Herba de Sant Joan

Avui, ja que la setmana passada va ser Sant Joan, parlarem d’una planta que té com a nom comú Herba de Sant Joan, tot i que també es pot dir pericó. El nom científic, que descriu molt bé a la planta és el d’Hypericum perforatum.

Comentem una mica quin aspecte té. És una planta herbàcia, present a bona part d’Europa, Àfrica i Àsia occidental. El nom científic de perforatum li ve donat perquè, al mirar les fulles de la planta a contrallum, sembla que tinguin petits forades circulars. Això són en realitat les glàndules d’oli essencial de la planta.
La planta fa uns 30-60cm d’alçada. Les fulles són lanceolades, oposades entre elles. Les flors tenen 5 pètals, hermafrodites, són de color groc viu.
S’acostuma a trobar a llocs poc humits, principalment als marges dels camins o carreteres, en ribes,

Usos medicinals

S’utilitzen sobretot la part capital de la planta, allí on hi ha les flors i les fulles més superiors.
-Ús tòpic: és antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic, molt utilitzat per a cops, ferides i cremades. S’agafa ¼ de litre d’oli d’oliva i s’hi deixen macerar la parts capitals de la planta, per tal que aquesta deixi anar els seus olis essencials. Hi ha una dita popular que diu “Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.

-Ús intern: és un bon antidiarreic, antiparasitari i també diürètic. També té propietats hipnòtic-sedants, ja que produeix una depressió del SNC i antidepresseives, s’utilitza per l’ansietat i la depressió lleu i moderada. Això és degut a que conté compostos floroglucinics i xantones, i només funciona en casos lleus i després de unes 2 setmanes de tractament. També millora la concentració i la memòria, i és relaxant.

Composició Química

Olis essencials, flavonoides, tanins, polifenols, esteroides, cumarines i molt importants les diantrones, concretament naftodiantrones, com la hipericina i la pseudohipericina.
L’Herba de Sant Joan pot tenir també efectes secundaris, com ara molèsties gastrointestinals, hiperpigmentació, dermatitis, urticaria, fatiga, mareigs, mal de cap... A més a més té moltes interaccions amb altres medicaments com anticonceptius, antidepressius, analgèsics, antibiòtics... i en provoca la pèrdua de l’efecte i la toxicitat.

Mites i llegendes sobre l’Hypericum. A l’edat mitjana es cremava en les cases en què es creia que hi havia entrat el dimoni, i la planta era coneguda com a espantadimonis. Es deia que curava la melancolia (sí, és antidepressiva), i atrau l’amor. En la cultura celta es deia també que els essers màgics malvats no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per aquesta planta. El nom d’Herba de sant Joan és perquè la seva floració, i per tant, quan més concentració de compostos té la planta, és fa pels voltants de St. Joan, i era una de les plantes necessàries a recollir aquesta nit màgica.

La nit màgica

Actualment, la nit del dia 23 al 24 se celebra la revetlla de Sant Joan, una festa que, tot i estar dedicada a un Sant cristià, se sap que té uns orígens molt pagans. De fet, el què originàriament se celebrava, i es continua celebrant, és el solstici d’estiu, és a dir, el dia on la llum és la protagonista, el dia més llarg de l’any, i per tant, la nit més curta. L’origen de la festa és cèltic, ells l’anomenaven Alban Heruin, però l’església, com amb molts altres ritus precristians, l’adapta al seu credo i la fa seva.

La celebració del solstici d’estiu és gairebé tan antiga com la pròpia humanitat. En aquest dia, el sol es pot dir que ha aconseguit el seu estat més poderós, la natura està en ple creixement, però a partir d’avui, el sol començarà a perdre poder, i els dies s’aniran escurçant. A partir de demà, començarà l’estiu.

Per això, es considera que aquesta nit és màgica. Es creu que el fort desequilibri entre la duració del dia i la nit, permeten que s’obrin les portes del món màgic i que els éssers que l’habiten es puguin posar en contacte amb els humans. Aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. Les nimfes, els follets i altres éssers no tant bons es passegen entre nosaltres.
També es diu que les plantes guaridores, les plantes màgiques, multipliquen les seves propietats aquesta nit. És per tant quan s’han de recollir les plantes i deixar-les assecar per utilitzar-les durant l’any.

Parlem ara una mica dels rituals “màgics” dels druides i de perquè els feien. Un d’ells era purificar els camps, i com ho feien? La llenya i la cendra de la foguera “màgica” que havia cremat la nit més curta de l’any, es repartia després sobre els camps de cultiu, i els purificava. Però què feia més? Els adobava, i gràcies a la màgia, eren més productius, i la natura, renaixia. La nit màgica del solstici té un caràcter de fecunditat, però no només pels camps! Encara avui a Irlanda, les parelles salten per damunt el foc per assegurar-se la descendència.

