calaix d'arquimedes

Herba de Sant Joan

2009-06-26T15:50:00.003+02:00

Avui, ja que la setmana passada va ser Sant Joan, parlarem d’una planta que té com a nom comú Herba de Sant Joan, tot i que també es pot dir pericó. El nom científic, que descriu molt bé a la planta és el d’Hypericum perforatum.

Comentem una mica quin aspecte té. És una planta herbàcia, present a bona part d’Europa, Àfrica i Àsia occidental. El nom científic de perforatum li ve donat perquè, al mirar les fulles de la planta a contrallum, sembla que tinguin petits forades circulars. Això són en realitat les glàndules d’oli essencial de la planta.
La planta fa uns 30-60cm d’alçada. Les fulles són lanceolades, oposades entre elles. Les flors tenen 5 pètals, hermafrodites, són de color groc viu.
S’acostuma a trobar a llocs poc humits, principalment als marges dels camins o carreteres, en ribes,

Usos medicinals

S’utilitzen sobretot la part capital de la planta, allí on hi ha les flors i les fulles més superiors.
-Ús tòpic: és antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic, molt utilitzat per a cops, ferides i cremades. S’agafa ¼ de litre d’oli d’oliva i s’hi deixen macerar la parts capitals de la planta, per tal que aquesta deixi anar els seus olis essencials. Hi ha una dita popular que diu “Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.

-Ús intern: és un bon antidiarreic, antiparasitari i també diürètic. També té propietats hipnòtic-sedants, ja que produeix una depressió del SNC i antidepresseives, s’utilitza per l’ansietat i la depressió lleu i moderada. Això és degut a que conté compostos floroglucinics i xantones, i només funciona en casos lleus i després de unes 2 setmanes de tractament. També millora la concentració i la memòria, i és relaxant.

Composició Química

Olis essencials, flavonoides, tanins, polifenols, esteroides, cumarines i molt importants les diantrones, concretament naftodiantrones, com la hipericina i la pseudohipericina.
L’Herba de Sant Joan pot tenir també efectes secundaris, com ara molèsties gastrointestinals, hiperpigmentació, dermatitis, urticaria, fatiga, mareigs, mal de cap... A més a més té moltes interaccions amb altres medicaments com anticonceptius, antidepressius, analgèsics, antibiòtics... i en provoca la pèrdua de l’efecte i la toxicitat.

Mites i llegendes sobre l’Hypericum. A l’edat mitjana es cremava en les cases en què es creia que hi havia entrat el dimoni, i la planta era coneguda com a espantadimonis. Es deia que curava la melancolia (sí, és antidepressiva), i atrau l’amor. En la cultura celta es deia també que els essers màgics malvats no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per aquesta planta. El nom d’Herba de sant Joan és perquè la seva floració, i per tant, quan més concentració de compostos té la planta, és fa pels voltants de St. Joan, i era una de les plantes necessàries a recollir aquesta nit màgica.

La nit màgica

2009-06-22T11:34:00.005+02:00

Actualment, la nit del dia 23 al 24 se celebra la revetlla de Sant Joan, una festa que, tot i estar dedicada a un Sant cristià, se sap que té uns orígens molt pagans. De fet, el què originàriament se celebrava, i es continua celebrant, és el solstici d’estiu, és a dir, el dia on la llum és la protagonista, el dia més llarg de l’any, i per tant, la nit més curta. L’origen de la festa és cèltic, ells l’anomenaven Alban Heruin, però l’església, com amb molts altres ritus precristians, l’adapta al seu credo i la fa seva.

La celebració del solstici d’estiu és gairebé tan antiga com la pròpia humanitat. En aquest dia, el sol es pot dir que ha aconseguit el seu estat més poderós, la natura està en ple creixement, però a partir d’avui, el sol començarà a perdre poder, i els dies s’aniran escurçant. A partir de demà, començarà l’estiu.

Per això, es considera que aquesta nit és màgica. Es creu que el fort desequilibri entre la duració del dia i la nit, permeten que s’obrin les portes del món màgic i que els éssers que l’habiten es puguin posar en contacte amb els humans. Aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. Les nimfes, els follets i altres éssers no tant bons es passegen entre nosaltres.
També es diu que les plantes guaridores, les plantes màgiques, multipliquen les seves propietats aquesta nit. És per tant quan s’han de recollir les plantes i deixar-les assecar per utilitzar-les durant l’any.

Parlem ara una mica dels rituals “màgics” dels druides i de perquè els feien. Un d’ells era purificar els camps, i com ho feien? La llenya i la cendra de la foguera “màgica” que havia cremat la nit més curta de l’any, es repartia després sobre els camps de cultiu, i els purificava. Però què feia més? Els adobava, i gràcies a la màgia, eren més productius, i la natura, renaixia. La nit màgica del solstici té un caràcter de fecunditat, però no només pels camps! Encara avui a Irlanda, les parelles salten per damunt el foc per assegurar-se la descendència.

Però perquè l’església va escollir Sant Joan? Normalment, en la tradició cristiana, l’església col·loca al santoral el dia de la mort del sant, però amb aquest sant, passa justament al revés, se celebra el dia del naixement del sant. I això, curiosament, només passa amb Sant Joan i amb Jesús, que també se celebra per Nadal el seu naixement. Curiosament però, això passa 6 mesos més tard que sant Joan, quan hi ha el solstici d’hivern.

Una altra curiositat, és el nom de Berbena que té aquesta festa. Se li va donar perquè en alguns llocs, les noies joves en edat de casar-se havien d’anar a recollir berbena, una planta que té com a nom científic Verbena officinalis, de flors petites, blanques o rosades, de 5 pètals. Les noies hi havia d’anar a les 12 d’aquesta nit, per així assegurar-se que aconseguirien l’amor de l’home que estimaven.

Medicina a l'Edat Mitjana: La Teoria dels Quatre Humors

2009-03-09T08:50:00.006+01:00

L’Edat mitjana va començar al s.V, amb la caiguda de l’Imperi Romà, al 476 i va continuar fins al s.XV amb la caiguda de Constantinoble, al 1453 o al 1492 amb el descobriment de les amèriques, que va ser quan va començar el Renaixement.

Aquest nom d’Edat Mitjana va ser posat pels humanistes des Renaixement, perquè la consideraven una època fosca, d’estancament, entre dues èpoques de gran esplendor cultural.

Durant aquest període, la medicina no va avançar gens ni mica, l’Edat Mitjana va servir de pont entre la medicina clàssica, grega i romana, i la renaixentista. Es van limitar a conservar els coneixements que havien adquirit els grecs i romans, copiant durant segles els grans llibres i cultivant plantes medicinals.

Aquesta feina de curar, com el seu nom indica, va passar a mans de l’església, dels “cures”. Eren els monjos i els capellans els que tenien els llibres en les seves biblioteques, i els que havien anat a les universitats a estudiar medicina. En els monestirs van aparèixer infermeries, farmàcies i petits horts medicinals.
Aquests monjos van heretar els coneixements de Dioscòrides i Galè, i a més a més, a tot s’hi afegia una forta religiositat, és a dir, que si estaves malalt el millor era anar a prop de l’altar o de les relíquies d’un sant per curar-te.

I ara que ja ens hem situat una mica en l’època, explicaré una teoria proposada Hipòcrates i desenvolupada per Galè, que era la que regia la medicina a l’edat mitjana. És la Teoria dels Quatre Humors.

Aquesta teoria diu que el cos humà està ple de 4 substàncies bàsiques, els humors. És a dir, de 4 tipus de líquids diferents. Un individu estava sa si tenia un equilibri intern entre els quatre humors. Quan la quantitat d’humors es desequilibrava, aleshores es patien les malalties.

Els humors són els següents, i segons el predominant en una persona, aquesta tenia un caràcter concret:

- bilis negra à temperament melancòlic
- bilis groga à temperament colèric
- flema à flemàtic (calmat)
- sang à sanguinis (emocionals)

En la imatge, tenim els 4 humors, colèric, melancòlic, sanguini i flemàtic.

La teoria deia que un ésser humà era com un microcosmos, format per humors que han d’estar regulats. Així com en el món hi havia els 4 elements, en l’home hi havia els 4 humors, que a més a més, provenien cada un d’ells d’un dels elements del planeta.

Per poder restaurar l’equilibri adequat dels humors, es feia controlant 2 parells de qualitats oposades: calor/fred i sec/humit, ja que cada humor provenia d’un element amb unes característiques que el determinaven.
Sang: Prové de l’aire, que és humit i calent, i es fa en el fetge.
Bilis negra: prové de la terra, seca i freda, i es produeix en la melsa.
Bilis groga: prové del foc, calent i sec, i es forma en la vesícula biliar.
Flema: prové de l’aigua, freda i humida, i es forma al cervell i al pulmó.

Aquesta teoria humoral va dominar la pràctica de la medicina, en ocasions provocant situacions una mica dramàtiques. El diagnòstic es basava sobretot en la inspecció de l’orina, i s’interpretava segons les capes de sediment que s’hi formaven, ja que cada una d’elles corresponia a una zona específica del cos. A més a més, també s’inspeccionava la sang i la saliva.

El tractament es basava en el principi del contrari, és a dir, receptar medicaments freds per malalties calentes, i tractaments secs contra les humides. En general però hi havia 4 mesures generals:

- Sangria (fotografia superior esquerra): feta amb la idea d’eliminar l’humor excessiu responsable del desequilibri. També es feia per derivar l’humor d’un òrgan a un altre, segons si es feia la sangria en el mateix costat del mal o en el contrari.
- Dieta: per evitar que a partir dels aliments se seguís produint l’humor responsable del mal. La dieta es basava en dos principis:
a) Restricció alimentaria: sovint absoluta, cosa que portava a la desnutrició.
b) Gran quantitat d’aliments i begudes permesos: tisanes, caldos, ous i llet.
- Purga: una altra manera d’eliminar l’excés d’humor. Es donaven laxants per eliminar-lo.
- Drogues: de tipus molt diferents, obtingudes la majoria de les diverses plantes medicinals a les que se’ls hi atribuïen diferents propietats, moltes vegades de forma correcta.

A més a més d’això, hi havia altres mesures curatives, basades en poders sobrenaturals. Els exorcismes quan hi havia trastorns mentals o d’epilèpsia, i la creença ens el poder curatiu de les relíquies i dels sants.

Els metges, cures i monjos, no practicaven la cirurgia, aquesta la feien els cirurgians i els barbers. Aquests no assistien a les universitats, eren considerats poc cultes i de classe inferior, però eren els que operaven hèrnies, càlculs a la vesícula, catarates... Es basaven en l’experiència. Els barbers, eren els que tallaven el cabell, però a més a més, venien ungüents, treien dents, feien ventoses, i cosien ferides i embenaven.

El Peyote

2009-02-16T13:06:00.004+01:00

Avui parlem d’una planta ben especial, concretament un cactus, que porta com a nom científic Lophopora williamsii, però és molt més coneguda pel seu nom vulgar, El Peyote.

La zona de màxima expansió d’aquesta planta es troba a la zona entre Texas i Mèxic, i de fet, està molt representada en l’estat mexicà de Coahuila.

Té un aspecte globular, carnós, i és de color verd-blau. A diferència de molts cactus, no presenta espines, i un cop a madurat, al centre hi creixen unes flors blanquinoses.

