Una salada dolçor

El gust és, dels cinc sentits, el que exemplifica la subjectivitat.
El gust és absolutament personal; "sobre gustos no hi ha res escrit", diuen.

Ella sortia de l’aigua radiant, somrient.
Balancejant el cos amb força, lluitava contra l’escuma blanca que arrossegava les seves delicades cames mar endins.
Jo l’esperava a la tovallola, acalorat, contemplant l’esforç,
ajudant-la amb la mirada.
“Brrruffff... féu ella a l’arribar a la sorra “Quin fred!”.
S’ajup, arreplega la tovallola d’una volada i em fa un breu i refrescant petó als llavis.
“Mmmmm...!” me’ls llepo “Estàs salada...”

El gust és un sentit que es recolza sempre en l’olfacte, però s’emplaça principalment a la llengua. Sobre la seva rugosa superfície (i més escasses al paladar bla o en altres llocs de la mucosa bucal i la faringe) una munió de papil·les gustatives, farcides de cèl·lules especialitzades amb petits receptors, es reparteixen la sensibilitat vers quatre grans percepcions, quatre sabors clàssics:
dolç, salat, àcid i amarg.
El gust és, entre altres coses, la combinació d’aquests quatre elements. Cada sabor s’articula a partir d’una determinada proporció d’aquestes percepcions.

A la platja, el petó fresc i salat m’omplia l’ànim de dolça tendresa.
El sol radiant ens embriagava amb la seva sufocant escalfor i vam decidir recórrer al contrast d’un parell d’enormes gelats.
El contrast és gratificant, enriquidor.
La xafogor ambiental ens assolava, però nosaltres fluíem refrescant-nos a través d’una saborosa barreja pasteuritzada de derivats làctics i d’altres aliments: un gelat, vaja.
La veritat és que no en recordo el gust... potser era d’àcida llimona o d’amarg cafè. La qüestió és que, bruts de sal marina, caminàvem pel passeig marítim tot parlant del gust, del contrast i del risc.

Sí, el gust va associat al risc.
Degustar és potser un dels contactes més íntims que es pot establir amb el món. Llepar, mastegar, empassar.
Tastar és obrir-se a l’experimentació.

El gelat s’anava fonent, enllardant-nos els dits.
El sol picava i vam parar uns instants a protegir-nos sota l’ombra reconfortant d’una morera. Es féu el silenci i ens vam besar.
“Mmmmm...!” la sal del mar que perdurava als llavis ens obsequiava altra vegada amb aquell delicat sabor.
“Estàs salada...” li vaig repetir.

El llarg i tendre petó ho confirmava; tinc una particular predilecció pel contrast. El gust és subjectiu, absolutament personal, d’acord; però, de debò... val la pena arriscar-se a assaborir l’exquisit contrast d’una salada dolçor.

Introducció del programa del 4/12/2007

Una característica del món microscòpic, on tindríem la mateixa mida que els àtoms, és que les lleis físiques no són com les del nostre món. Evidentment, hi ha una continuïtat entre les lleis que regeixen el que és més petit i el que és més gran, les lleis que nosaltres veiem són una conseqüència de les lleis que regeixen el món més petit.

De tota manera, des que Max Planck va descobrir la constant que duu el seu nom mitjançant la qual calculava l'energia d'un fotó o partícula de llum, inaugurant així la mecànica quàntica, no hi ha hagut generació de científics que no hagi quedat fascinada per aquestes lleis quàntiques que dominen el regne d'allò infinitèssim i que trenquen amb tota mena d'intuïció.

Un dels principis que regulen el món dels àtoms i les partícules és el principi d'incertesa de Heisenberg, el qual, diu que si som capaços de mesurar amb total exactitud la posició d'una partícula, serem incapaços de mesurar la seva velocitat. O al revés, si podem mesurar la seva velocitat amb certesa absoluta, la partícula serà impossible de localitzar.

La raó per la qual la partícula en aquest últim cas sigui impossible de localitzar, no és perquè realment la partícula estigui en un punt determinat i l'error de mesura sigui molt i molt gran, sinó que la partícula no es troba localitzada en un punt. En realitat, en el món microscòpic, el que nosaltres entenem normalment com a partícula (objecte localitzat en un punt) perd tota mena de sentit. Res, absolutament res, està localitzat... fins que no el mesurem. I quan fem una mesura de la posició d'una partícula, aquesta se'ns presentarà en un lloc... amb una certa probabilitat. Aquesta naturalesa probabilística del món no és deguda a que no coneguem totes les variables que entren en joc en el moviment de les partícules, sinó que la natura és així, probabilística.

Aquesta visió de veure el món va irrompre en el món científic com un huracà que llençà per terra tot l'edifici determinista que des de temps d'en Newton s'havia construït. Fins a llavors, o inclús ara (encara que a l'escala macrocòpica en la que ens movem és vàlida) es creia que tot era determinista, és a dir, tot ho podíem predir amb un 100 % de certesa. El fet que existeixi la constant de Planck fa que aquesta il.lusió s'esvaeixi i que visquem en un món, els fonaments del qual estan ancorats en la més profunda aleatorietat.