Però perquè l’església va escollir Sant Joan? Normalment, en la tradició cristiana, l’església col·loca al santoral el dia de la mort del sant, però amb aquest sant, passa justament al revés, se celebra el dia del naixement del sant. I això, curiosament, només passa amb Sant Joan i amb Jesús, que també se celebra per Nadal el seu naixement. Curiosament però, això passa 6 mesos més tard que sant Joan, quan hi ha el solstici d’hivern.

Una altra curiositat, és el nom de Berbena que té aquesta festa. Se li va donar perquè en alguns llocs, les noies joves en edat de casar-se havien d’anar a recollir berbena, una planta que té com a nom científic Verbena officinalis, de flors petites, blanques o rosades, de 5 pètals. Les noies hi havia d’anar a les 12 d’aquesta nit, per així assegurar-se que aconseguirien l’amor de l’home que estimaven.

Medicina a l'Edat Mitjana: La Teoria dels Quatre Humors

L’Edat mitjana va començar al s.V, amb la caiguda de l’Imperi Romà, al 476 i va continuar fins al s.XV amb la caiguda de Constantinoble, al 1453 o al 1492 amb el descobriment de les amèriques, que va ser quan va començar el Renaixement.

Aquest nom d’Edat Mitjana va ser posat pels humanistes des Renaixement, perquè la consideraven una època fosca, d’estancament, entre dues èpoques de gran esplendor cultural.

Durant aquest període, la medicina no va avançar gens ni mica, l’Edat Mitjana va servir de pont entre la medicina clàssica, grega i romana, i la renaixentista. Es van limitar a conservar els coneixements que havien adquirit els grecs i romans, copiant durant segles els grans llibres i cultivant plantes medicinals.

Aquesta feina de curar, com el seu nom indica, va passar a mans de l’església, dels “cures”. Eren els monjos i els capellans els que tenien els llibres en les seves biblioteques, i els que havien anat a les universitats a estudiar medicina. En els monestirs van aparèixer infermeries, farmàcies i petits horts medicinals.
Aquests monjos van heretar els coneixements de Dioscòrides i Galè, i a més a més, a tot s’hi afegia una forta religiositat, és a dir, que si estaves malalt el millor era anar a prop de l’altar o de les relíquies d’un sant per curar-te.

I ara que ja ens hem situat una mica en l’època, explicaré una teoria proposada Hipòcrates i desenvolupada per Galè, que era la que regia la medicina a l’edat mitjana. És la Teoria dels Quatre Humors.

Aquesta teoria diu que el cos humà està ple de 4 substàncies bàsiques, els humors. És a dir, de 4 tipus de líquids diferents. Un individu estava sa si tenia un equilibri intern entre els quatre humors. Quan la quantitat d’humors es desequilibrava, aleshores es patien les malalties.

Els humors són els següents, i segons el predominant en una persona, aquesta tenia un caràcter concret:

- bilis negra à temperament melancòlic
- bilis groga à temperament colèric
- flema à flemàtic (calmat)
- sang à sanguinis (emocionals)

En la imatge, tenim els 4 humors, colèric, melancòlic, sanguini i flemàtic.

La teoria deia que un ésser humà era com un microcosmos, format per humors que han d’estar regulats. Així com en el món hi havia els 4 elements, en l’home hi havia els 4 humors, que a més a més, provenien cada un d’ells d’un dels elements del planeta.

Per poder restaurar l’equilibri adequat dels humors, es feia controlant 2 parells de qualitats oposades: calor/fred i sec/humit, ja que cada humor provenia d’un element amb unes característiques que el determinaven.
Sang: Prové de l’aire, que és humit i calent, i es fa en el fetge.
Bilis negra: prové de la terra, seca i freda, i es produeix en la melsa.
Bilis groga: prové del foc, calent i sec, i es forma en la vesícula biliar.
Flema: prové de l’aigua, freda i humida, i es forma al cervell i al pulmó.

Aquesta teoria humoral va dominar la pràctica de la medicina, en ocasions provocant situacions una mica dramàtiques. El diagnòstic es basava sobretot en la inspecció de l’orina, i s’interpretava segons les capes de sediment que s’hi formaven, ja que cada una d’elles corresponia a una zona específica del cos. A més a més, també s’inspeccionava la sang i la saliva.