La seva maduració és molt lenta, pot trigar fins a més de 30 anys en aconseguir l’edat de floració, tot i que aleshores la planta tampoc és molt gran, té la mida d’una pilota de golf. Cal dir però, que els espècimens cultivats, degut a les millors condicions, poden arribar a florir en uns 10 anys.

Els alcaloides que fan aquesta planta tan especial, són principalment la mescalina, el més important i que és un poderós al•lucinògen. També hi trobem la lophophorina, la peyotina, l’anhalamina i altres

Si ens remuntem una mica en la història, veiem com aquest peculiar cactus té una llegenda associada. Aquesta explica que el poble d’Huichol tenia un déu maligne, però que era mortal, així que, el poble, enfadats amb el déu, el van intentar matar. El déu però, ferit, va fugir cap el desert, i de les seves petjades ensangonades va créixer el peyote. Com a penitència pel què van fer la gent poble d’Huichol, i poder pagar-ho, han de fer un ritual anual, que consisteix en que els iniciats han de buscar per la terra on va fugir el déu els peyotes sagrats, dejunant i fent meditació.

Actualment, l’Església Nativa Americana té com a basa del seu culte aquest cactus, considerant-lo sagrat, i l’utilitzen en les seves cerimònies religioses, ja que es tracta d’un element d’unió entre l’home i la divinitat.

La toxicitat del peyote és baixa, no se’n coneixen casos de mortalitat. El què provoca és malestar després de la ingesta. La mescalina té propietats al•lucinògenes i psicoactives que influeixen en la percepció, fonamentalment en el sentit de la visió. La peyotina en canvi, pot provocar moviments convulsius, i és hipnòtica.

El símptoma que produeix és un increment general de tots els sentits, provocant sobretot l’anomenada hiperestèsia visual. Hi ha també afectes negatius, com ara la incapacitat de moviment, la dificultat respiratòria, nàusees i tremolors a les cames. Aquestes sensacions desagradables van desapareixen a poc a poc. A més a més, no s’ha demostrat que la droga creï hàbit ni que produeixi el fenomen de la tolerància.

Solanum dulcamara

2008-11-10T14:59:00.005+01:00

Avui parlem d’una planta “màgica”, d’aquelles que utilitzaven les bruixes per les pocions i a la que se li atribuïen propietats curatives i fantàstiques. Es tracta de la morella, aquest és el nom que té la planta en català. En castellà s’anomena dulcamara, amargamiel, emborrachadora... El nom en llatí és Solanum dulcamara.

Es tracta d’una planta, de la familia de les Solanàcies, com ho eren el jusquiam o la belladona, altres plantes que ja hem parlat en aquesta secció. Aquí m’agradaria fer un petit apunt sobre aquesta família, i és que totes les plantes que la formen són tòxiques, però tot i això n’hi ha de molt importants i que són base de l’aliment de molts pobles, com ara la patata (Solanum tuberosum), el tomàquet (Solanum lycopersicum) i l'esberginia (Solanum melongena).

Com a planta tòxica, s'ha de reconèixer, així que ara parlarem del seu aspecte:

Planta enfiladissa, liana d’uns 2-3m d’alçada. És força comuna a Europa, pròpia de les zones boscoses molt humides i ombrívoles.
Fulles: fosques, alternes.
Flors: petites, de color violaci, surten en raïms laxes i pènduls.
Fruit: baia, com un petit tomàquet, de color vermell fort. És molt amarg, i és verinós. Al menjar-los, tenen el gust amarg, i després es tornen dolços. D’aquí el nom comú de la planta.

Aquesta planta era molt famosa durant l'Edat Mitjana, ja que la era utilitzada per les bruixes per a realitzar el seu ungüent per a volar, degut als seus compostos químics que comentem tot seguit.

Els seus compostos actius principals són la solanina, la dulcamarina i l’àcid dulcamarètic.
La planta es recol·lecta entre març i octubre. Se n’agafen les extremitats de les tiges, les més joves, i es deixen assecar. Després se’n fan infusions.

Usos interns : s’utilitza en afeccions reumàtiques, com a depurativa per a tractar l’acumulació de líquids, ja que és diürètica i laxant, així que també es pot utilitzar en casos de sobrepès associat a la retenció de líquids.
També usada en casos de gota i en casos de problemes circulatoris, en que hi ha una elevada pressió arterial o massa colesterol, ja que facilita la circulació i ajuda a eliminar impureses.

Degut als seus compostos químics, aquesta planta té poders sedants, i s’ha utilitzat per a paliar els atacs de tos en els asmàtics.

Usos externs: El líquid resultant de la decocció de les tiges es pot utilitzar per al tractament de les malalties de la pell, com exsemes, psoriasis, berrugues, dermatitis i úlceres.

Cal dir, que els alcaloides d’aquesta planta, juntament amb altres solanàcies, formen part de certs preparats que s’usen en la investigació contra el càncer de pell.

En l’Edat Mitjana, utilitzaven els fruits de la morella per preparar cremes de bellesa pel cutis. Tot i això, hi ha referències de que l’aplicació directe de les baies fresques sobre les ferides o les mucoses de la pell, han produït reaccions adverses. Tot i que en general, es diu que sobre les picades d’abella o vespes, calmen el dolor.
En canvi, sí que es poden aplicar en cops, esquinços o contusions on no hi ha ferida, tenen un poder antiinflamatori.

Contraindicacions: Encara que es pot utilitzar en petites dosis, la Morella és verinosa, i actua a nivell sanguini. L’enverinament produeix vòmits, diarreas, calfreds, convulsions i colapse cardiorrespiratori. La intoxicación per aquesta planta prosueix efectes molt similars als del jusquiam. S’ha de vigilar molt amb la dosis que es pren.

Així va nèixer el Calaix d'Arquimedes

2008-11-09T18:42:00.008+01:00

Aquí podeu escoltar el primer programa que es va emetre del Calaix d'Arquimedes.
Gràcies a tots aquest programa ja ha encetat la tercera temporada!

I una notícia de benvinguda al "Més Maresme" del 17 d'Octubre del 2006

Achillea millefolium

2008-10-27T10:22:00.003+01:00

Avui parlarem d’una planta força utilitzada en la tradició popular per a fer remeis casolans. El seu nom científic és Achillea millefolium, i es coneix en català com a milfulles o herba d’Aquil·les, o bé milenrama o colchón de pobre en castellà.

Habita principalment a la zona mediterrània d’Europa, això fa que sigui difícil de trobar en zones com Andalusia o Portugal. Aquí la podem trobar en prats abandonats, bores de camins o de rius, generalment en zones humides. Les seves característiques les expliquem tot seguit:

Flors: són molt petites, de color blanc, i que s’agrupen en capítols (fent com una sola flor). A més a més, aquests capítols s’agrupen formant un corimbe (surten de nivells diferents). Tot això, dóna l’aspecte d’una gran flor blanca.

Fulles: molt dividides, fent primer lòbuls molt pronunciats que arriben fins al nervi central de la flor, i aquests lòbuls, per la seva banda, també tornen a estar dividits.

Usos de la planta durant la història

Dioscòrides, en el seu llibre, ja comenta que : “És molt útil aquesta herba contra les efusions de sang, contra llagues recents i antigues.”

Popularment s’han utilitzat, i s’utilitzen, els capítols en infusió, per rentar les ferides externes.

A més a més, també és molt aconsellable per a totes aquelles situacions que impliquen tensió, però que requereixen una ment clara, com un examen o una entrevista, perquè no produeix son i tampoc disminueix les facultats mentals.

Durant l’edat mitjana, es creia que era una planta molt poderosa per la màgia de l’amor. Era doncs una planta molt utilitzada per bruixes i fetilleres. La utilitzaven juntament amb la menta com a remei per a cicatritzar les ferides espirituals de l’ànima o d’un cor destrossat per un desengany amorós. Es recomanava prendre 3 infusions diàries, ja que ajudava a sobreposar-se amb serenitat d’aquests problemes, evitant les depressions i els desajustos nerviosos.

Actualment, la dosis diària tampoc ha variat. Es recomana preparar una infusió de dues cullerades de flors per tassa d’aigua, i prendre’n 3 al dia.

Components químics de la planta

Presenta un sesquiterpè (semblant al què trobem a la camamilla), que forma part dels olis essencials de la planta, i que té propietats antiinflamatòries i cicatritzants.

Té també un coponent amarg, la aquilicina, que té propietats antiinflamatòries, antihemorràgiques i cicatritzants.

A més a més, hi trobem diferents flavones, com l’apigenol i el luteolol, que tenen propietats antiespasmòdiques.

Així doncs, després de tot el què hem comentat, en general podem dir que té propietats antiespasmòdiques, antiinflamatòries, antihemorroïdals, astringents, cicatritzants...

S’ha utilitzat doncs per a moltes coses: febre, diarrees, regulador de la menstruació, per la menopausa, estimulant de la secreció gàstrica, en hemorràgies, en situacions de falta de gana, per la gota, el reuma, trastorns de la circulació, hemorroides...

Com totes les drogues, s’ha de vigilar amb la quantitat, dosis elevades poden causar mal de cap i vertigen. A més a més, hi ha persones, encara que poques, que són al·lèrgiques a aquesta planta.

Amanita phalloides

2008-10-23T14:08:00.005+02:00

Com que estem a la tardor, i és la temporada d’anar a buscar bolets, començarem aquesta nova temporada de "El Calaix d'Arquimedes" parlant d’un bolet força perillós, definit com a mortal, que s'anomena Amanita phalloides, la Farinera Borda, que es coneix en català.

Com que es tracta d'un bolet molt perillós, explicarem primer com podem reconèixe’l:
El barret (píleu) té una coloració verd-groguenca, més olivàcia cap a la zona central.
Les làmines del seu himeni estan força apretades, són desiguals de mida, de color blanc.
El peu (estípit), de color blanc, està eixamplat cap a la base, i acaba fent una forma de bulb. Presenta una volva que l’embolcalla.
Al principi, fa una olor perfumada de roses, però a mesura que es fa vell, la olor es torna més desagradable.
És una espècie força abundant a la tardor, que s’acostuma a trobar en alzinars o rouredes.

Anem ara a parlar dels seus compostos químics i del què provoca.

Ja em dit que és una espècie mortal, defet, és causant del 90% dels casos de mort per bolets, l'espècie que més n'ha provocat.

Al menjar-la, produeix una intoxicació de llarg període de latència, de 6 a 12h, fins que apareixen els primers símptomes. Però quan aquests apareixen, ja hi ha un dany important en òrgans vitals com el fetge i el ronyó. Per això, és molt important anar corrents a l’hospital.
Es creu que aquest bolet està relacionat amb la mort de l’emperador romà Claudi, i del rei de Bohèmia, Carles VI.

Degut a la seva elevada toxicitat, ha estat molt estudiat, i s’han isolat els seus agents biològicament actius, dels quals en parlarem tot seguit.
Està estimat que 30g del bolet és suficient per matar a una persona. A més a més, al contrari del què passa en altres bolets tòxics, la seva toxicitat no es redueix al cuinar-lo, congelar-lo o assecar-lo.

Aquesta espècie presenta dos grups de toxines principals: amatoxines i fallotoxines.

