Una salada dolçor

El gust és, dels cinc sentits, el que exemplifica la subjectivitat.
El gust és absolutament personal; "sobre gustos no hi ha res escrit", diuen.

Ella sortia de l’aigua radiant, somrient.
Balancejant el cos amb força, lluitava contra l’escuma blanca que arrossegava les seves delicades cames mar endins.
Jo l’esperava a la tovallola, acalorat, contemplant l’esforç,
ajudant-la amb la mirada.
“Brrruffff... féu ella a l’arribar a la sorra “Quin fred!”.
S’ajup, arreplega la tovallola d’una volada i em fa un breu i refrescant petó als llavis.
“Mmmmm...!” me’ls llepo “Estàs salada...”

El gust és un sentit que es recolza sempre en l’olfacte, però s’emplaça principalment a la llengua. Sobre la seva rugosa superfície (i més escasses al paladar bla o en altres llocs de la mucosa bucal i la faringe) una munió de papil·les gustatives, farcides de cèl·lules especialitzades amb petits receptors, es reparteixen la sensibilitat vers quatre grans percepcions, quatre sabors clàssics:
dolç, salat, àcid i amarg.
El gust és, entre altres coses, la combinació d’aquests quatre elements. Cada sabor s’articula a partir d’una determinada proporció d’aquestes percepcions.

A la platja, el petó fresc i salat m’omplia l’ànim de dolça tendresa.
El sol radiant ens embriagava amb la seva sufocant escalfor i vam decidir recórrer al contrast d’un parell d’enormes gelats.
El contrast és gratificant, enriquidor.
La xafogor ambiental ens assolava, però nosaltres fluíem refrescant-nos a través d’una saborosa barreja pasteuritzada de derivats làctics i d’altres aliments: un gelat, vaja.
La veritat és que no en recordo el gust... potser era d’àcida llimona o d’amarg cafè. La qüestió és que, bruts de sal marina, caminàvem pel passeig marítim tot parlant del gust, del contrast i del risc.

Sí, el gust va associat al risc.
Degustar és potser un dels contactes més íntims que es pot establir amb el món. Llepar, mastegar, empassar.
Tastar és obrir-se a l’experimentació.

El gelat s’anava fonent, enllardant-nos els dits.
El sol picava i vam parar uns instants a protegir-nos sota l’ombra reconfortant d’una morera. Es féu el silenci i ens vam besar.
“Mmmmm...!” la sal del mar que perdurava als llavis ens obsequiava altra vegada amb aquell delicat sabor.
“Estàs salada...” li vaig repetir.

El llarg i tendre petó ho confirmava; tinc una particular predilecció pel contrast. El gust és subjectiu, absolutament personal, d’acord; però, de debò... val la pena arriscar-se a assaborir l’exquisit contrast d’una salada dolçor.

Introducció del programa del 4/12/2007

Una característica del món microscòpic, on tindríem la mateixa mida que els àtoms, és que les lleis físiques no són com les del nostre món. Evidentment, hi ha una continuïtat entre les lleis que regeixen el que és més petit i el que és més gran, les lleis que nosaltres veiem són una conseqüència de les lleis que regeixen el món més petit.

De tota manera, des que Max Planck va descobrir la constant que duu el seu nom mitjançant la qual calculava l'energia d'un fotó o partícula de llum, inaugurant així la mecànica quàntica, no hi ha hagut generació de científics que no hagi quedat fascinada per aquestes lleis quàntiques que dominen el regne d'allò infinitèssim i que trenquen amb tota mena d'intuïció.

Un dels principis que regulen el món dels àtoms i les partícules és el principi d'incertesa de Heisenberg, el qual, diu que si som capaços de mesurar amb total exactitud la posició d'una partícula, serem incapaços de mesurar la seva velocitat. O al revés, si podem mesurar la seva velocitat amb certesa absoluta, la partícula serà impossible de localitzar.

La raó per la qual la partícula en aquest últim cas sigui impossible de localitzar, no és perquè realment la partícula estigui en un punt determinat i l'error de mesura sigui molt i molt gran, sinó que la partícula no es troba localitzada en un punt. En realitat, en el món microscòpic, el que nosaltres entenem normalment com a partícula (objecte localitzat en un punt) perd tota mena de sentit. Res, absolutament res, està localitzat... fins que no el mesurem. I quan fem una mesura de la posició d'una partícula, aquesta se'ns presentarà en un lloc... amb una certa probabilitat. Aquesta naturalesa probabilística del món no és deguda a que no coneguem totes les variables que entren en joc en el moviment de les partícules, sinó que la natura és així, probabilística.

Aquesta visió de veure el món va irrompre en el món científic com un huracà que llençà per terra tot l'edifici determinista que des de temps d'en Newton s'havia construït. Fins a llavors, o inclús ara (encara que a l'escala macrocòpica en la que ens movem és vàlida) es creia que tot era determinista, és a dir, tot ho podíem predir amb un 100 % de certesa. El fet que existeixi la constant de Planck fa que aquesta il.lusió s'esvaeixi i que visquem en un món, els fonaments del qual estan ancorats en la més profunda aleatorietat.

La fragància de la sorra

L’olfacte és curiós.
Per començar, resulta que és l’únic sentit que s’activa de forma intermitent; és a dir, de fet olorem a batzegades, al ritme de la nostra respiració.
L’olfacte ens guia a l’hora d’assaborir tota l’amalgama d’aliments que tenim a la nostra disposició, ens permet deixar-nos seduir per determinades aromes, ens alerta de possibles alteracions que es produeixen al nostre voltant i, curiosament, ens permet també rememorar moments passats. Sí, l’olfacte ens ajuda a desenterrar records.

