30 d’octubre, 2007

Papaver somniferum

Avui parlerem d’una planta força coneguda, ja des de fa molts anys, i que ha sigut responsable fins i tot d’algunes guerres. És el Cascall en català, o Adormidera en castellà.

Es tracta d’una planta molt semblant a la rosella dels camps de blat, però en lloc de fer flors vermelles, són rosades o violàcies. Aparèixen de forma esporàdica en marges de camins i camps abandonats.

El seu fruit és una mena de càpsula, a l’interior de la qual hi ha les llavors. Quan és sec i se sacseja, les llavors del seu interior fan soroll, com si fos un sonall per nadons. De fet, antigament, se’ls hi donaven als nens quan els hi començaven a sortir les dents, perquè ho sacsejessin i ho rosseguéssin, i miraculosament, els nens deixaven de plorar i s’adormien. A més a més, els fruits secs es posaven sota el coixí, perquè es deia que així es combatia l’insomni, i també se’n feien infusions per alleujerir el mal de queixal.

Ara se sap que aquests remeis funcionaven per les substàncies psicoatives que conté la planta, com ara la Morfina (entre 10-15%), la Codeïna o la Papaverina entre altres. Així es pot entendre perquè els nens quedaven adormits i perquè treia el mal de queixal.
El cascall es coneix des de molt antic, la primera referència que es té es troba en els escrits de Teofrast, al s.III a.C, on l’estudia en els seus tractats botànics. Els metges àrabs l’utilitzaven molt, sobretot per controlar la disentería, i també va ser força utilitzat a Roma i a l’antic Egipte. No només pels efectes al·lucinògens i per l’increment de l’euforia que provoca, sinó també perquè les infusions de la planta servien com a analgèsics i calmants. Un dels seus efectes reconegut en el papir d’Ebers, és “evitar que els nadons cridin fort”, i fins i tot Homer en parla en l’Odissea i la descriu com “el què fa oblidar qualsevol pena”. En algunes imatges de la cultura cretense-micènica, es mostren els efectes del cascall, i trobem representacions d’aquesta planta en cilindres babilònics i en la cultura asiria. En els primers temples d’Esculapi, que eren institucions semblants als nostres hospitals actuals, només arribar els pacients aquests eren sotmesos al què s’anomenava “incubatio”, o “somni curatiu”, ja que se’ls hi administrava una beguda feta a partir del cascall, per alleugerir-los el dolor.
Però no sempres’utilitzava la planta directament, sinó que el què es feia, era uns talls a la càpsula, quan encara verda, pocs dies després de que li caiguéssin els pètals, i en sortia un suc blanc, una mena de làtex, que al assecar-se es convertia en una resina enganxosa i marró. Aquesta és la que es recull de la planta, i es coneix amb el nom d’Opi. El nom prové d’opion, que en grec significa suc. Quan l’opi es deixava assecar durant més temps, es converteix en una pedra dura i cristalina.
S’atribueix a Paracels el fet d’haver popularitzat de nou l’ús de l’opi a Europa, ja que aquest havia caigut en desús degut a la seva toxicitat. A més a més, en el s.XVIII, fumar opi es va fer molt popular a l’Orient.
Això va portar a les guerres de l’opi. Els xinesos consideraven que Occident no tenia res de valor per comerciar, però els anglesos i nord-americans, van veure en l’opi la possibilitat de tenir intercanvi. Penseu que l’opi i els seus derivats, com la morfina i l’heroïna, són drogues molt adictives. Això va portar una epidèmia d’adictes a Xina. Un obrer gastava fins a 2/3 del seu sou en fumadors d’opis, deixant a la familia a la miseria. L’emperador, va nomenar un conseller, en Lin Tse Hsu, perquè frenés el tràfic d’opi, i aquest va cremar les caixes on es transportava, arriscant-se a una guerra. Va escriure a la reina Victoria I demanant-li que aturés el tràfic, i ella va respondre enviant-li l’Armada Britànica. Aquesta guerra va incrementar l’estímul i va fer que més mercaders anéssin a Xina a traficar, dient que comerciaven amb te o tabac.

Incomparable brillantor

Tots els col·lectius, per petits o grans que siguin, tenen al llarg de l’any, un seguit de dies assenyalats. Dies de goig generalitzat, d’acompliment d’encestres rituals, de celebració desenfadada.
Per nosaltres, un d’aquests dies tan especials és Sant Jordi, i un dels seus rituals és comprar llibres.

Doncs bé, aquest any he tingut la sort de fer de llibreter, de venedor de llibres. I la veritat és que aquesta nova experiència m’ha permès descobrir coses, aprendre.

És clar... els reptes, la novetat, el fet d’afrontar la incertesa del desconegut són la condició imprescindible per a poder descobrir.
El coneixement requereix canvi; aprendre, per tant, és l’art d’observar la diferència, la novetat.

Una de les coses que vaig aprendre me la va ensenyar un nen.
La gent em demanava les novetats més venudes, llibres per algú que no li agradés llegir, o coses d’aquestes... El nen, però, se m’acostà decidit i em va fer la pregunta més difícil: “Tens algun llibre que parli de la cosa més important del món?”
La cosa més important del món? Buffff... Jo què sé... No sabia què dir-li, així que li vaig tornar la pregunta: “A veure... tu quina cosa creus que pot ser la més important del món? Sense quina cosa no podríem viure?”
Jo esperava que el nen em digués: l’amor o la felicitat o una cosa similar.
Però, no. Ell s’ho va pensar un moment i, de sobte, va dir: “Ja ho sé, la llum! Sense la llum no hi podria haver existit la vida.”