Amatoxines: les principals responsables dels efectes tòxics són α-amanitin i β-amanitin. El què provoquen és la inhibició de la RNA polymersa II, un enzim vital per la síntesi de l’RNA missatger. Sense aquesta proteïna essencial doncs, el metabolisme de la cèl·lula s’atura, i questa mor.
El fetge és el principal òrgan afectat, ja que és el primer que rep la toxina després de l’absorció gastrointestinal. El següents en estar afectats són els ronyons. Aquestes amatoxines no afecten al bolet, així que A. phalloides és insensible als afectes de la seva amatoxina.

Fallotoxines: una de les més importants és la toxina Faloidina, que s’uneix als filaments d’actina de les cèl·lules, impedint que es aquests es despolimeritzin. Els filaments d’actina els trobem en totes les cèl·lules, tot i ser potser més coneguts en les cèl·lules musculars, perquè en permeten la contracció. En la resta de cèl·lules, els filaments es formen i es desfan segons les necessitats de la mateixa cèl·lula. Juguen un paper molt important en processos de mobilitat cel·lular, com la locomoció, fagocitosi, extenció...

Inicialment, els símptomes que provoca la ingesta d'aquest bolet, són gastrointestinals, inclouen dolors abdominals, diarrea i vòmits, la qual cosa pot portar a la deshidratació. Poden arribar inclús a la hipotensió, taquicardia, hipoglicemia i problemes de pH en l’organisme. Aquests símptomes se solucionen dos o tres dies després de la ingestió.Un major deteriorament del fetge es pot donar, cosa que provoca deliris i fins i tot coma provocat per una fallada hepàtica fulminant. També es pot donar una fallada renal. La mort es produeix generalment al cap de 6 dies

La ciència del sentir i l'actuar

2008-06-20T19:17:00.011+02:00

El sol, lumínica circumferència, distant focus de pausada cadència, es pon rera les muntanyes de Siracusa.
Arquimedes, de la finestra estant, el contempla alegre i sospira.
Avui està content perquè ha tingut una nova ocurrència, ha estructurat una nova reflexió. Inspirat, el savi la comença a escriure:

"Quatre són les entitats fonamentals que configuren l'ésser, que regulen l'existir: percebre, sentir, pensar i actuar."

Arquimedes sap que la realitat és d'una inabastable complexitat que només ens permet intentar establir models per a comprendre-la i representar-la.
La indeterminació dels fenòmens i processos que s'esdevenen, fa que aquesta tasca científica resulti inacabable, inassolible.

Dins la seva estança, emparat per la tènue llum d'una espelma, el primer gran científic de la Història prossegueix anotant els seus pensaments:

"Percebre, sentir, pensar i actuar; és la nostra sort, el nostre fat.
Percebre. Amb els sentits; a través de l'oïda, l'olfacte, la vista, el gust i el tacte.
Sentir. Viure la complexa combinació d'emocions i sentiments que ens omplen l'ànima i embriaguen de vida.
Pensar. Aquesta singular proesa de reflexionar, enllaçar ocurrències, treballar l'enginy, formular raonaments i conclusions, destriar intuïcions.
Actuar. Moure'ns per l'irrefrenable impuls de l'existir, per l'extraordinària possibilitat d'escollir.
Per tant, quatre processos: percebre, sentir, pensar i actuar."

Mentre escriu, a Arquimedes li ve al cap alguna altra categoria. Pensa que, potser, hauria d'incorporar també compartir o estimar. Però no, se'n desdiu; arriba a la conclusió que, malgrat tot, existir és percebre, sentir, pensar i actuar. No pas per separat, no necessàriament en aquest ordre.

Conscients o inconscients, gestionem la vida a partir de les nostres capacitats de percebre, de sentir, de pensar i d'actuar.
Capacitat d'escoltar, ensumar, veure, tastar i palpar; capacitat de gestionar les emocions i els sentiments, de conviure-hi; capacitat de comprendre i explicar, d'estructurar, discernir i relacionar; capacitat d'acció, de moure'ns, de fer.

Arquimedes obre un dels calaixos de la seva taula d'estudi i hi deixa el primer escrit. Està decidit a omplir-lo d'històries i raonaments.
Val la pena reflexionar al voltant de l'immens entramat d'elements que comporta el fet d'estar viu... perquè el món es mou i nosaltres, com sempre, podem fer quatre coses:
percebre, sentir, pensar i actuar.

Hyoscyamus niger

2008-06-16T15:16:00.003+02:00

Avui parlarem de la última de les quatre plantes màgiques principals, aquelles més famoses a l’Edat Mitjana. Si ho recordeu, ja varem parlar de la belladona, la mandràgora i de l’estramoni. Avui, parlarem del jusquiam, la última d’elles. El nom llatí d’aquesta és Hyosciamus niger, i en castellà té el nom de Beleño.

Aquesta planta creix per tota Europa, també a Àsia central i occidental i a Amèrica del nord. Normalment la trobem en terrenys sorrencs, en talussos, terraplens i en marges de carretera.

Les característiques que presenta per reconèixer són les següents:
Tija: és cilíndrica i pubescent, és a dir, és lleugerament peluda.
Fulles: són oblongues, de color fosc, peciolades. Són molt lobulades.
Flors: presenten un color groguenc, pàl·lid, però presenta estries de color violeta, així com la part interior, que és d’un violeta fosc.
Fruit: fan una càpsula en pixidi, és a dir, s’obre per la part superior, com una capseta.

Aquesta planta es coneix des de fa molt de temps. Els antics egipcis van deixar testimoni dels seus coneixements sogre el jusquiam en el Papir d’Ebers, que data d’uns 1500 anys a.C. Es creu que ells utilitzaven l’oli que extreien d’aquesta planta per les llànties d’oli.
També Homer va descriure algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblaven indicar que el jusquiam era l’ingredient principal.

Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.

Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència.

Ara parlarem una mica de la farmacologia del jusquiam. Tradicionalment, amb les fulles d’aquesta planta es preparaven tes o decoccions per mitigar el dolor. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits s’utilitzaven com els què ja varem comentar de la belladona, és a dir, es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.

Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió.

Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos d’hipocondria, còlic, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors.
En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord, o Herba queixalera, ja que també s’utilizava per alleugerir el mal de queixal.

A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.

Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena (va viure del 980 al 1037), i deia el següent: “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”.

També en va parlar Luis Otero, que en el seu llibre Las Plantas alucinógenas, descriu que el què se sent és el següent:

El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.

El què està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.

Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.

Serendipieses (introducció del programa del 4/3/2008)

2008-03-03T11:07:00.006+01:00

Hi havia una vegada a l'orient llunyà, un exòtic i meravellós regne anomenat Serendip, la memòria del qual es confon amb la imaginació. Els més vells diuen que va existir, que es trobava en una illa que molts i molts anys després s'anomenà Ceilan i que avui es coneix com Sri Lanka.

Al regne de Serendip s'explicaven moltes històries meravelloses i fascinants però l'atzar va voler que només n'arribéssim a conèixer una. Es tracta de la història dels tres prínceps de Serendip, individus privilegiats no només pel seu ascendent noble sinó també pel seu do pel descobriment fortuït. Diu la llegenda que aquests tres personatges trobaven, sense cercar-la, la resposta a problemes que no s'havien plantejat, que, gràcies a la seva capacitat d'observació i a la seva sagacitat, descobrien accidentalment la solució a dilemes que no s'havien parat mai a pensar.

Una de les llegendes explica que aquests tres prínceps van refusar, després d'haver tingut una sòlida educació, de succeir al seu pare al tron. El seu pare, el rei de Serendip, emprenyat després de rebre aquella fatal notícia, expulsà els seus tres fills del regne. Així que plegats, els tres prínceps van marxar a peu per a conèixer altres regnes i descobrir les coses més meravelloses que amagava el món.

Un dia, van passar pel costat de les petjades d'un camell. El germà gran, observà que l'herba de l'esquerra del camí estava rosegada mentre que la de la dreta no. Amb això, va concloure que el camell no hi veia de l'ull dret.

El germà mitjà va remarcar que a sobre del costat esquerre del camí hi havia trossos d'herbes mastegades de la mida d'una dent de camell. Va deduir llavors que el camell havia perdut una dent.

El germà petit, es va adonar que les petjades d'un peu del camell eren menys marcades que l'altre. D'això inferí que el camell era coix.

Tot caminant, un dels germans observà a un costat del camí, tota una colònia de formigues a sobre de restes de mantega, i a l'altre costat, un eixam d'abelles, mosques i vespes que voleiaven al voltant d'una substàcia transparent i enganxosa. Va deduir que el camell anava carregat d'un costat de mantega i l'altre de mel.

El segon germà va descobrir signes de que algú s'havia ajupit. També trobà la petjada d'un petit peu humà a sobre d'un bassal humit. Tocà aquell lloc mullat i de cop es va sentir ple de desig. De seguida va concloure que el fet de sentir aquella excitació era degut a que hi havia hagut una dona sobre el camell.

El tercer germà remarcà les empremtes de les mans allà on la dona havia orinat. Amb això suposà que la dona estava en cinta perquè ella va utilitzar les seves mans per aixecar-se.

Els tres germans van trobar de seguida un conductor de camells que havia perdut el seu animal. Ells li van preguntar si era borni, coix, li faltava una dent, si estava carregat amb cistells de mantega i mel, i si duia a sobre una dona en cinta. En sentir això, el conductor pensant-se que els havia robat els denuncià, i el rei de la contrada els posà a la garjola. En aquell mateix moment, com sortit del no res, va arribar un pagès dient que havia trobat el camell als afores del poble. Aquest gir inesperat de la història va fer que rei d'aquella contrada els nomenés consellers i els concedís or i riqueses.

Aquesta llegenda va arribar a orelles de l'escriptor anglès Horace Walpole al segle XVIII, i després de quedar-se fascinat per aquesta llegenda va inventar-se una paraula: "serendipity" derivada del nom del regne d'on provenien els tres prínceps i que es refereix a allò trobat de forma fortuïta, sense ser esperada.

La ciència, també està plena de descobriments "serendípics" que fan avançar el nostre coneixement i fan evolucionar la nostra civilització.

El fugu i la tetradotoxina

2008-02-22T19:31:00.005+01:00

El fugu és el nom en japonès del peix globus. És una delicadesa culinària al Japó, on fa segles que es consumeix. Tot i això, cal dir que va estar prohibit en determinades èpoques i zones degut a la seva elevada toxicitat, que pot arribar a produir la mort.

Hi ha al voltant d’un centenar d’espècies de peix globus, però només una dotzena del gènere Takifugu, o peix globus tigre, són les comestibles. La més coneguda s’anomena Takifugu rubripes.

La toxina que el fa tan perillós es troba principalment al fetge i en els òrgans sexuals, i en una concentració menor a l’intestí i a la pell. El contingut que presenta és variable segons l’època de l’any i també de l’exemplar.

La musculatura del peix, conté una quantitat molt petita de la toxina, però és suficient per produir efectes en la llengua i en els llavis, que són buscats pels consumidors de fugu com una part de les “sensacions gustatives” produïdes per aquest aliment.

La toxina s’anomena Tetradotoxina, i és una potent neurotoxina. La seva ingestió fa disminuir les constants vitals, ja que interfereix en la conductivitat neuromuscular. Bloqueja els canals de sodi de les cèl·lules, produint insensibilitat nerviosa i paràlisis muscular. Així, pot provocar la mort en un temps que va dels 20minuts a les 8 hores. En cas de sobreviure, no deixa seqüeles de cap tipus, ni físiques ni psicològiques, i 1 sol mg pot provocar la mort d’una persona adulta. Un sol exemplar de peix globus pot tenir a les seves vísceres, verí per a matar a unes 30 persones.