Era una tarda preciosa d’hivern, en la què el sol afeblit del capvespre esquitxava els núvols de tons càlids, i vaig decidir anar a passejar per la platja amb la gossa.
La mar restava en calma i, arran d’aigua, ens entreteníem tots dos jugant amb el lleu vaivé de les onades. Caminava resseguint la costa; i la suau brisa de mestral que m’acariciava el rostre, em permetia airejar les cabòries.

Al cap d’una estona, vam seure a pet d’ones per reposar. Però la gossa, de seguida, s’aixecà inquieta i començà a donar voltes sobre si mateixa, tot ensumant la sorra humida i compacte de sota les seves potes.
“Què ensuma aquesta ara?” vaig pensar.
Jo assegut davant del mar i la gossa, al costat, ensumant la sorra sense parar. Ensuma que ensumaràs fins que, de cop, la gossa para, i comença a gratar, a excavar.
“Caram! Potser deu olorar alguna cosa que ha quedat colgada per aquí sota...”
Ella, concentrada, cavava i cavava; i, en un tres i no res, ja havia fet un enorme forat.
“Va, para! Que no veus que no trobaràs res!” vaig dir-li.

Ella com si sentís ploure, cavava i cavava...
fins que, de sobte, s’aturà en sec.
Ja està, ja havia acabat el forat.
“Apa... I ara què?” li vaig engegar
“ja t’ho deia jo que no trobaries res!”
Però ella, tota cofoia, s’acomodà a poc a poc dins l’enorme cavitat feta a la sorra i s'endormiscà.
Era això.
La gossa no buscava res, simplement havia anat excavant a terra per a tenir un bon espai on poder reposar tranquil·lament.

Pels humans, alçar-nos fou la condemna de l’olfacte.
Podríem dir que esdevenir bípedes inicià l’hegemonia de la vista, representà el començament de la davallada de l’ensumar.
Però l’olfacte encara, ara, ens ajuda a desenterrar records.

Aquell vespre, assegut a pet d’ones amb la gossa, vaig veure que això d’excavar no sempre ens ajuda a trobar coses, no; sinó que, de vegades, el fet de gratar la superfície, de desenterrar records, d’aprofundir en el passat, pot ser simplement una bona manera d’obtenir un espai on reposar.

Claviceps purpurea

Avui toca parlar d’un fong, ja fa massa dies que parlem de plantes. El nostre protagonista d'avui és un fong que creix paràsit dels cereals, sobretot del sègol. D’aquí el nom comú, Banya del Sègol en català o Cornezuelo del Centeno en castellà. En llatí s’anomena Claviceps purpurea.

Per reconèixe’l, primer cal mirar les espigues dels cereals. A vegades es pot veure com una mena d’excrescència, en forma de claus lleugerament corbats, d’entre 1- 4cm de llarg, de color negre-violaci, que es fixa en alguns dels grans de l’espiga. Aquests “claus”, que reben el nom d’esclerotids, cauen a terra i s’hi queden en estat letargic, fins que es donen les condicions adequades per formar la fructificació i les espores que infectaran a nous cereals.
S’acostuma a trobar en camps de cereals descuidats, sempre en anys humits, i en zones també humides. A Catalunya és molt difícil de trobar, però es pot veure en les comarques plujoses de la Península Ibèrica, com ara Galícia i el nord de Portugal.

Quan la Banya del Segol infecta un camp, provoca la reducció de la producció, tant en quantitat com en cualitat, i en cas de ser destinat al consum, pot provocar una malaltia als animals o persones que l’ingereixin anomenada ergotisme. Això és degut als alcaloides del grup de l’ergolina que conté, com ara l’ergotamina, l’ergocristina, l’ergometrina i l’ergocriptina. Totes elles tenen un ampli aspectre d’acció en el cos, incloent efectes vasoconstrictors a nivell circulatori o de neurotransmissió.
Úsos: Al ser vasoconstrictor és utilitzat pel tractament de la hipotensió arterial i les crisis de migranya. També s'usa durant el part, ja que provoca contraccions de l’úter. Sobretot en els parts difícis. Per provocar-lo, y també per aturar les hemorràgies post-part. Però si la dona s’infectava durant l’embaràs, li provocava l’abortament.

Ara parlarem de tres conceptes diferents, que en un principi sembla que no hagin de tener res a veure entre ells, però que estan del tot relacionats. Són el “Foc de Sant Antoni”, l’LSD i els “Misteris d’Eleusis”.

El Foc de Sant Antoni:L’Ergotisme, es conexia a l’Edat Mitjana com a “Foc de Sant Antoni”. A vegades es donava el cas de l’enverinament dels humanas degut al consum de pa que es feia amb el gra infestat de Claviceps. Es coneixen casos d’intoxicacions massives, moltes de l’edat mitjana, considerats com a bruixeria o càstigs divins, però també n’hi ha de més modernes. Al 1951, es va donar el cas del “pa maleït” al poblet francès de Pont Saint-Esprit, on van morir 40.000 persones. La ordre de St.Antoni es dedicava especialment a cuidar aquests malalts, d’aquí el nom.
Els efectes de l’enverinament són al•lucinacions, convulsions i contracció arterial, que pot portar a la necrosis dels teixits i a l’aparició de gangrena en les extremitats. Les sensacions que téns són primer de fred intens i sobtat en totes les extremitat, i acaba passant a ser una sensació aguda de cremor. Les víctimes que sobrevivien soviet perdien les extremitats.