Aquell nen em va deixar de pasta de moniato.
La llum.
Home, la llum és la que ens permet veure les coses, la que ens fa possible conèixer.
La llum és vida, sí. Sense ella poc que n’hi hauria.
Fins i tot, diuen que la primera cosa que es va dir fou: “que hi hagi llum” i resulta que n’hi va haver...

Potser sí; potser sí que la cosa més important del món és la llum.
La llum que no volem que s’apagui, la llum que il·lumina i escalfa, la llum que dota d’incomparable bellesa tot el què ens envolta...
Així doncs, vaig anar a cercar un llibre que parlés de la llum.
“Avui he descobert que la llum és vida” pensava mentre li feia entrega de l’exemplar... i la incomparable brillantor dels seus ulls il·lusionats m’ho confirmaven.

Amanita muscaria

Com que ja és temporada d’anar a buscar bolets, he pensat que el millor és començar parlant d’un bolet molt famós, l’Amanita muscaria, o "Reig bord" en català.

És el típic bolet que apareix a les il·lustracions de gnoms i fades, i on moltes vegades s’ha dit que hi viuen aquests éssers.

Per reconèixe’l, és molt senzil:
El peu del bolet és llarg, inflat a la base i de color blanc.
El què és característic és el barret, de color vermell, recobert de petites berrugues blanques.
És propi de climes de muntanya i de zones nòrdiques, altes i fredes, més amunt dels 1000m. A Catalunya es pot trobar en els boscos del Pirineu.

El problema és que a mesura que passen els dies, l’aigua de la pluja li pot fer perdre aquestes berrugues blanques tan característiques, i el pot descolorir lleugerament, de manera que acaba agafant unes tonalitats ataronjades o groguenques, i això pot portar a confondre el Reig bord amb un altre bolet, l’"Ou de Reig", que a diferència del primer sí que és comestible i a més a més està boníssim. De fet, el nom científic de l’"Ou de Reig" és Amanita caesaria , ja que era un bolet que estava destinat als cèsars de l’antic Imperi Romà. Alguna vegada s’ha comentat, que més d’un cèsar va morir enverinat o simplement que va passar una mala estona, perquè algú, no se sap si per error o no, va confondre el "Reig bord", (Amanita muscaria) per l’"Ou de Reig" (Amanita caesaria).

Ara bé, perquè el nom científic del reig bord és MUSCARIA? Doncs resulta que a la seva cutícula hi trobem una substància tòxica, la muscarina, que deixa mig estabornides a les moques i altres insectes que es paren sobre el bolet, i deixant-les paralitzades o a vegades mortes i tot. De fet, el nom popular en castellà és matamoscas.

I perquè s’ha fet famós aquest bolet? La resposta és molt simple, per les seves propietats químiques. La muscarina no té el mateix efecte en les moques que en els homes. En nosaltres provoca intoxicacions, amb uns símptomes que es manifesten al cap de poca estona de la seva ingestió, entre 1 i 4 hores. En un primer moment trobem problemes digestius, vòmits violents i diarrees, que són símptomes prèvis a una reacció al·lucinògena, deliris i visions profètiques, confusió mental, increment de l’energia eròtica i també de la força muscular.

Els bolets sempre han cridat l’atenció. Els seus colors, la forma que tenen, i molt important, el fet que sembla “creixin” del no res! De llocs del bosc on no veiem res, 8 dies després d’un aiguat, apareixen pràcticament d’un dia per l’altre.

En moltes cultures, com els indis de nord Amèrica i en l’antiga Grècia, l’ingesta de bolets estava limitada només a certes persones de la població, com ara els xamans o les sacerdotesses, ja que així es podien posar en contacte amb les divinitats.

La majoria de llegendes que es tenen, provenen de les zones nòrdiques, ja que allí és on abunda l’Amanita muscaria durant les èpoques fredes. Anys enrere, es parlava de la fúria dels víkings, quan aquests atacaven. Ara se sap que era deguda a la consumició del Reig bord, que els portava a una situació de deliri durant la batalla i els incrementava la força.

Per tal d’evitar els problemes gastrointestinals, s’ha de transformar la muscarina en muscinol, per un procés de descarboxilació. Hi ha dues maneres de fer-ho, una és assecant el bolet, tot i que així només elimines un 10%, i l’altra és ingerint el bolet, i és el propi organisme el què ho fa, així que després dels problemes intestinals, el muscinol, i només el muscinol, és excretat per l’orina. En algunes zones, es feia prendre el bolet als esclaus, i se’n recollien els orins, així que els amos, després de beure’ls, podien tenir les al·lucinacions sense haver de patir ni un lleuger mal de panxa.

En general, la creença de fades, gnoms i elfs no és més que fruit de valors culturals que s’han anat heretant d’unes generacions a altres. Hi ha zones més característiques que altres on destaquen les llegendes d’aquests éssers, però s’hi veu una certa relació entre aquestes i aquelles on hi creix Amanita muscaria. Per altra banda, la representació clàssica dels gnoms, no deixa de ser la de caputxa vermella i cos blanc, semblant a la del bolet.

Potser això ens ajuda a entendre perquè Alicia en el seu viatge al país de les meravelles havia de menjar bolets que li permetien canviar de mida ja que la sensació de veure les coses més petites o més grans és un altre efecte al·lucinògen de la ingesta d’Amanita. I també podem veure així d’on ve la famosa frase tan catalana d’”Estar tocat del bolet.”

Introducció1

Properament penjarem les fantàstiques introduccions dels diferents programes!!

22 d’octubre, 2007

Obrim el calaix

Benvinguts al bloc del Calaix d'Arquimedes.
Esperem que aquest sigui un nou canal per posar-nos en contacte amb tots vosaltres. Qualsevol dubte o suggeriments que tingueu no dubteu en compartir-los amb nosaltres a l'adreça
calaixarquimedes@mataroradio.cat