Genera parastesia, paràlisis general o fins i tot la mort, depenent de la dosis, ja que produeix una fallada respiratòria. El pacient s’asfixia sense perdre en cap moment la consciència.

Actualment no hi ha cap antídot, i la única cosa que es pot fer és un massatge cardíac i la respiració boca a boca, fins a esperar a que els efectes del verí desapareguin.

Per altra banda, aquesta neurotoxina també és utilitzada de forma recreativa, ja que en dosis adequades produeix l’eufòria, i és un dels components de la zombificació. Produeix tots els símptomes de la mort sense que aquesta s’arribi a donar, i després es torna a la normalitat.

Degut a l’alta toxicitat del peix, des del 1958, la seva preparació està reglamentada, i només cuiners amb una llicència especial poden preparar i vendre fugu. El consum del fetge i els òrgans sexuals està prohibit, però la resta, si està ben preparat, la petita quantitat de verí et provoca un pessigolleig i una lleugera cremor a la llengua. Tot i això, cada any mor alguna persona perquè s’equivoquen al estimar la quantitat de verí present en les parts del peix consumides.

Atropa belladona

2008-02-16T13:53:00.004+01:00

Avui parlarem d’una altra d’aquelles 4 plantes que sempre formaven part dels cocktails de les bruixes. La protagonista d’aquest programa és la Belladona, el nom llatí de la qual és Atropa belladona.

El seu nom ve d’Atropos, filla de la nit i d’Erebo, la més vella de les tres parques i encarregada de tallar el fil de la vida dels mortals. Això ja ens dóna certa idea de la seva toxicitat. El nom comú prové de l’ús que en feien les dones romanes amb el seu suc, que deien que servia per millorar el cutis. Així mateix, també utilitzaven la propietat midriàtica del seu alcaloide, és a dir, que feia dilatar les pupiles i per tant, feia més boniques a les dones.
Per reconèixer la planta: Es tracta d’una planta perenne i herbàcia, amb una tija erecte i lleugerament peluda, que arriba a fer més d’un metre d’alçada i que es troba en zones fresques i una mica ombrívoles, com ara a l’ombra dels arbres.
Fulles: ovalades o el·líptiques. Si es volen recol·lectar, s’hauria de fer abans de florir.

Flors: pedunculades, amb la corol·la en forma de campana de color fosc violaci per la cara externa, però groc-púrpura per la part interna.

Fruits: són globosos, de la mida d’una cirera, de color negre brillant quan són madures.

El principi actiu que presenta és l’Atropina, és l’alcaloide que trobem amb major quantitat, tot i que també hi podem trobar Escopolamina, en quantitats menors.

Actualment, trobem medicaments que contenen atropina, tot i que la majoria són sintetitzats de forma química. Antigament però, la Belladona s’utilitzava en casos de neuràlgies, tos nerviosa, asma, convulsions, epilèpsia, constriccions espasmòdiques... Això és perquè bloqueja els impulsos de les terminacions nervioses, preveient així les contraccions dels músculs involuntaris. Per exemple, si s’ha d’operar un ull, per evitar que parpellegi o es mogui de forma involuntària, s’administra belladona.

Els efectes fisiològics i psicotròpics que provoca la ingesta d’atropina, depenen sobretot de la dosis. Si és lleu, redueix la salivació i la sudoració. Amb dosis majors en canvi, augmenta el pols i el ritme respiratori, l’acció dels músculs involuntaris decreix, i s’accelera la freqüència cardíaca. Hi ha primer una forta estimulació que va seguida d’una depressió.

És molt marcada la dilatació de les pupil·les, i fa que el cristal·lí quedi fixat per la visió llunyana, així que els objectes propers es veuen borrosos. Si s’aplica directament a l’ull, l’acomodació ocular no es recupera fins passats 7-12 dies.

Si les dosis són encara més elevades, s’inhibeix la micció i es presenten al·lucinacions visuals i auditives. Sensació de vertigen i es veuen els objectes amb els mides canviades.

Segons les llegendes europees de tradició oral, l’esperit que habita dins de la planta de la belladona, només surt una nit a l’any, la nit de Walpurgis, celebrada la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Aquesta nit, les bruixes celebraven un dels seus Sabbaths, per esperar la primavera, i l’esperit de la belladona sortia per celebra-ho amb elles.

També es parla d’una secta de sacerdots, que prenien una infusió de belladona per honorar i invocar l’ajuda de Bellona, la deesa de la guerra, i així aconseguien posar-se en contacte amb la divinitat.

Les menades de les orgies dionisíaques que ens parla la mitologia grega, també sembla que tenen una relació amb la planta. Es parla sovint de que es llençaven als homes amb els ulls de foc, ja que el vi que se servia a les bacanals era sovint adulterat amb suc de belladona.

Ja dins del què es coneix com a botànica oculta, se suposa que la belladona forma part del grup de les 4 plantes que les bruixes havien de conèixer, i que utilitzaven en la majoria de les seves pomades i ungüents.

Bufo i bufotenina

2008-01-25T15:55:00.001+01:00

Portem molts dies parlant de plantes, crec que ja és hora de que donem una mica de protagonisme a un animal.
Segurament a tots us sona quins eren els ingredients que ficaven les bruixes al calderot, aranyes, ales de rat-penats, ulls de llangardaix... i també gripaus.
Si bé molts d’aquests ingredients eren inútils en la poció, i servien només per causar fàstic o terror als demés, no era el cas dels gripaus.
Es diu que abans de llençar-los a la poció, els molestaven donant-los copets amb un bastonet, i el gripau, com a defensa, segregava una secreció cutània. Aquesta substància sí que tenia propietats analgèsiques i alucinògiques.
Segurament tots recordem el capítol dels Simpson en que en Homer va a fer de misioner en una illa i es passa el dia llepan gripaus.

Els gripaus, en llati, reben el nom de Bufo sp. per això, a la substancia que fabriquen alucinògena, se la va anomenar bufotenina. Es tracta d’un alcaloide derivat de la serotonina. Evidentment, no es troba en tots els gripaus, només en aquells del gènere Bufo, com és Bufo marinus. Aquest alcaloide actua sobre receptors específics de l’escorça cerebral.
Per tal què us imagineu la importància de la substància, cal dir que està classificada com a droga de Classe 1, és a dir, en la mateixa classificació que l’heroïna i la cocaïna. Els seus efectes són similars als de l’enverinament suau; té un efecte estimulant, que inclou al·lucinacions que duren com a mínim una hora.

El què fa molta gent és llepar-los, però això porta problemes. El Bufo secreta bufotenina en quantitats baixes, i junt amb ella, surten també altres toxines, proporcionalment en més quantitat, de manera que podria causar sèries malalties i fins i tot la mort.

Els indígens sudamericans, a vegades els porten penjats d’una pota, però vius. Quan ho necessiten, amb un palet apretaven les glàndules de l’esquena de l’animal per extreure’n el verí. Aquest s’utilitzava en rituals: el shaman practicava un petit tall a la pell i hi posava al damunt una goteta de verí, que no trigava massa a fer efecte i a produir al·lucinacions.

L’espècie més coneguda com a tipus de gripau al·lucinògen, és el Bufo marinus, també conegut com a gripau neotropical gegant, nadiu de Centreamèrica i Sudamèrica. Aquest animal pot mesurar de 10-15cm, tot i que el més gran que s’ha trobat, feia 38cm i pesava 2’65Kg.

Degut a les seves glàndules verinoses, tant els adults com els capgrossos, al ser ingerits per altres animals, són altament verinosos.
Aquests gripaus, també es conèixen amb el nom de “gripaus de la canya e sucre”, ja que al menjar pràcticament de tot, van ser introduïts a les plantacions per tal d’erradicar les plagues. El problema és que el tòxic de la seva pell mata als depredadors natius quan l’ingereixen, de manera que s’ha convertit en una plaga en moltes zones.

A la zona de Galicia, famosa per les meigas (bruixes gallegues), s’hi fa la Queimada, una poció barreja de medicina i màgia, amb la que espantes els mals esperits i atreus els bons, i además, cures els mals de l’anima, que els gallecs anomenen meigallo i els psiquiatres moderns, depressió.
Mentre es fa, s’han d’apagar les llums i recitar el conjur. Aquest, en gallec, comença dient:

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. Demos, trasnos e dianhos, espritos das nevoadas veigas.
Corvos, pintigas e meigas, feitizos das mencinheiras.Pobres canhotas furadas, fogar dos vermes e alimanhas. Lume das Santas Companhas, mal de ollo, negros meigallos, cheiro dos mortos, tronos e raios. Oubeo do can, pregon da morte, foucinho do satiro e pe do coello. Pecadora lingua da mala muller casada cun home vello.

Si el traduïm al català, veiem com diu:

Mussols, òlives, gripaus i bruixes. Dimonis, follets i diables, esperits dels camins ennuvolats.
Corbs, pintigas i bruixes, conjurs de les curanderes.
Podrides canyes foradades, llar de cucs i alimanyes, foc de les Santes Companyes, mal d’ull, negres bruixots, olor pestilent dels morts, trons i llamps.
Udol de gos, pregó de mort, musell de sàtir i peu de conill. Pecadora llengua de la mala muller casada amb home vell.

Queda comprovat com també les bruixes gallegues utilitzaven els gripaus per a les seves pòcimes.

Mandragora officinarum

2008-01-08T16:54:00.000+01:00

Començarem l’any parlant d’una planta força curiosa i també bastant coneguda: La Mandràgora. De fet, s’anomena igual que en llatí, Mandragora officinarum. És, igual que l’estramoni que vam parlar fa unes setmanes, una de les quatre plantes principals reconegudes com a màgiques i molt utilitzades durant l’edat mitjana.

Per reconèixer-la, les seves carecterístiques són les següents.
- Arrels: el més representatiu de la planta. Són gruixudes, i en baix número, però a vegades només n’hi ha dues, de color blanquinós, i recorden dues cametes. A aquetes mandragores de forma “humana”, són les que se’ls hi atribuïen propietats màgiques.
- Tija: és de color verd fosc. La planta arriba a fer uns 30 cm.
- Fulles:són amples i amb una superficie rugosa, del mateix color que la tija.
- Flors:surten del centre, i són de color blanc-violaci.
- Fruit: surt a la tardor, té color groguenc o ataronjat, i recorda a una poma petita, i fa una olor força dolenta.
Creix als boscos ombrívols, a la vora dels rius, on la llum del sol gairebé no penetra.

La química de la planta, és la què li dóna les propietats màgiques que se li atribuien durant l’Edat Mitjana. Presenta diferents alcaloides, els més importants són l’atropina i l’escopolamina.

Degut a això, era utilitzada de forma terpèutica. Antigament es bullien les fulles en llet i s’aplicaven a les úlceres. La rel fresca s’utilitzava com a purgant, i si es macerava amb alcohol i es bebia, s’utilitzava com a anestèsia, ja que produia son i a més a més servia com a analgèsic en els dolors reumàtics, atacs i convulsions i fins i tot melancolia. En temps de Plini, abans de les operacions es donava un tros de rel perquè el pacient la mastegués i li entrés somnolència.
Això és degut a que els seus alcaloides bloquegen els receptors de l’aceticolina, i deprimeixen així els impulsos de les terminacions nervioses. En canvi, en dosis elevades, és un estimulant en un primer moment, després provoca igualment la depressió dels impulsos.
En quantitats elevades però, és verinosa. Provoca el vomit i és laxant.