LSD: La Dietilamina de l’Àcid Lisèrgic va ser sintetitzat per accident al 1943, quan el químic suís Albert Hofmann va descobrir els seus efectes mentre treballava amb la banya del sègol i els seus compostos, ja que aleshores l’utilitzaven les llevadores en parts complicats.
Mentre treballava, es va adonar de que començava a tenir al•lucinacions i que veia les coses de molts colors brillants. L’LSD és una de les substàncies psicotròpiques més potents que es coneixen, i tot i que inicialment es va utilitzar per tractar pacients alcohòlics, va passar de l’ús clínic al recreatiu. Va ser molt famós i utilizat durant els anys 70, i bona part de l’art de l’època, etiquetat com a hippie o psicodèlic, s’inspita en l’experiència de l’LSD.

Misteris d’Eleusis: Eren rituals iniciàtics anuals, dedicats al culte de les deeses agrícoles Deméter i Perséfone. Els rituals eren secrets, i el què s’aconseguia en ells era unir l’adorador amb el déu, ja que els participans arribaven en un estat de trànsit. Alguns investigadors diuen que el beuratge que consumien els participants, que s’anomenava Kykeon, fet a partir d’una infusió de poniol i cibada, tenia uns efectes al•lucinògens propis del Claviceps. De fet, se sap que el beuratge era de color porpra o lilat, que és el color que deixa la banya del sègol. Es diu doncs, que la cibada utilitzada estava contaminada amb aquest fong.

Palpar els estats

Tocar, palpar, és la prova irrefutable de l’existència de
qualsevol cosa.
Evidentment existeixen coses que no podem tocar, d’acord...
però, això sí, tot allò que podem tocar existeix.

I això és precisament el què, de forma inconscient, omplia de força la pregunta d’aquella mare.
Bé, de fet encara no ho era de mare... de moment es trobava absorta i convulsa, concentrada en el darrer esforç:
el darrer gemec abans de veure néixer el seu fill.
La noia, estirada dins una estança blanca, impol•luta i asèptica de l’hospital, fa un últim esforç i conté la respiració. Tothom està expectant; es produeix un tens silenci; fins que, de sobte, és l’infant qui, amb el seu bram, esquinça el neguit i aboca una explosió d’emocions, un garbuix de sentiments.
La joia és enorme, incommensurable, però immediatament la mare es preocupa i formula la pregunta:
“Com està?! Es troba bé??”
És clar, la seva preocupació era aquesta: el seu fill ha nascut, existeix, i ho vol comprovar... Vol veure com n’és de real.
El seu fill ha nascut, existeix, i el primer que vol és tocar-lo.

Tocar és una via directa d’estar en contacte i descobrir:
palpar és experimentar, conèixer.
Quan estem plens de joia afirmem que hem tocat el cel amb la punta dels dits; o davant una inesperada fallida diem que hem acariciat la glòria; i fins i tot quan ens deixem aclaparar per la dissort i el desconsol ens lamentem d’haver tocat fons.
Ja sigui, doncs, el cel o el fons; tocar, palpar, és la confirmació de l’experiència, la prova d’haver estat en contacte.

La mare palpava el seu fill, confirmava la seva existència, sentia la pell verge i desemparada de l’infant. Radiant, s’emocionava al poder acaronar el cos sòlid, tendre i vital del seu fill.

En aquell moment, a aquella mare li importava un rave la certesa que tot el què som capaços de tocar (és a dir, la matèria) pot arribar a assolir diferents estats. La matèria pot presentar-se en forma sòlida, líquida, gasosa o fins i tot plasmàtica. A ella li era igual saber que l’estat en què es presenta la matèria depèn de les seves forces de cohesió interna, de l’excitació de les partícules que la composen. Però, mireu, tocar és establir contacte amb l’entorn...
Constantment estem palpant sòlids, líquids i gasos. A nivell simbòlic podem parlar també dels elements: aire, aigua i terra.
Nosaltres estem fets de tots plegats, d’una mica de cada.
Gas, líquid, sòlid... és a dir: aire, aigua i terra... fins i tot foc!
El foc és, potser també, motor del nostre existir.
Sí, el foc intern que ens mou. El mateix foc que omplia de joia aquella mare que, exhausta, reclamava sostenir el seu fill en braços.

El tacte, la carícia, és la nostra manera de transmetre afecte, d’estimar.
És talment com si palpar ens permetés rebre i, al mateix temps, acariciar ens permetés donar i compartir.
Al llit de l’hospital, la mare palpa i acaricia el seu fill.
Rep i dóna; l’observa. L’infant finalment ha nascut, existeix, i ella, és clar, no es pot estar de comprovar-ho amb una carícia.

Arquimedes a Partiendo de Cero

Entrevista al doctor Oliver Carrillo i al matemàtic Joan Carreras, experts en la vida i obra de l'excel·lentíssim científic Arquimedes.

Click To Play

Fragments extrets del programa radiofònic de divulgació científica Partiendo de Cero emès l'11 de novembre de 2007. El programa, d'àmbit nacional, és conduit pel periodista Paco de León.

