Achillea millefolium

Avui parlarem d’una planta força utilitzada en la tradició popular per a fer remeis casolans. El seu nom científic és Achillea millefolium, i es coneix en català com a milfulles o herba d’Aquil·les, o bé milenrama o colchón de pobre en castellà.

Habita principalment a la zona mediterrània d’Europa, això fa que sigui difícil de trobar en zones com Andalusia o Portugal. Aquí la podem trobar en prats abandonats, bores de camins o de rius, generalment en zones humides. Les seves característiques les expliquem tot seguit:

Flors: són molt petites, de color blanc, i que s’agrupen en capítols (fent com una sola flor). A més a més, aquests capítols s’agrupen formant un corimbe (surten de nivells diferents). Tot això, dóna l’aspecte d’una gran flor blanca.

Fulles: molt dividides, fent primer lòbuls molt pronunciats que arriben fins al nervi central de la flor, i aquests lòbuls, per la seva banda, també tornen a estar dividits.

Usos de la planta durant la història

Dioscòrides, en el seu llibre, ja comenta que : “És molt útil aquesta herba contra les efusions de sang, contra llagues recents i antigues.”

Popularment s’han utilitzat, i s’utilitzen, els capítols en infusió, per rentar les ferides externes.

A més a més, també és molt aconsellable per a totes aquelles situacions que impliquen tensió, però que requereixen una ment clara, com un examen o una entrevista, perquè no produeix son i tampoc disminueix les facultats mentals.

Durant l’edat mitjana, es creia que era una planta molt poderosa per la màgia de l’amor. Era doncs una planta molt utilitzada per bruixes i fetilleres. La utilitzaven juntament amb la menta com a remei per a cicatritzar les ferides espirituals de l’ànima o d’un cor destrossat per un desengany amorós. Es recomanava prendre 3 infusions diàries, ja que ajudava a sobreposar-se amb serenitat d’aquests problemes, evitant les depressions i els desajustos nerviosos.

Actualment, la dosis diària tampoc ha variat. Es recomana preparar una infusió de dues cullerades de flors per tassa d’aigua, i prendre’n 3 al dia.

Components químics de la planta

Presenta un sesquiterpè (semblant al què trobem a la camamilla), que forma part dels olis essencials de la planta, i que té propietats antiinflamatòries i cicatritzants.

Té també un coponent amarg, la aquilicina, que té propietats antiinflamatòries, antihemorràgiques i cicatritzants.

A més a més, hi trobem diferents flavones, com l’apigenol i el luteolol, que tenen propietats antiespasmòdiques.

Així doncs, després de tot el què hem comentat, en general podem dir que té propietats antiespasmòdiques, antiinflamatòries, antihemorroïdals, astringents, cicatritzants...

S’ha utilitzat doncs per a moltes coses: febre, diarrees, regulador de la menstruació, per la menopausa, estimulant de la secreció gàstrica, en hemorràgies, en situacions de falta de gana, per la gota, el reuma, trastorns de la circulació, hemorroides...

Com totes les drogues, s’ha de vigilar amb la quantitat, dosis elevades poden causar mal de cap i vertigen. A més a més, hi ha persones, encara que poques, que són al·lèrgiques a aquesta planta.

Amanita phalloides

Com que estem a la tardor, i és la temporada d’anar a buscar bolets, començarem aquesta nova temporada de "El Calaix d'Arquimedes" parlant d’un bolet força perillós, definit com a mortal, que s'anomena Amanita phalloides, la Farinera Borda, que es coneix en català.

Com que es tracta d'un bolet molt perillós, explicarem primer com podem reconèixe’l:
El barret (píleu) té una coloració verd-groguenca, més olivàcia cap a la zona central.
Les làmines del seu himeni estan força apretades, són desiguals de mida, de color blanc.
El peu (estípit), de color blanc, està eixamplat cap a la base, i acaba fent una forma de bulb. Presenta una volva que l’embolcalla.
Al principi, fa una olor perfumada de roses, però a mesura que es fa vell, la olor es torna més desagradable.
És una espècie força abundant a la tardor, que s’acostuma a trobar en alzinars o rouredes.

Anem ara a parlar dels seus compostos químics i del què provoca.

Ja em dit que és una espècie mortal, defet, és causant del 90% dels casos de mort per bolets, l'espècie que més n'ha provocat.

Al menjar-la, produeix una intoxicació de llarg període de latència, de 6 a 12h, fins que apareixen els primers símptomes. Però quan aquests apareixen, ja hi ha un dany important en òrgans vitals com el fetge i el ronyó. Per això, és molt important anar corrents a l’hospital.
Es creu que aquest bolet està relacionat amb la mort de l’emperador romà Claudi, i del rei de Bohèmia, Carles VI.

Degut a la seva elevada toxicitat, ha estat molt estudiat, i s’han isolat els seus agents biològicament actius, dels quals en parlarem tot seguit.
Està estimat que 30g del bolet és suficient per matar a una persona. A més a més, al contrari del què passa en altres bolets tòxics, la seva toxicitat no es redueix al cuinar-lo, congelar-lo o assecar-lo.

Aquesta espècie presenta dos grups de toxines principals: amatoxines i fallotoxines.

Amatoxines: les principals responsables dels efectes tòxics són α-amanitin i β-amanitin. El què provoquen és la inhibició de la RNA polymersa II, un enzim vital per la síntesi de l’RNA missatger. Sense aquesta proteïna essencial doncs, el metabolisme de la cèl·lula s’atura, i questa mor.
El fetge és el principal òrgan afectat, ja que és el primer que rep la toxina després de l’absorció gastrointestinal. El següents en estar afectats són els ronyons. Aquestes amatoxines no afecten al bolet, així que A. phalloides és insensible als afectes de la seva amatoxina.

Fallotoxines: una de les més importants és la toxina Faloidina, que s’uneix als filaments d’actina de les cèl·lules, impedint que es aquests es despolimeritzin. Els filaments d’actina els trobem en totes les cèl·lules, tot i ser potser més coneguts en les cèl·lules musculars, perquè en permeten la contracció. En la resta de cèl·lules, els filaments es formen i es desfan segons les necessitats de la mateixa cèl·lula. Juguen un paper molt important en processos de mobilitat cel·lular, com la locomoció, fagocitosi, extenció...

Inicialment, els símptomes que provoca la ingesta d'aquest bolet, són gastrointestinals, inclouen dolors abdominals, diarrea i vòmits, la qual cosa pot portar a la deshidratació. Poden arribar inclús a la hipotensió, taquicardia, hipoglicemia i problemes de pH en l’organisme. Aquests símptomes se solucionen dos o tres dies després de la ingestió.Un major deteriorament del fetge es pot donar, cosa que provoca deliris i fins i tot coma provocat per una fallada hepàtica fulminant. També es pot donar una fallada renal. La mort es produeix generalment al cap de 6 dies