Segons les antigues creences, la mandràgora era utilitzada per combatre els casos de possessions diabòliques i els casos d’infertilitat. També la utilitzaven per curar totes les malalties dels òrgans sexuals, els ronyons i de la melsa.
A més a més, aquells que tenia una arrel de mandràgora a casa seva i se’n cuidava, era afortunat en els negocis i en temes sentimentals. Per això es venien tan cares, ja que ademés eren molt difícils d’aconseguir.

Per collir-la, no es podia arrencar, ja que si ho feies, “l’homenet” es posava a cridar i a gemegar i et desmaiaves o fins i tot podies morir, per l’increible soroll. Per arrencar-la doncs, el què es feia era excavar al voltant de la rel fins a posar-la al descobert. Mentre no s’intenta arrencar-la no hi ha perill. Aleshores es lligava una corda a la rel i l’altra extem al coll d’un gos. Un s’allunyava i es cridava el gos des de certa distància, que al venir cap a tu, estirava de la planta i l’arrencava, ella cridava i el mal el patia el gos.

També en trobem referents a la literatura. Julieta se suposa que va utilitzar un elixir preparat amb mandràgora per fingir la seva mort. I Maquiavel va utilitzar la creença de que era bona per convatre la infertilitat per escriure una comèdia anomenada precisament “La mandràgora”, que parla dels problemes d’una parella estèril que intenta aconseguir la planta. També apareix a la película “El laberinto del Fauno” i a una de les entregues de “Harry Potter”.

De totes maneres, tot això són llegendes, ja que s’ha pogut veure que molt poques d’aquestes plantes ténen realment una forma humana en la seva arrel. És possible que durant d’Edat Mitjana, les arrels de mandrágora fossin manipulades previament per tal que sembléssin petits homenets.

Una salada dolçor

2007-12-11T22:50:00.001+01:00

El gust és, dels cinc sentits, el que exemplifica la subjectivitat.
El gust és absolutament personal; "sobre gustos no hi ha res escrit", diuen.

Ella sortia de l’aigua radiant, somrient.
Balancejant el cos amb força, lluitava contra l’escuma blanca que arrossegava les seves delicades cames mar endins.
Jo l’esperava a la tovallola, acalorat, contemplant l’esforç,
ajudant-la amb la mirada.
“Brrruffff... féu ella a l’arribar a la sorra “Quin fred!”.
S’ajup, arreplega la tovallola d’una volada i em fa un breu i refrescant petó als llavis.
“Mmmmm...!” me’ls llepo “Estàs salada...”

El gust és un sentit que es recolza sempre en l’olfacte, però s’emplaça principalment a la llengua. Sobre la seva rugosa superfície (i més escasses al paladar bla o en altres llocs de la mucosa bucal i la faringe) una munió de papil·les gustatives, farcides de cèl·lules especialitzades amb petits receptors, es reparteixen la sensibilitat vers quatre grans percepcions, quatre sabors clàssics:
dolç, salat, àcid i amarg.
El gust és, entre altres coses, la combinació d’aquests quatre elements. Cada sabor s’articula a partir d’una determinada proporció d’aquestes percepcions.

A la platja, el petó fresc i salat m’omplia l’ànim de dolça tendresa.
El sol radiant ens embriagava amb la seva sufocant escalfor i vam decidir recórrer al contrast d’un parell d’enormes gelats.
El contrast és gratificant, enriquidor.
La xafogor ambiental ens assolava, però nosaltres fluíem refrescant-nos a través d’una saborosa barreja pasteuritzada de derivats làctics i d’altres aliments: un gelat, vaja.
La veritat és que no en recordo el gust... potser era d’àcida llimona o d’amarg cafè. La qüestió és que, bruts de sal marina, caminàvem pel passeig marítim tot parlant del gust, del contrast i del risc.

Sí, el gust va associat al risc.
Degustar és potser un dels contactes més íntims que es pot establir amb el món. Llepar, mastegar, empassar.
Tastar és obrir-se a l’experimentació.

El gelat s’anava fonent, enllardant-nos els dits.
El sol picava i vam parar uns instants a protegir-nos sota l’ombra reconfortant d’una morera. Es féu el silenci i ens vam besar.
“Mmmmm...!” la sal del mar que perdurava als llavis ens obsequiava altra vegada amb aquell delicat sabor.
“Estàs salada...” li vaig repetir.

El llarg i tendre petó ho confirmava; tinc una particular predilecció pel contrast. El gust és subjectiu, absolutament personal, d’acord; però, de debò... val la pena arriscar-se a assaborir l’exquisit contrast d’una salada dolçor.

Introducció del programa del 4/12/2007

2007-12-04T15:50:00.000+01:00

Una característica del món microscòpic, on tindríem la mateixa mida que els àtoms, és que les lleis físiques no són com les del nostre món. Evidentment, hi ha una continuïtat entre les lleis que regeixen el que és més petit i el que és més gran, les lleis que nosaltres veiem són una conseqüència de les lleis que regeixen el món més petit.

De tota manera, des que Max Planck va descobrir la constant que duu el seu nom mitjançant la qual calculava l'energia d'un fotó o partícula de llum, inaugurant així la mecànica quàntica, no hi ha hagut generació de científics que no hagi quedat fascinada per aquestes lleis quàntiques que dominen el regne d'allò infinitèssim i que trenquen amb tota mena d'intuïció.

Un dels principis que regulen el món dels àtoms i les partícules és el principi d'incertesa de Heisenberg, el qual, diu que si som capaços de mesurar amb total exactitud la posició d'una partícula, serem incapaços de mesurar la seva velocitat. O al revés, si podem mesurar la seva velocitat amb certesa absoluta, la partícula serà impossible de localitzar.

La raó per la qual la partícula en aquest últim cas sigui impossible de localitzar, no és perquè realment la partícula estigui en un punt determinat i l'error de mesura sigui molt i molt gran, sinó que la partícula no es troba localitzada en un punt. En realitat, en el món microscòpic, el que nosaltres entenem normalment com a partícula (objecte localitzat en un punt) perd tota mena de sentit. Res, absolutament res, està localitzat... fins que no el mesurem. I quan fem una mesura de la posició d'una partícula, aquesta se'ns presentarà en un lloc... amb una certa probabilitat. Aquesta naturalesa probabilística del món no és deguda a que no coneguem totes les variables que entren en joc en el moviment de les partícules, sinó que la natura és així, probabilística.

Aquesta visió de veure el món va irrompre en el món científic com un huracà que llençà per terra tot l'edifici determinista que des de temps d'en Newton s'havia construït. Fins a llavors, o inclús ara (encara que a l'escala macrocòpica en la que ens movem és vàlida) es creia que tot era determinista, és a dir, tot ho podíem predir amb un 100 % de certesa. El fet que existeixi la constant de Planck fa que aquesta il.lusió s'esvaeixi i que visquem en un món, els fonaments del qual estan ancorats en la més profunda aleatorietat.

La fragància de la sorra

2007-11-28T21:36:00.000+01:00

L’olfacte és curiós.
Per començar, resulta que és l’únic sentit que s’activa de forma intermitent; és a dir, de fet olorem a batzegades, al ritme de la nostra respiració.
L’olfacte ens guia a l’hora d’assaborir tota l’amalgama d’aliments que tenim a la nostra disposició, ens permet deixar-nos seduir per determinades aromes, ens alerta de possibles alteracions que es produeixen al nostre voltant i, curiosament, ens permet també rememorar moments passats. Sí, l’olfacte ens ajuda a desenterrar records.

Era una tarda preciosa d’hivern, en la què el sol afeblit del capvespre esquitxava els núvols de tons càlids, i vaig decidir anar a passejar per la platja amb la gossa.
La mar restava en calma i, arran d’aigua, ens entreteníem tots dos jugant amb el lleu vaivé de les onades. Caminava resseguint la costa; i la suau brisa de mestral que m’acariciava el rostre, em permetia airejar les cabòries.

Al cap d’una estona, vam seure a pet d’ones per reposar. Però la gossa, de seguida, s’aixecà inquieta i començà a donar voltes sobre si mateixa, tot ensumant la sorra humida i compacte de sota les seves potes.
“Què ensuma aquesta ara?” vaig pensar.
Jo assegut davant del mar i la gossa, al costat, ensumant la sorra sense parar. Ensuma que ensumaràs fins que, de cop, la gossa para, i comença a gratar, a excavar.
“Caram! Potser deu olorar alguna cosa que ha quedat colgada per aquí sota...”
Ella, concentrada, cavava i cavava; i, en un tres i no res, ja havia fet un enorme forat.
“Va, para! Que no veus que no trobaràs res!” vaig dir-li.

Ella com si sentís ploure, cavava i cavava...
fins que, de sobte, s’aturà en sec.
Ja està, ja havia acabat el forat.
“Apa... I ara què?” li vaig engegar
“ja t’ho deia jo que no trobaries res!”
Però ella, tota cofoia, s’acomodà a poc a poc dins l’enorme cavitat feta a la sorra i s'endormiscà.
Era això.
La gossa no buscava res, simplement havia anat excavant a terra per a tenir un bon espai on poder reposar tranquil·lament.

Pels humans, alçar-nos fou la condemna de l’olfacte.
Podríem dir que esdevenir bípedes inicià l’hegemonia de la vista, representà el començament de la davallada de l’ensumar.
Però l’olfacte encara, ara, ens ajuda a desenterrar records.

Aquell vespre, assegut a pet d’ones amb la gossa, vaig veure que això d’excavar no sempre ens ajuda a trobar coses, no; sinó que, de vegades, el fet de gratar la superfície, de desenterrar records, d’aprofundir en el passat, pot ser simplement una bona manera d’obtenir un espai on reposar.

Claviceps purpurea

2007-11-23T15:16:00.000+01:00

Avui toca parlar d’un fong, ja fa massa dies que parlem de plantes. El nostre protagonista d'avui és un fong que creix paràsit dels cereals, sobretot del sègol. D’aquí el nom comú, Banya del Sègol en català o Cornezuelo del Centeno en castellà. En llatí s’anomena Claviceps purpurea.

Per reconèixe’l, primer cal mirar les espigues dels cereals. A vegades es pot veure com una mena d’excrescència, en forma de claus lleugerament corbats, d’entre 1- 4cm de llarg, de color negre-violaci, que es fixa en alguns dels grans de l’espiga. Aquests “claus”, que reben el nom d’esclerotids, cauen a terra i s’hi queden en estat letargic, fins que es donen les condicions adequades per formar la fructificació i les espores que infectaran a nous cereals.
S’acostuma a trobar en camps de cereals descuidats, sempre en anys humits, i en zones també humides. A Catalunya és molt difícil de trobar, però es pot veure en les comarques plujoses de la Península Ibèrica, com ara Galícia i el nord de Portugal.

Quan la Banya del Segol infecta un camp, provoca la reducció de la producció, tant en quantitat com en cualitat, i en cas de ser destinat al consum, pot provocar una malaltia als animals o persones que l’ingereixin anomenada ergotisme. Això és degut als alcaloides del grup de l’ergolina que conté, com ara l’ergotamina, l’ergocristina, l’ergometrina i l’ergocriptina. Totes elles tenen un ampli aspectre d’acció en el cos, incloent efectes vasoconstrictors a nivell circulatori o de neurotransmissió.
Úsos: Al ser vasoconstrictor és utilitzat pel tractament de la hipotensió arterial i les crisis de migranya. També s'usa durant el part, ja que provoca contraccions de l’úter. Sobretot en els parts difícis. Per provocar-lo, y també per aturar les hemorràgies post-part. Però si la dona s’infectava durant l’embaràs, li provocava l’abortament.