[disculpeu si la velocitat de reproducció d'audio no és l'adequada, intentarem resoldre-ho el més aviat possible]

Datura stramonium

Hi ha quatre plantes molt famoses conegudes com a plantes màgiques. Aquestes són la belladona, el jusquiam, l’estramoni i la mandrágora. No hi va haber cap bruixa ni bruixot de l’Edat Mitjana que ignorés uns al·lucinògens tan potents com aquests, tot i que el seu ús i abús portés a molts d’ells a la foguera. Ben mirat però, el seu únic delicte era consumir les “drogues” de moda d’aquella època.
Avui, parlarem d’una d’elles, de l’estramoni, Datura stamonium en llatí.

És una herba de mida considerable, que pot fer més d’un metre d’alçada. Tot i que és originària d’Amèrica, es troba perfectament naturalitzada aquí. La podem trobar en zones abandonades, terrenys que han patit pertorbacions i amb alts continguts en nitrogen i també en camps de conreu. Es caracteritza per fer una olor agre i desagradable.
Les fulles són molt amples, amb el marge amb dents ben marcades.
Les flors són blanques amb forma d’embut, ja que els pètals estan soldats.
El fruit és una càpsula ovalada coberta de llargues espines. A l’interior hi ha les llavors de color marró.

El principal alcaloide que presenta l’estramoni és la L-hioscimina, distribuït per tota la planta. També té quantitats menors d’escopolamina, atropina i daturina. De fet, l’atropina i la hiosciamina afecten al sistema nerviós autònom (neuronas que regulen les funcions involuntàries o inconscients). En aquest cas, veiem com produeixen diferents efectes:

Antiespamòdic; Antiasmàtic; Midriàtic (indueix la dilatació de la pupila); Cardioaccelerador i elevador de la tensió arterial; Disminueix el peristaltisme gastrointestinal (moviment que empeny els aliments a través del tracte digestiu); Disminueix la secreció gàstrica, pancreàtica, sudorípara i salival. Això fa que la boca i la pell quedin seques... i un llarg etcètera.
Ja es veu com l’estramoni és una font d’alcaloides de gran aplicació en la indústria farmacèutica.

Després d’ingerir la planta, en un primer moment hi ha la fase d’allucinacions i agitacions, on augmenta la violencia de l’individu, també la seva potència i el desig sexual i fins i tot, aparèixen impulsos autodestructius. A més a més, a diferència d’altres al·lucinògens, l’estramoni causa el què s’anomena “al·lucinacions reals”, no ho diferencies de la realitat, i la gent arriba a tenir llargues conversacions amb persones que no estan presents mentre fumen un cigarret que tampoc existeix. El greu problema, és que després, la segona fase, és la de son profunda, i després, t’aixeques amb sensació de ressaca i sense recordar-te de res. La gent que la pren com a droga, creuen al despertar que no fa afecte, doncs no recorden res, i aleshores augmenten la dosis, que pot arribar a ser letal.

Els efectes poden durar dies, fins que el cos no acaba de metabolitzar els alcaloides. Pot ser però, que et vagin corrent pel reg sanguini, i al cap d’un temps, t’agafi una al·lucinació per exemple, quan estàs conduïnt.

Aixa doncs, trobem diferents usos de la planta. Alguns més científics que altres.

- Ceremonial: els xamans fumaven les fulles juntament amb el tabac per poder entrar en trànsit. - Medicinal: El làtex que es treu de la planta, s’usa pel mal d’orella; La seva arrel i el seu fruit són analgèsics; Les fulles bullides s’aplicàven per netejar ferides i grans, i barrejades
amb fang per tal de combatre les varius. Té un afecte d’anestèsia local; Infusions de les llavors eren utilitzades pels dolors del part i del reuma. I macerades amb alcohol per les hemorroides. Però cal dir que les llavors són la part més tòxica de la planta.
- Pesticida: Els fruits, degut al verí que contenen, s’havien utitlitzat per matar les rates i ratolins.
- Veterinari: Les fulles són utilitzades també per rentar els grans i les ferides dels animals.
Els herbívors no mengen la planta de forma natural, degut al gust agre que presenta, però a vegades, es poden trobar fragments de fulles o fruits en el pinso que els passen desapercebuts. Això el spot probocar complicacions i també la mort d’alguns d’ells.

Física 2007: Magnetoresistència Gegant

A finals de 1988, A. Fert (Orsay) i P. Grünberg (Jülich), pràcticament de forma simultània i independent descobriren que en multicapes formades per làmines nanomètriques de ferro (Fe) i de Cr (Cr) la resistència elèctrica canviava fortament en presencia d’un camp magnètic relativament feble. Mesuraren canvis de resistència (magnetoresistència) fins al 50%; aquest valor és molt més gran que els major valors reportat fins a la data ( ~ 1% en aliatges de FeNi). A. Fert i P. Grünberg eren conscients de que una nova física estava amagada darrera d’aquest resultats sorprenents i endevinaven ja que aquesta troballa tindria un enorme impacte tecnològic. A. Fert va anomenar aquest efecte: Magnetoresistència Gegant i amb aquest nom (GMR) se l’ha conegut des de llavors.

Era evident que materials i dispositius amb canvis de resistència tan importants trobarien aplicacions immediatament com a sensors de camp magnètic. I així ha sigut. A l’any 1997, tan sols 9 anys després de la descoberta i de la mà dels desenvolupaments fets per S.S. Parkin a IBM, els primers capçals de lectura GMR per a discs durs d’ordinador van sortir al mercat.

La major sensibilitat i el tamany reduït dels sensors magnètics GMR ha permès llegir bits magnètics més petits i per tant augmentar dramàticament la densitat d’informació i reduir la mida dels discs durs dels nostres ordinadors. En menys de 10 anys des del seu descobriment, els GMR han recorregut ràpidament el camí entre els laboratoris universitaris de recerca fonamental fins ser usats un billó de cops al dia i canviar, en certa mesura, les nostres vides.

Descriurem més avall com són els sensors GMR i la física involucrada, però tal vegada sigui útil recordar com es va arribar a aquest descobriment.

Entre els anys 1960 i els 1970 Fert i Campbell estudiaven en gran detall com és la resistència elèctrica en els metalls i aliatges i com aquesta resistivitat elèctrica canvia quan petites quantitat d’altres elements, per exemple Cr, es dilueixen en matrius de metalls ferromagnètics, com el Fe. Aquests estudis els van permetre confirmar que en els metalls ferromagnètics, hi ha dos tipus diferents de portadors de càrrega: electrons amb spi up i electrons amb spi down i que aquest dos canals de transport tenen resistivitats molt diferents. Això vol dir que sofriran processos de dispersió (les seves trajectòries seran desviades) de manera molt diferent per impureses o interfases.

Era doncs natural que la fabricació de interfases ben definides, entre diferents metalls fos un requisit per a entendre encara millor aquests processos de dispersió depenent de l’orientació del spi.

A finals dels anys 1960 el desenvolupament de les tècniques de “molecular beam epitaxy” ja permetia fer créixer semiconductors i a finals de 1970 ja es creixien capes nanomètriques de metalls amb aquests mètodes. Però per a tenir interfases ben definides entre dos materials i fabricar multicapes de dos metalls diferents cal que aquests materials tinguin estructures molt similars, paràmetres de malla molt similars i obtenir el que s’anomena una “epitàxia”. A. Fert i P. Grünberg van fer la mateixa elecció (Fe i Cr) i van fabricar multicapes nanomètriques ( ~ 2 nm) d’aquests metalls.

En una multicapa de Fe/Cr/Fe la magnetització de cada capa magnètica (Fe en aquest cas) apunta en direcció oposada En aplicar un feble camp magnètic paral·lel a la magnetització d’una de les capes, l’altre es veu obligada a girar i així per a un cert camp les dues capes de Fe estaran magnetitzades en la mateixa direcció.

En fer passar un corrent elèctric a través de la heterostructura, els electrons amb spi up que surtin d’un dels elèctrodes de Fe, diguem el superior, i arribin a l’elèctrode inferior sofriran una difusió (resistivitat) diferent si es troben l’elèctrode amb la magnetització paral·lela o antiparal·lela al seu spi. El mateix passa amb els electrons amb spi down i per tant la resistència total que mesurarem serà diferent en cada cas. Així doncs mesurant un canvi de resistència podrem determinar la presencia d’un camp magnètic i la seva orientació. Tindrem un sensor magnètoresistiu.

Esquema d’un sensor GMR: quan les magnetizacions dels dos elèctrodes son antiparal·leles (a dalt) la resistència elèctrica és més gran que quan son paral·leles (a baix)

El canvi de resistència que A. Fert i col·laboradors van mesurar en una multicapa (Fe/Cr/Fe)_n va ser de fins un 50%: una Magnetoresistència Gegant. P. Grünberg va mesurar un 10% en una tricapa Fe/Cr/Fe.

La porta estava oberta per al desenvolupament d’aplicacions innovadores però també havia quedat palès que la capacitat de manipular el spí dels portadors de càrrega i explotar aquesta propietat podia oferir noves oportunitats. De fet l’electrònica convencional, la que coneixem, està basada en el control, mitjançant l’aplicació d’un camp elèctric, de la càrrega elèctrica que circula per un circuit. Tan sòls es controla la càrrega transportada per els portadors: l’electrònica convencional havia oblidat el spí. Amb el descobriment de Fert i Grünberg va ser palès que el control de la càrrega i el spí obria un camp totalment nou: la spintrònica.

Els dispositius GMR son potser, el primer exemple de la conjunció de nanotecnologia i spintrònica. Les unions túnel magnètiques (MTJ) que avui es desenvolupen són el pas següent i tal vegada arribaran a permetre fer capçals de lectura encara més sensibles i petits, canviant radicalment la forma en que emmagatzem la informació en les memòries dinàmiques i fins i tot la pròpia computació.

Referència: http://www.icmab.es/icmab/ca/node/579

Pol

Hi havia una vegada un noi que vivia en una bonica població de la costa del Maresme.

Es deia Pol i tenia, entre altres coses, la curiosa tendència d'apuntar-se a diverses històries que trobava interessants.

Per això, un dia, quan un amic que s'havia llicenciat en ciències físiques li va proposar incorporar-se a l'equip de persones que planejaven conduir un programa de divulgació científica a la ràdio municipal, no s'ho va pensar dues vegades... sinó que amb una i mitja ja en va tenir prou per decidir-se a col·laborar en aquella engrescadora iniciativa.

Una de les qualitats del noi no era precisament la gestió eficaç de l'espai-temps. Físic frustrat, delineant de pa sucat amb oli, ell anava i venia cada dia de la capital on estudiava (en un preciós edifici modernista) una d'aquelles carreres que tenen la llargada del nom inversament proporcional a l'interès que desperten entre la gent: Enginyeria Tècnica Industrial Mecànica.