Ara parlarem de tres conceptes diferents, que en un principi sembla que no hagin de tener res a veure entre ells, però que estan del tot relacionats. Són el “Foc de Sant Antoni”, l’LSD i els “Misteris d’Eleusis”.

El Foc de Sant Antoni:L’Ergotisme, es conexia a l’Edat Mitjana com a “Foc de Sant Antoni”. A vegades es donava el cas de l’enverinament dels humanas degut al consum de pa que es feia amb el gra infestat de Claviceps. Es coneixen casos d’intoxicacions massives, moltes de l’edat mitjana, considerats com a bruixeria o càstigs divins, però també n’hi ha de més modernes. Al 1951, es va donar el cas del “pa maleït” al poblet francès de Pont Saint-Esprit, on van morir 40.000 persones. La ordre de St.Antoni es dedicava especialment a cuidar aquests malalts, d’aquí el nom.
Els efectes de l’enverinament són al•lucinacions, convulsions i contracció arterial, que pot portar a la necrosis dels teixits i a l’aparició de gangrena en les extremitats. Les sensacions que téns són primer de fred intens i sobtat en totes les extremitat, i acaba passant a ser una sensació aguda de cremor. Les víctimes que sobrevivien soviet perdien les extremitats.

LSD: La Dietilamina de l’Àcid Lisèrgic va ser sintetitzat per accident al 1943, quan el químic suís Albert Hofmann va descobrir els seus efectes mentre treballava amb la banya del sègol i els seus compostos, ja que aleshores l’utilitzaven les llevadores en parts complicats.
Mentre treballava, es va adonar de que començava a tenir al•lucinacions i que veia les coses de molts colors brillants. L’LSD és una de les substàncies psicotròpiques més potents que es coneixen, i tot i que inicialment es va utilitzar per tractar pacients alcohòlics, va passar de l’ús clínic al recreatiu. Va ser molt famós i utilizat durant els anys 70, i bona part de l’art de l’època, etiquetat com a hippie o psicodèlic, s’inspita en l’experiència de l’LSD.

Misteris d’Eleusis: Eren rituals iniciàtics anuals, dedicats al culte de les deeses agrícoles Deméter i Perséfone. Els rituals eren secrets, i el què s’aconseguia en ells era unir l’adorador amb el déu, ja que els participans arribaven en un estat de trànsit. Alguns investigadors diuen que el beuratge que consumien els participants, que s’anomenava Kykeon, fet a partir d’una infusió de poniol i cibada, tenia uns efectes al•lucinògens propis del Claviceps. De fet, se sap que el beuratge era de color porpra o lilat, que és el color que deixa la banya del sègol. Es diu doncs, que la cibada utilitzada estava contaminada amb aquest fong.

Palpar els estats

2007-11-15T09:56:00.000+01:00

Tocar, palpar, és la prova irrefutable de l’existència de
qualsevol cosa.
Evidentment existeixen coses que no podem tocar, d’acord...
però, això sí, tot allò que podem tocar existeix.

I això és precisament el què, de forma inconscient, omplia de força la pregunta d’aquella mare.
Bé, de fet encara no ho era de mare... de moment es trobava absorta i convulsa, concentrada en el darrer esforç:
el darrer gemec abans de veure néixer el seu fill.
La noia, estirada dins una estança blanca, impol•luta i asèptica de l’hospital, fa un últim esforç i conté la respiració. Tothom està expectant; es produeix un tens silenci; fins que, de sobte, és l’infant qui, amb el seu bram, esquinça el neguit i aboca una explosió d’emocions, un garbuix de sentiments.
La joia és enorme, incommensurable, però immediatament la mare es preocupa i formula la pregunta:
“Com està?! Es troba bé??”
És clar, la seva preocupació era aquesta: el seu fill ha nascut, existeix, i ho vol comprovar... Vol veure com n’és de real.
El seu fill ha nascut, existeix, i el primer que vol és tocar-lo.

Tocar és una via directa d’estar en contacte i descobrir:
palpar és experimentar, conèixer.
Quan estem plens de joia afirmem que hem tocat el cel amb la punta dels dits; o davant una inesperada fallida diem que hem acariciat la glòria; i fins i tot quan ens deixem aclaparar per la dissort i el desconsol ens lamentem d’haver tocat fons.
Ja sigui, doncs, el cel o el fons; tocar, palpar, és la confirmació de l’experiència, la prova d’haver estat en contacte.

La mare palpava el seu fill, confirmava la seva existència, sentia la pell verge i desemparada de l’infant. Radiant, s’emocionava al poder acaronar el cos sòlid, tendre i vital del seu fill.

En aquell moment, a aquella mare li importava un rave la certesa que tot el què som capaços de tocar (és a dir, la matèria) pot arribar a assolir diferents estats. La matèria pot presentar-se en forma sòlida, líquida, gasosa o fins i tot plasmàtica. A ella li era igual saber que l’estat en què es presenta la matèria depèn de les seves forces de cohesió interna, de l’excitació de les partícules que la composen. Però, mireu, tocar és establir contacte amb l’entorn...
Constantment estem palpant sòlids, líquids i gasos. A nivell simbòlic podem parlar també dels elements: aire, aigua i terra.
Nosaltres estem fets de tots plegats, d’una mica de cada.
Gas, líquid, sòlid... és a dir: aire, aigua i terra... fins i tot foc!
El foc és, potser també, motor del nostre existir.
Sí, el foc intern que ens mou. El mateix foc que omplia de joia aquella mare que, exhausta, reclamava sostenir el seu fill en braços.

El tacte, la carícia, és la nostra manera de transmetre afecte, d’estimar.
És talment com si palpar ens permetés rebre i, al mateix temps, acariciar ens permetés donar i compartir.
Al llit de l’hospital, la mare palpa i acaricia el seu fill.
Rep i dóna; l’observa. L’infant finalment ha nascut, existeix, i ella, és clar, no es pot estar de comprovar-ho amb una carícia.

Arquimedes a Partiendo de Cero

2007-11-10T03:05:00.000+01:00

Entrevista al doctor Oliver Carrillo i al matemàtic Joan Carreras, experts en la vida i obra de l'excel·lentíssim científic Arquimedes.

Click To Play

Fragments extrets del programa radiofònic de divulgació científica Partiendo de Cero emès l'11 de novembre de 2007. El programa, d'àmbit nacional, és conduit pel periodista Paco de León.

[disculpeu si la velocitat de reproducció d'audio no és l'adequada, intentarem resoldre-ho el més aviat possible]

Datura stramonium

2007-11-09T14:57:00.000+01:00

Hi ha quatre plantes molt famoses conegudes com a plantes màgiques. Aquestes són la belladona, el jusquiam, l’estramoni i la mandrágora. No hi va haber cap bruixa ni bruixot de l’Edat Mitjana que ignorés uns al·lucinògens tan potents com aquests, tot i que el seu ús i abús portés a molts d’ells a la foguera. Ben mirat però, el seu únic delicte era consumir les “drogues” de moda d’aquella època.
Avui, parlarem d’una d’elles, de l’estramoni, Datura stamonium en llatí.

És una herba de mida considerable, que pot fer més d’un metre d’alçada. Tot i que és originària d’Amèrica, es troba perfectament naturalitzada aquí. La podem trobar en zones abandonades, terrenys que han patit pertorbacions i amb alts continguts en nitrogen i també en camps de conreu. Es caracteritza per fer una olor agre i desagradable.
Les fulles són molt amples, amb el marge amb dents ben marcades.
Les flors són blanques amb forma d’embut, ja que els pètals estan soldats.
El fruit és una càpsula ovalada coberta de llargues espines. A l’interior hi ha les llavors de color marró.

El principal alcaloide que presenta l’estramoni és la L-hioscimina, distribuït per tota la planta. També té quantitats menors d’escopolamina, atropina i daturina. De fet, l’atropina i la hiosciamina afecten al sistema nerviós autònom (neuronas que regulen les funcions involuntàries o inconscients). En aquest cas, veiem com produeixen diferents efectes:

Antiespamòdic; Antiasmàtic; Midriàtic (indueix la dilatació de la pupila); Cardioaccelerador i elevador de la tensió arterial; Disminueix el peristaltisme gastrointestinal (moviment que empeny els aliments a través del tracte digestiu); Disminueix la secreció gàstrica, pancreàtica, sudorípara i salival. Això fa que la boca i la pell quedin seques... i un llarg etcètera.
Ja es veu com l’estramoni és una font d’alcaloides de gran aplicació en la indústria farmacèutica.

Després d’ingerir la planta, en un primer moment hi ha la fase d’allucinacions i agitacions, on augmenta la violencia de l’individu, també la seva potència i el desig sexual i fins i tot, aparèixen impulsos autodestructius. A més a més, a diferència d’altres al·lucinògens, l’estramoni causa el què s’anomena “al·lucinacions reals”, no ho diferencies de la realitat, i la gent arriba a tenir llargues conversacions amb persones que no estan presents mentre fumen un cigarret que tampoc existeix. El greu problema, és que després, la segona fase, és la de son profunda, i després, t’aixeques amb sensació de ressaca i sense recordar-te de res. La gent que la pren com a droga, creuen al despertar que no fa afecte, doncs no recorden res, i aleshores augmenten la dosis, que pot arribar a ser letal.

Els efectes poden durar dies, fins que el cos no acaba de metabolitzar els alcaloides. Pot ser però, que et vagin corrent pel reg sanguini, i al cap d’un temps, t’agafi una al·lucinació per exemple, quan estàs conduïnt.

Aixa doncs, trobem diferents usos de la planta. Alguns més científics que altres.

- Ceremonial: els xamans fumaven les fulles juntament amb el tabac per poder entrar en trànsit. - Medicinal: El làtex que es treu de la planta, s’usa pel mal d’orella; La seva arrel i el seu fruit són analgèsics; Les fulles bullides s’aplicàven per netejar ferides i grans, i barrejades
amb fang per tal de combatre les varius. Té un afecte d’anestèsia local; Infusions de les llavors eren utilitzades pels dolors del part i del reuma. I macerades amb alcohol per les hemorroides. Però cal dir que les llavors són la part més tòxica de la planta.
- Pesticida: Els fruits, degut al verí que contenen, s’havien utitlitzat per matar les rates i ratolins.
- Veterinari: Les fulles són utilitzades també per rentar els grans i les ferides dels animals.
Els herbívors no mengen la planta de forma natural, degut al gust agre que presenta, però a vegades, es poden trobar fragments de fulles o fruits en el pinso que els passen desapercebuts. Això el spot probocar complicacions i també la mort d’alguns d’ells.