Però, mira, mica en mica va aprendre a aprofitar els llargs trajectes ferroviaris per bastir, amb més o menys gràcia, un seguit de narracions amb rerafons científic.

L'equip de joves científics es va consolidar. Il·lusionats, intentaven transmetre la seva passió per la ciència a través d'entrevistes, jocs, curiositats, enigmes,...

En Pol ho disfrutava, n'estava molt content: "És magnífic moure's entre el comprendre i el transformar" pensava al tancar la llibreta mentre lentament el tren arribava, com sempre, a la bonica població de la costa del Maresme.

Jan

Bon dia "calaixeros"!!!! Abans d'entrar en presentacions, benvinguts al nostra blog!!!!! Com us podeu imaginar, aquest xiquet sóc jo, en Jan.
Sóc el que sempre la lia i el que se'n va "por los cerros de hubeda" en el programa.
Segurament, us preguntareu quina relació tinc amb la ciència?... doncs,sóc llicenciat en ciències físiques per la UB. Actualment, estic realitzant el projecte final de màster en enginyeria biomèdica sobre processat de senyals genètiques en el CREB i imparteixo classes sobre la radiacions en els CFGS de radioteràpia i imatge pel diagnòstic. A més a més, com podeu veure per la imatge, m'agrada molt perdre'm per la muntanya ( i mai més ben dit!!!!) amb bona companyia .
Doncs res més, només animar-vos a escoltar cada setmana el nostre programa i a participar-hi.
Fins aviat.

Gemma

Hola a tots! Sóc la Gemma, també coneguda com a la "bitxòloga" del grup.

Ei! No us penseu que és fàcil estar envoltada de tants físics! Sempre acaben parlant de entropies, camps, ones i coses que a mi, sincerament, em costen una miqueta d'entendre.

Sobre mi... he fet biologia a la UB, vaig acabar fa un parell d'anys. Ara estic fent el doctorat, i em podeu trobar al departament de botànica si algun dia us perdeu per la facultat de biologia. També hi faig classes de botànica general. Generalment però, estic al laboratori, intentant extreure el DNA dels líquens, que és amb els quals treballo. Per entendre'ns, els líquens són les taques de colors que surten damunt dels arbres. ;) (o així els anomenen els meus amics "no-biòlegs").

A la foto em podeu veure en plena feina, a la muntanya buscant líquens. Vinga, no us n'estigueu i poseu comentaris! Una abraçada per a tothom!

Gemma

El misteri de l'equilibri i el so

L’oïda és un complex òrgan sensorial que, curiosament, allotja dos sentits diferents: l’audició i l’equilibri.

“Com és que coincideixen aquests dos sentits en un mateix lloc?”
Això és precisament el què es preguntava la Laia, una aprenent de funambulista que viatjava amunt i avall amb un circ de gran renom.
L’equilibri era l’obsessió d’aquella noia. No aconseguia creuar la corda de punta a punta sense caure a la xarxa... i no entenia per què diantre havia d’estar ubicat a l’oïda una cosa com l’equilibri que ella relacionava exclusivament amb els peus, les mans, les cames i els braços.

El circ seguia el seu particular periple per diversos països d’arreu i, un estiu, un violinista entrà a formar part del grup de músics que acompanya aquella enorme família d’artistes, creadors... pervertidors de l’impossible.

Un vespre, la Laia el trobà sol, en un racó, tocant el violí, i no s’ho pensà dues vegades: s’apropà decidida i preguntà al violinista quina era la causa d’aquella estranya relació entre l’equilibri i l’audició.
El violinista es va fer el sord; continuà tocant sense immutar-se.
- Ei! Que té preguntat si saps per què tenim l’equilibri a l’oïda!
Res. El paio, com si sentís ploure, tancà els ulls i prosseguí amb la suau melodia que, tímida, sorgia rera cada petita embastida de l’arquet.

La Laia, en un primer moment indignada, acabà per imitar el silenci del músic: Tancà els ulls i es deixà endur per la preciosa música que omplia les seves orelles d’harmoniosos sons.

El so, com sabeu, es propaga a través de l’aire, ens colpeja l’orella, ens acarícia el cervell. Aquelles delicades carícies que enviava el violí plaïen enormement la funambulista i, tot d’un plegat, se sentí hàbil, desperta, equilibrada.
Sense obrir els ulls, pujà dalt de la corda, estengué els braços i es deixà guiar pel ritme pausat del violinista.

Compàs rera compàs, la funambulista enllaçava les seves passes amb un moviment segur i acompassat. Al cap d’uns segons arribà, enmig d’una gran sorpresa, a l’altra banda de la corda. Ho havia aconseguit!

Eufòrica, girà l’esguard cap al violinista que, cofoi, li va dir:
- La música ens dóna consol, ens calma, ens equilibra: aquest és el secret de l’oïda, aquest és el misteri de l’equilibri i el so.
La Laia, acotà el cap i respongué amb un somriure.

Papaver somniferum

Avui parlerem d’una planta força coneguda, ja des de fa molts anys, i que ha sigut responsable fins i tot d’algunes guerres. És el Cascall en català, o Adormidera en castellà.

Es tracta d’una planta molt semblant a la rosella dels camps de blat, però en lloc de fer flors vermelles, són rosades o violàcies. Aparèixen de forma esporàdica en marges de camins i camps abandonats.

El seu fruit és una mena de càpsula, a l’interior de la qual hi ha les llavors. Quan és sec i se sacseja, les llavors del seu interior fan soroll, com si fos un sonall per nadons. De fet, antigament, se’ls hi donaven als nens quan els hi començaven a sortir les dents, perquè ho sacsejessin i ho rosseguéssin, i miraculosament, els nens deixaven de plorar i s’adormien. A més a més, els fruits secs es posaven sota el coixí, perquè es deia que així es combatia l’insomni, i també se’n feien infusions per alleujerir el mal de queixal.

Ara se sap que aquests remeis funcionaven per les substàncies psicoatives que conté la planta, com ara la Morfina (entre 10-15%), la Codeïna o la Papaverina entre altres. Així es pot entendre perquè els nens quedaven adormits i perquè treia el mal de queixal.
El cascall es coneix des de molt antic, la primera referència que es té es troba en els escrits de Teofrast, al s.III a.C, on l’estudia en els seus tractats botànics. Els metges àrabs l’utilitzaven molt, sobretot per controlar la disentería, i també va ser força utilitzat a Roma i a l’antic Egipte. No només pels efectes al·lucinògens i per l’increment de l’euforia que provoca, sinó també perquè les infusions de la planta servien com a analgèsics i calmants. Un dels seus efectes reconegut en el papir d’Ebers, és “evitar que els nadons cridin fort”, i fins i tot Homer en parla en l’Odissea i la descriu com “el què fa oblidar qualsevol pena”. En algunes imatges de la cultura cretense-micènica, es mostren els efectes del cascall, i trobem representacions d’aquesta planta en cilindres babilònics i en la cultura asiria. En els primers temples d’Esculapi, que eren institucions semblants als nostres hospitals actuals, només arribar els pacients aquests eren sotmesos al què s’anomenava “incubatio”, o “somni curatiu”, ja que se’ls hi administrava una beguda feta a partir del cascall, per alleugerir-los el dolor.
Però no sempres’utilitzava la planta directament, sinó que el què es feia, era uns talls a la càpsula, quan encara verda, pocs dies després de que li caiguéssin els pètals, i en sortia un suc blanc, una mena de làtex, que al assecar-se es convertia en una resina enganxosa i marró. Aquesta és la que es recull de la planta, i es coneix amb el nom d’Opi. El nom prové d’opion, que en grec significa suc. Quan l’opi es deixava assecar durant més temps, es converteix en una pedra dura i cristalina.
S’atribueix a Paracels el fet d’haver popularitzat de nou l’ús de l’opi a Europa, ja que aquest havia caigut en desús degut a la seva toxicitat. A més a més, en el s.XVIII, fumar opi es va fer molt popular a l’Orient.
Això va portar a les guerres de l’opi. Els xinesos consideraven que Occident no tenia res de valor per comerciar, però els anglesos i nord-americans, van veure en l’opi la possibilitat de tenir intercanvi. Penseu que l’opi i els seus derivats, com la morfina i l’heroïna, són drogues molt adictives. Això va portar una epidèmia d’adictes a Xina. Un obrer gastava fins a 2/3 del seu sou en fumadors d’opis, deixant a la familia a la miseria. L’emperador, va nomenar un conseller, en Lin Tse Hsu, perquè frenés el tràfic d’opi, i aquest va cremar les caixes on es transportava, arriscant-se a una guerra. Va escriure a la reina Victoria I demanant-li que aturés el tràfic, i ella va respondre enviant-li l’Armada Britànica. Aquesta guerra va incrementar l’estímul i va fer que més mercaders anéssin a Xina a traficar, dient que comerciaven amb te o tabac.

Incomparable brillantor

Tots els col·lectius, per petits o grans que siguin, tenen al llarg de l’any, un seguit de dies assenyalats. Dies de goig generalitzat, d’acompliment d’encestres rituals, de celebració desenfadada.
Per nosaltres, un d’aquests dies tan especials és Sant Jordi, i un dels seus rituals és comprar llibres.

Doncs bé, aquest any he tingut la sort de fer de llibreter, de venedor de llibres. I la veritat és que aquesta nova experiència m’ha permès descobrir coses, aprendre.

És clar... els reptes, la novetat, el fet d’afrontar la incertesa del desconegut són la condició imprescindible per a poder descobrir.
El coneixement requereix canvi; aprendre, per tant, és l’art d’observar la diferència, la novetat.

Una de les coses que vaig aprendre me la va ensenyar un nen.
La gent em demanava les novetats més venudes, llibres per algú que no li agradés llegir, o coses d’aquestes... El nen, però, se m’acostà decidit i em va fer la pregunta més difícil: “Tens algun llibre que parli de la cosa més important del món?”
La cosa més important del món? Buffff... Jo què sé... No sabia què dir-li, així que li vaig tornar la pregunta: “A veure... tu quina cosa creus que pot ser la més important del món? Sense quina cosa no podríem viure?”
Jo esperava que el nen em digués: l’amor o la felicitat o una cosa similar.
Però, no. Ell s’ho va pensar un moment i, de sobte, va dir: “Ja ho sé, la llum! Sense la llum no hi podria haver existit la vida.”

Aquell nen em va deixar de pasta de moniato.
La llum.
Home, la llum és la que ens permet veure les coses, la que ens fa possible conèixer.
La llum és vida, sí. Sense ella poc que n’hi hauria.
Fins i tot, diuen que la primera cosa que es va dir fou: “que hi hagi llum” i resulta que n’hi va haver...