Física 2007: Magnetoresistència Gegant

2007-11-09T12:39:00.000+01:00

A finals de 1988, A. Fert (Orsay) i P. Grünberg (Jülich), pràcticament de forma simultània i independent descobriren que en multicapes formades per làmines nanomètriques de ferro (Fe) i de Cr (Cr) la resistència elèctrica canviava fortament en presencia d’un camp magnètic relativament feble. Mesuraren canvis de resistència (magnetoresistència) fins al 50%; aquest valor és molt més gran que els major valors reportat fins a la data ( ~ 1% en aliatges de FeNi). A. Fert i P. Grünberg eren conscients de que una nova física estava amagada darrera d’aquest resultats sorprenents i endevinaven ja que aquesta troballa tindria un enorme impacte tecnològic. A. Fert va anomenar aquest efecte: Magnetoresistència Gegant i amb aquest nom (GMR) se l’ha conegut des de llavors.

Era evident que materials i dispositius amb canvis de resistència tan importants trobarien aplicacions immediatament com a sensors de camp magnètic. I així ha sigut. A l’any 1997, tan sols 9 anys després de la descoberta i de la mà dels desenvolupaments fets per S.S. Parkin a IBM, els primers capçals de lectura GMR per a discs durs d’ordinador van sortir al mercat.

La major sensibilitat i el tamany reduït dels sensors magnètics GMR ha permès llegir bits magnètics més petits i per tant augmentar dramàticament la densitat d’informació i reduir la mida dels discs durs dels nostres ordinadors. En menys de 10 anys des del seu descobriment, els GMR han recorregut ràpidament el camí entre els laboratoris universitaris de recerca fonamental fins ser usats un billó de cops al dia i canviar, en certa mesura, les nostres vides.

Descriurem més avall com són els sensors GMR i la física involucrada, però tal vegada sigui útil recordar com es va arribar a aquest descobriment.

Entre els anys 1960 i els 1970 Fert i Campbell estudiaven en gran detall com és la resistència elèctrica en els metalls i aliatges i com aquesta resistivitat elèctrica canvia quan petites quantitat d’altres elements, per exemple Cr, es dilueixen en matrius de metalls ferromagnètics, com el Fe. Aquests estudis els van permetre confirmar que en els metalls ferromagnètics, hi ha dos tipus diferents de portadors de càrrega: electrons amb spi up i electrons amb spi down i que aquest dos canals de transport tenen resistivitats molt diferents. Això vol dir que sofriran processos de dispersió (les seves trajectòries seran desviades) de manera molt diferent per impureses o interfases.

Era doncs natural que la fabricació de interfases ben definides, entre diferents metalls fos un requisit per a entendre encara millor aquests processos de dispersió depenent de l’orientació del spi.

A finals dels anys 1960 el desenvolupament de les tècniques de “molecular beam epitaxy” ja permetia fer créixer semiconductors i a finals de 1970 ja es creixien capes nanomètriques de metalls amb aquests mètodes. Però per a tenir interfases ben definides entre dos materials i fabricar multicapes de dos metalls diferents cal que aquests materials tinguin estructures molt similars, paràmetres de malla molt similars i obtenir el que s’anomena una “epitàxia”. A. Fert i P. Grünberg van fer la mateixa elecció (Fe i Cr) i van fabricar multicapes nanomètriques ( ~ 2 nm) d’aquests metalls.

En una multicapa de Fe/Cr/Fe la magnetització de cada capa magnètica (Fe en aquest cas) apunta en direcció oposada En aplicar un feble camp magnètic paral·lel a la magnetització d’una de les capes, l’altre es veu obligada a girar i així per a un cert camp les dues capes de Fe estaran magnetitzades en la mateixa direcció.

En fer passar un corrent elèctric a través de la heterostructura, els electrons amb spi up que surtin d’un dels elèctrodes de Fe, diguem el superior, i arribin a l’elèctrode inferior sofriran una difusió (resistivitat) diferent si es troben l’elèctrode amb la magnetització paral·lela o antiparal·lela al seu spi. El mateix passa amb els electrons amb spi down i per tant la resistència total que mesurarem serà diferent en cada cas. Així doncs mesurant un canvi de resistència podrem determinar la presencia d’un camp magnètic i la seva orientació. Tindrem un sensor magnètoresistiu.

Esquema d’un sensor GMR: quan les magnetizacions dels dos elèctrodes son antiparal·leles (a dalt) la resistència elèctrica és més gran que quan son paral·leles (a baix)

El canvi de resistència que A. Fert i col·laboradors van mesurar en una multicapa (Fe/Cr/Fe)_n va ser de fins un 50%: una Magnetoresistència Gegant. P. Grünberg va mesurar un 10% en una tricapa Fe/Cr/Fe.

La porta estava oberta per al desenvolupament d’aplicacions innovadores però també havia quedat palès que la capacitat de manipular el spí dels portadors de càrrega i explotar aquesta propietat podia oferir noves oportunitats. De fet l’electrònica convencional, la que coneixem, està basada en el control, mitjançant l’aplicació d’un camp elèctric, de la càrrega elèctrica que circula per un circuit. Tan sòls es controla la càrrega transportada per els portadors: l’electrònica convencional havia oblidat el spí. Amb el descobriment de Fert i Grünberg va ser palès que el control de la càrrega i el spí obria un camp totalment nou: la spintrònica.

Els dispositius GMR son potser, el primer exemple de la conjunció de nanotecnologia i spintrònica. Les unions túnel magnètiques (MTJ) que avui es desenvolupen són el pas següent i tal vegada arribaran a permetre fer capçals de lectura encara més sensibles i petits, canviant radicalment la forma en que emmagatzem la informació en les memòries dinàmiques i fins i tot la pròpia computació.

Referència: http://www.icmab.es/icmab/ca/node/579

Pol

2007-11-06T14:54:00.001+01:00

Hi havia una vegada un noi que vivia en una bonica població de la costa del Maresme.

Es deia Pol i tenia, entre altres coses, la curiosa tendència d'apuntar-se a diverses històries que trobava interessants.

Per això, un dia, quan un amic que s'havia llicenciat en ciències físiques li va proposar incorporar-se a l'equip de persones que planejaven conduir un programa de divulgació científica a la ràdio municipal, no s'ho va pensar dues vegades... sinó que amb una i mitja ja en va tenir prou per decidir-se a col·laborar en aquella engrescadora iniciativa.

Una de les qualitats del noi no era precisament la gestió eficaç de l'espai-temps. Físic frustrat, delineant de pa sucat amb oli, ell anava i venia cada dia de la capital on estudiava (en un preciós edifici modernista) una d'aquelles carreres que tenen la llargada del nom inversament proporcional a l'interès que desperten entre la gent: Enginyeria Tècnica Industrial Mecànica.

Però, mira, mica en mica va aprendre a aprofitar els llargs trajectes ferroviaris per bastir, amb més o menys gràcia, un seguit de narracions amb rerafons científic.

L'equip de joves científics es va consolidar. Il·lusionats, intentaven transmetre la seva passió per la ciència a través d'entrevistes, jocs, curiositats, enigmes,...

En Pol ho disfrutava, n'estava molt content: "És magnífic moure's entre el comprendre i el transformar" pensava al tancar la llibreta mentre lentament el tren arribava, com sempre, a la bonica població de la costa del Maresme.

Jan

2007-11-06T14:53:00.001+01:00

Bon dia "calaixeros"!!!! Abans d'entrar en presentacions, benvinguts al nostra blog!!!!! Com us podeu imaginar, aquest xiquet sóc jo, en Jan.
Sóc el que sempre la lia i el que se'n va "por los cerros de hubeda" en el programa.
Segurament, us preguntareu quina relació tinc amb la ciència?... doncs,sóc llicenciat en ciències físiques per la UB. Actualment, estic realitzant el projecte final de màster en enginyeria biomèdica sobre processat de senyals genètiques en el CREB i imparteixo classes sobre la radiacions en els CFGS de radioteràpia i imatge pel diagnòstic. A més a més, com podeu veure per la imatge, m'agrada molt perdre'm per la muntanya ( i mai més ben dit!!!!) amb bona companyia .
Doncs res més, només animar-vos a escoltar cada setmana el nostre programa i a participar-hi.
Fins aviat.

Gemma

2007-11-06T14:52:00.000+01:00

Hola a tots! Sóc la Gemma, també coneguda com a la "bitxòloga" del grup.

Ei! No us penseu que és fàcil estar envoltada de tants físics! Sempre acaben parlant de entropies, camps, ones i coses que a mi, sincerament, em costen una miqueta d'entendre.

Sobre mi... he fet biologia a la UB, vaig acabar fa un parell d'anys. Ara estic fent el doctorat, i em podeu trobar al departament de botànica si algun dia us perdeu per la facultat de biologia. També hi faig classes de botànica general. Generalment però, estic al laboratori, intentant extreure el DNA dels líquens, que és amb els quals treballo. Per entendre'ns, els líquens són les taques de colors que surten damunt dels arbres. ;) (o així els anomenen els meus amics "no-biòlegs").

A la foto em podeu veure en plena feina, a la muntanya buscant líquens. Vinga, no us n'estigueu i poseu comentaris! Una abraçada per a tothom!

Gemma

El misteri de l'equilibri i el so

2007-11-03T00:11:00.000+01:00

L’oïda és un complex òrgan sensorial que, curiosament, allotja dos sentits diferents: l’audició i l’equilibri.

“Com és que coincideixen aquests dos sentits en un mateix lloc?”
Això és precisament el què es preguntava la Laia, una aprenent de funambulista que viatjava amunt i avall amb un circ de gran renom.
L’equilibri era l’obsessió d’aquella noia. No aconseguia creuar la corda de punta a punta sense caure a la xarxa... i no entenia per què diantre havia d’estar ubicat a l’oïda una cosa com l’equilibri que ella relacionava exclusivament amb els peus, les mans, les cames i els braços.

El circ seguia el seu particular periple per diversos països d’arreu i, un estiu, un violinista entrà a formar part del grup de músics que acompanya aquella enorme família d’artistes, creadors... pervertidors de l’impossible.

Un vespre, la Laia el trobà sol, en un racó, tocant el violí, i no s’ho pensà dues vegades: s’apropà decidida i preguntà al violinista quina era la causa d’aquella estranya relació entre l’equilibri i l’audició.
El violinista es va fer el sord; continuà tocant sense immutar-se.
- Ei! Que té preguntat si saps per què tenim l’equilibri a l’oïda!
Res. El paio, com si sentís ploure, tancà els ulls i prosseguí amb la suau melodia que, tímida, sorgia rera cada petita embastida de l’arquet.

La Laia, en un primer moment indignada, acabà per imitar el silenci del músic: Tancà els ulls i es deixà endur per la preciosa música que omplia les seves orelles d’harmoniosos sons.

El so, com sabeu, es propaga a través de l’aire, ens colpeja l’orella, ens acarícia el cervell. Aquelles delicades carícies que enviava el violí plaïen enormement la funambulista i, tot d’un plegat, se sentí hàbil, desperta, equilibrada.
Sense obrir els ulls, pujà dalt de la corda, estengué els braços i es deixà guiar pel ritme pausat del violinista.

Compàs rera compàs, la funambulista enllaçava les seves passes amb un moviment segur i acompassat. Al cap d’uns segons arribà, enmig d’una gran sorpresa, a l’altra banda de la corda. Ho havia aconseguit!

Eufòrica, girà l’esguard cap al violinista que, cofoi, li va dir:
- La música ens dóna consol, ens calma, ens equilibra: aquest és el secret de l’oïda, aquest és el misteri de l’equilibri i el so.
La Laia, acotà el cap i respongué amb un somriure.

Papaver somniferum

2007-10-30T17:58:00.000+01:00

Avui parlerem d’una planta força coneguda, ja des de fa molts anys, i que ha sigut responsable fins i tot d’algunes guerres. És el Cascall en català, o Adormidera en castellà.

Es tracta d’una planta molt semblant a la rosella dels camps de blat, però en lloc de fer flors vermelles, són rosades o violàcies. Aparèixen de forma esporàdica en marges de camins i camps abandonats.

El seu fruit és una mena de càpsula, a l’interior de la qual hi ha les llavors. Quan és sec i se sacseja, les llavors del seu interior fan soroll, com si fos un sonall per nadons. De fet, antigament, se’ls hi donaven als nens quan els hi començaven a sortir les dents, perquè ho sacsejessin i ho rosseguéssin, i miraculosament, els nens deixaven de plorar i s’adormien. A més a més, els fruits secs es posaven sota el coixí, perquè es deia que així es combatia l’insomni, i també se’n feien infusions per alleujerir el mal de queixal.

Ara se sap que aquests remeis funcionaven per les substàncies psicoatives que conté la planta, com ara la Morfina (entre 10-15%), la Codeïna o la Papaverina entre altres. Així es pot entendre perquè els nens quedaven adormits i perquè treia el mal de queixal.
El cascall es coneix des de molt antic, la primera referència que es té es troba en els escrits de Teofrast, al s.III a.C, on l’estudia en els seus tractats botànics. Els metges àrabs l’utilitzaven molt, sobretot per controlar la disentería, i també va ser força utilitzat a Roma i a l’antic Egipte. No només pels efectes al·lucinògens i per l’increment de l’euforia que provoca, sinó també perquè les infusions de la planta servien com a analgèsics i calmants. Un dels seus efectes reconegut en el papir d’Ebers, és “evitar que els nadons cridin fort”, i fins i tot Homer en parla en l’Odissea i la descriu com “el què fa oblidar qualsevol pena”. En algunes imatges de la cultura cretense-micènica, es mostren els efectes del cascall, i trobem representacions d’aquesta planta en cilindres babilònics i en la cultura asiria. En els primers temples d’Esculapi, que eren institucions semblants als nostres hospitals actuals, només arribar els pacients aquests eren sotmesos al què s’anomenava “incubatio”, o “somni curatiu”, ja que se’ls hi administrava una beguda feta a partir del cascall, per alleugerir-los el dolor.
Però no sempres’utilitzava la planta directament, sinó que el què es feia, era uns talls a la càpsula, quan encara verda, pocs dies després de que li caiguéssin els pètals, i en sortia un suc blanc, una mena de làtex, que al assecar-se es convertia en una resina enganxosa i marró. Aquesta és la que es recull de la planta, i es coneix amb el nom d’Opi. El nom prové d’opion, que en grec significa suc. Quan l’opi es deixava assecar durant més temps, es converteix en una pedra dura i cristalina.
S’atribueix a Paracels el fet d’haver popularitzat de nou l’ús de l’opi a Europa, ja que aquest havia caigut en desús degut a la seva toxicitat. A més a més, en el s.XVIII, fumar opi es va fer molt popular a l’Orient.
Això va portar a les guerres de l’opi. Els xinesos consideraven que Occident no tenia res de valor per comerciar, però els anglesos i nord-americans, van veure en l’opi la possibilitat de tenir intercanvi. Penseu que l’opi i els seus derivats, com la morfina i l’heroïna, són drogues molt adictives. Això va portar una epidèmia d’adictes a Xina. Un obrer gastava fins a 2/3 del seu sou en fumadors d’opis, deixant a la familia a la miseria. L’emperador, va nomenar un conseller, en Lin Tse Hsu, perquè frenés el tràfic d’opi, i aquest va cremar les caixes on es transportava, arriscant-se a una guerra. Va escriure a la reina Victoria I demanant-li que aturés el tràfic, i ella va respondre enviant-li l’Armada Britànica. Aquesta guerra va incrementar l’estímul i va fer que més mercaders anéssin a Xina a traficar, dient que comerciaven amb te o tabac.

Incomparable brillantor

2007-10-30T15:21:00.001+01:00

Tots els col·lectius, per petits o grans que siguin, tenen al llarg de l’any, un seguit de dies assenyalats. Dies de goig generalitzat, d’acompliment d’encestres rituals, de celebració desenfadada.
Per nosaltres, un d’aquests dies tan especials és Sant Jordi, i un dels seus rituals és comprar llibres.

Doncs bé, aquest any he tingut la sort de fer de llibreter, de venedor de llibres. I la veritat és que aquesta nova experiència m’ha permès descobrir coses, aprendre.

És clar... els reptes, la novetat, el fet d’afrontar la incertesa del desconegut són la condició imprescindible per a poder descobrir.
El coneixement requereix canvi; aprendre, per tant, és l’art d’observar la diferència, la novetat.

Una de les coses que vaig aprendre me la va ensenyar un nen.
La gent em demanava les novetats més venudes, llibres per algú que no li agradés llegir, o coses d’aquestes... El nen, però, se m’acostà decidit i em va fer la pregunta més difícil: “Tens algun llibre que parli de la cosa més important del món?”
La cosa més important del món? Buffff... Jo què sé... No sabia què dir-li, així que li vaig tornar la pregunta: “A veure... tu quina cosa creus que pot ser la més important del món? Sense quina cosa no podríem viure?”
Jo esperava que el nen em digués: l’amor o la felicitat o una cosa similar.
Però, no. Ell s’ho va pensar un moment i, de sobte, va dir: “Ja ho sé, la llum! Sense la llum no hi podria haver existit la vida.”

Aquell nen em va deixar de pasta de moniato.
La llum.
Home, la llum és la que ens permet veure les coses, la que ens fa possible conèixer.
La llum és vida, sí. Sense ella poc que n’hi hauria.
Fins i tot, diuen que la primera cosa que es va dir fou: “que hi hagi llum” i resulta que n’hi va haver...

Potser sí; potser sí que la cosa més important del món és la llum.
La llum que no volem que s’apagui, la llum que il·lumina i escalfa, la llum que dota d’incomparable bellesa tot el què ens envolta...
Així doncs, vaig anar a cercar un llibre que parlés de la llum.
“Avui he descobert que la llum és vida” pensava mentre li feia entrega de l’exemplar... i la incomparable brillantor dels seus ulls il·lusionats m’ho confirmaven.

Amanita muscaria

2007-10-30T15:17:00.000+01:00

Com que ja és temporada d’anar a buscar bolets, he pensat que el millor és començar parlant d’un bolet molt famós, l’Amanita muscaria, o "Reig bord" en català.

És el típic bolet que apareix a les il·lustracions de gnoms i fades, i on moltes vegades s’ha dit que hi viuen aquests éssers.

Per reconèixe’l, és molt senzil:
El peu del bolet és llarg, inflat a la base i de color blanc.
El què és característic és el barret, de color vermell, recobert de petites berrugues blanques.
És propi de climes de muntanya i de zones nòrdiques, altes i fredes, més amunt dels 1000m. A Catalunya es pot trobar en els boscos del Pirineu.

El problema és que a mesura que passen els dies, l’aigua de la pluja li pot fer perdre aquestes berrugues blanques tan característiques, i el pot descolorir lleugerament, de manera que acaba agafant unes tonalitats ataronjades o groguenques, i això pot portar a confondre el Reig bord amb un altre bolet, l’"Ou de Reig", que a diferència del primer sí que és comestible i a més a més està boníssim. De fet, el nom científic de l’"Ou de Reig" és Amanita caesaria , ja que era un bolet que estava destinat als cèsars de l’antic Imperi Romà. Alguna vegada s’ha comentat, que més d’un cèsar va morir enverinat o simplement que va passar una mala estona, perquè algú, no se sap si per error o no, va confondre el "Reig bord", (Amanita muscaria) per l’"Ou de Reig" (Amanita caesaria).

Ara bé, perquè el nom científic del reig bord és MUSCARIA? Doncs resulta que a la seva cutícula hi trobem una substància tòxica, la muscarina, que deixa mig estabornides a les moques i altres insectes que es paren sobre el bolet, i deixant-les paralitzades o a vegades mortes i tot. De fet, el nom popular en castellà és matamoscas.

I perquè s’ha fet famós aquest bolet? La resposta és molt simple, per les seves propietats químiques. La muscarina no té el mateix efecte en les moques que en els homes. En nosaltres provoca intoxicacions, amb uns símptomes que es manifesten al cap de poca estona de la seva ingestió, entre 1 i 4 hores. En un primer moment trobem problemes digestius, vòmits violents i diarrees, que són símptomes prèvis a una reacció al·lucinògena, deliris i visions profètiques, confusió mental, increment de l’energia eròtica i també de la força muscular.

Els bolets sempre han cridat l’atenció. Els seus colors, la forma que tenen, i molt important, el fet que sembla “creixin” del no res! De llocs del bosc on no veiem res, 8 dies després d’un aiguat, apareixen pràcticament d’un dia per l’altre.

En moltes cultures, com els indis de nord Amèrica i en l’antiga Grècia, l’ingesta de bolets estava limitada només a certes persones de la població, com ara els xamans o les sacerdotesses, ja que així es podien posar en contacte amb les divinitats.

La majoria de llegendes que es tenen, provenen de les zones nòrdiques, ja que allí és on abunda l’Amanita muscaria durant les èpoques fredes. Anys enrere, es parlava de la fúria dels víkings, quan aquests atacaven. Ara se sap que era deguda a la consumició del Reig bord, que els portava a una situació de deliri durant la batalla i els incrementava la força.

Per tal d’evitar els problemes gastrointestinals, s’ha de transformar la muscarina en muscinol, per un procés de descarboxilació. Hi ha dues maneres de fer-ho, una és assecant el bolet, tot i que així només elimines un 10%, i l’altra és ingerint el bolet, i és el propi organisme el què ho fa, així que després dels problemes intestinals, el muscinol, i només el muscinol, és excretat per l’orina. En algunes zones, es feia prendre el bolet als esclaus, i se’n recollien els orins, així que els amos, després de beure’ls, podien tenir les al·lucinacions sense haver de patir ni un lleuger mal de panxa.

En general, la creença de fades, gnoms i elfs no és més que fruit de valors culturals que s’han anat heretant d’unes generacions a altres. Hi ha zones més característiques que altres on destaquen les llegendes d’aquests éssers, però s’hi veu una certa relació entre aquestes i aquelles on hi creix Amanita muscaria. Per altra banda, la representació clàssica dels gnoms, no deixa de ser la de caputxa vermella i cos blanc, semblant a la del bolet.

Potser això ens ajuda a entendre perquè Alicia en el seu viatge al país de les meravelles havia de menjar bolets que li permetien canviar de mida ja que la sensació de veure les coses més petites o més grans és un altre efecte al·lucinògen de la ingesta d’Amanita. I també podem veure així d’on ve la famosa frase tan catalana d’”Estar tocat del bolet.”

Introducció1

2007-10-30T15:14:00.001+01:00

Properament penjarem les fantàstiques introduccions dels diferents programes!!

Obrim el calaix

2007-10-22T20:37:00.000+02:00

Benvinguts al bloc del Calaix d'Arquimedes.
Esperem que aquest sigui un nou canal per posar-nos en contacte amb tots vosaltres. Qualsevol dubte o suggeriments que tingueu no dubteu en compartir-los amb nosaltres a l'adreça calaixarquimedes@mataroradio.cat