Potser sí; potser sí que la cosa més important del món és la llum.
La llum que no volem que s’apagui, la llum que il·lumina i escalfa, la llum que dota d’incomparable bellesa tot el què ens envolta...
Així doncs, vaig anar a cercar un llibre que parlés de la llum.
“Avui he descobert que la llum és vida” pensava mentre li feia entrega de l’exemplar... i la incomparable brillantor dels seus ulls il·lusionats m’ho confirmaven.

Amanita muscaria

Com que ja és temporada d’anar a buscar bolets, he pensat que el millor és començar parlant d’un bolet molt famós, l’Amanita muscaria, o "Reig bord" en català.

És el típic bolet que apareix a les il·lustracions de gnoms i fades, i on moltes vegades s’ha dit que hi viuen aquests éssers.

Per reconèixe’l, és molt senzil:
El peu del bolet és llarg, inflat a la base i de color blanc.
El què és característic és el barret, de color vermell, recobert de petites berrugues blanques.
És propi de climes de muntanya i de zones nòrdiques, altes i fredes, més amunt dels 1000m. A Catalunya es pot trobar en els boscos del Pirineu.

El problema és que a mesura que passen els dies, l’aigua de la pluja li pot fer perdre aquestes berrugues blanques tan característiques, i el pot descolorir lleugerament, de manera que acaba agafant unes tonalitats ataronjades o groguenques, i això pot portar a confondre el Reig bord amb un altre bolet, l’"Ou de Reig", que a diferència del primer sí que és comestible i a més a més està boníssim. De fet, el nom científic de l’"Ou de Reig" és Amanita caesaria , ja que era un bolet que estava destinat als cèsars de l’antic Imperi Romà. Alguna vegada s’ha comentat, que més d’un cèsar va morir enverinat o simplement que va passar una mala estona, perquè algú, no se sap si per error o no, va confondre el "Reig bord", (Amanita muscaria) per l’"Ou de Reig" (Amanita caesaria).

Ara bé, perquè el nom científic del reig bord és MUSCARIA? Doncs resulta que a la seva cutícula hi trobem una substància tòxica, la muscarina, que deixa mig estabornides a les moques i altres insectes que es paren sobre el bolet, i deixant-les paralitzades o a vegades mortes i tot. De fet, el nom popular en castellà és matamoscas.

I perquè s’ha fet famós aquest bolet? La resposta és molt simple, per les seves propietats químiques. La muscarina no té el mateix efecte en les moques que en els homes. En nosaltres provoca intoxicacions, amb uns símptomes que es manifesten al cap de poca estona de la seva ingestió, entre 1 i 4 hores. En un primer moment trobem problemes digestius, vòmits violents i diarrees, que són símptomes prèvis a una reacció al·lucinògena, deliris i visions profètiques, confusió mental, increment de l’energia eròtica i també de la força muscular.

Els bolets sempre han cridat l’atenció. Els seus colors, la forma que tenen, i molt important, el fet que sembla “creixin” del no res! De llocs del bosc on no veiem res, 8 dies després d’un aiguat, apareixen pràcticament d’un dia per l’altre.

En moltes cultures, com els indis de nord Amèrica i en l’antiga Grècia, l’ingesta de bolets estava limitada només a certes persones de la població, com ara els xamans o les sacerdotesses, ja que així es podien posar en contacte amb les divinitats.

La majoria de llegendes que es tenen, provenen de les zones nòrdiques, ja que allí és on abunda l’Amanita muscaria durant les èpoques fredes. Anys enrere, es parlava de la fúria dels víkings, quan aquests atacaven. Ara se sap que era deguda a la consumició del Reig bord, que els portava a una situació de deliri durant la batalla i els incrementava la força.

Per tal d’evitar els problemes gastrointestinals, s’ha de transformar la muscarina en muscinol, per un procés de descarboxilació. Hi ha dues maneres de fer-ho, una és assecant el bolet, tot i que així només elimines un 10%, i l’altra és ingerint el bolet, i és el propi organisme el què ho fa, així que després dels problemes intestinals, el muscinol, i només el muscinol, és excretat per l’orina. En algunes zones, es feia prendre el bolet als esclaus, i se’n recollien els orins, així que els amos, després de beure’ls, podien tenir les al·lucinacions sense haver de patir ni un lleuger mal de panxa.

En general, la creença de fades, gnoms i elfs no és més que fruit de valors culturals que s’han anat heretant d’unes generacions a altres. Hi ha zones més característiques que altres on destaquen les llegendes d’aquests éssers, però s’hi veu una certa relació entre aquestes i aquelles on hi creix Amanita muscaria. Per altra banda, la representació clàssica dels gnoms, no deixa de ser la de caputxa vermella i cos blanc, semblant a la del bolet.

Potser això ens ajuda a entendre perquè Alicia en el seu viatge al país de les meravelles havia de menjar bolets que li permetien canviar de mida ja que la sensació de veure les coses més petites o més grans és un altre efecte al·lucinògen de la ingesta d’Amanita. I també podem veure així d’on ve la famosa frase tan catalana d’”Estar tocat del bolet.”

Introducció1

Properament penjarem les fantàstiques introduccions dels diferents programes!!

Obrim el calaix

Benvinguts al bloc del Calaix d'Arquimedes.
Esperem que aquest sigui un nou canal per posar-nos en contacte amb tots vosaltres. Qualsevol dubte o suggeriments que tingueu no dubteu en compartir-los amb nosaltres a l'adreça calaixarquimedes@mataroradio.cat