El tractament es basava en el principi del contrari, és a dir, receptar medicaments freds per malalties calentes, i tractaments secs contra les humides. En general però hi havia 4 mesures generals:

- Sangria (fotografia superior esquerra): feta amb la idea d’eliminar l’humor excessiu responsable del desequilibri. També es feia per derivar l’humor d’un òrgan a un altre, segons si es feia la sangria en el mateix costat del mal o en el contrari.
- Dieta: per evitar que a partir dels aliments se seguís produint l’humor responsable del mal. La dieta es basava en dos principis:
a) Restricció alimentaria: sovint absoluta, cosa que portava a la desnutrició.
b) Gran quantitat d’aliments i begudes permesos: tisanes, caldos, ous i llet.
- Purga: una altra manera d’eliminar l’excés d’humor. Es donaven laxants per eliminar-lo.
- Drogues: de tipus molt diferents, obtingudes la majoria de les diverses plantes medicinals a les que se’ls hi atribuïen diferents propietats, moltes vegades de forma correcta.

A més a més d’això, hi havia altres mesures curatives, basades en poders sobrenaturals. Els exorcismes quan hi havia trastorns mentals o d’epilèpsia, i la creença ens el poder curatiu de les relíquies i dels sants.

Els metges, cures i monjos, no practicaven la cirurgia, aquesta la feien els cirurgians i els barbers. Aquests no assistien a les universitats, eren considerats poc cultes i de classe inferior, però eren els que operaven hèrnies, càlculs a la vesícula, catarates... Es basaven en l’experiència. Els barbers, eren els que tallaven el cabell, però a més a més, venien ungüents, treien dents, feien ventoses, i cosien ferides i embenaven.

El Peyote

Avui parlem d’una planta ben especial, concretament un cactus, que porta com a nom científic Lophopora williamsii, però és molt més coneguda pel seu nom vulgar, El Peyote.

La zona de màxima expansió d’aquesta planta es troba a la zona entre Texas i Mèxic, i de fet, està molt representada en l’estat mexicà de Coahuila.

Té un aspecte globular, carnós, i és de color verd-blau. A diferència de molts cactus, no presenta espines, i un cop a madurat, al centre hi creixen unes flors blanquinoses.

La seva maduració és molt lenta, pot trigar fins a més de 30 anys en aconseguir l’edat de floració, tot i que aleshores la planta tampoc és molt gran, té la mida d’una pilota de golf. Cal dir però, que els espècimens cultivats, degut a les millors condicions, poden arribar a florir en uns 10 anys.

Els alcaloides que fan aquesta planta tan especial, són principalment la mescalina, el més important i que és un poderós al•lucinògen. També hi trobem la lophophorina, la peyotina, l’anhalamina i altres

Si ens remuntem una mica en la història, veiem com aquest peculiar cactus té una llegenda associada. Aquesta explica que el poble d’Huichol tenia un déu maligne, però que era mortal, així que, el poble, enfadats amb el déu, el van intentar matar. El déu però, ferit, va fugir cap el desert, i de les seves petjades ensangonades va créixer el peyote. Com a penitència pel què van fer la gent poble d’Huichol, i poder pagar-ho, han de fer un ritual anual, que consisteix en que els iniciats han de buscar per la terra on va fugir el déu els peyotes sagrats, dejunant i fent meditació.

Actualment, l’Església Nativa Americana té com a basa del seu culte aquest cactus, considerant-lo sagrat, i l’utilitzen en les seves cerimònies religioses, ja que es tracta d’un element d’unió entre l’home i la divinitat.

La toxicitat del peyote és baixa, no se’n coneixen casos de mortalitat. El què provoca és malestar després de la ingesta. La mescalina té propietats al•lucinògenes i psicoactives que influeixen en la percepció, fonamentalment en el sentit de la visió. La peyotina en canvi, pot provocar moviments convulsius, i és hipnòtica.

El símptoma que produeix és un increment general de tots els sentits, provocant sobretot l’anomenada hiperestèsia visual. Hi ha també afectes negatius, com ara la incapacitat de moviment, la dificultat respiratòria, nàusees i tremolors a les cames. Aquestes sensacions desagradables van desapareixen a poc a poc. A més a més, no s’ha demostrat que la droga creï hàbit ni que produeixi el fenomen de la tolerància.

Solanum dulcamara

Avui parlem d’una planta “màgica”, d’aquelles que utilitzaven les bruixes per les pocions i a la que se li atribuïen propietats curatives i fantàstiques. Es tracta de la morella, aquest és el nom que té la planta en català. En castellà s’anomena dulcamara, amargamiel, emborrachadora... El nom en llatí és Solanum dulcamara.

Es tracta d’una planta, de la familia de les Solanàcies, com ho eren el jusquiam o la belladona, altres plantes que ja hem parlat en aquesta secció. Aquí m’agradaria fer un petit apunt sobre aquesta família, i és que totes les plantes que la formen són tòxiques, però tot i això n’hi ha de molt importants i que són base de l’aliment de molts pobles, com ara la patata (Solanum tuberosum), el tomàquet (Solanum lycopersicum) i l'esberginia (Solanum melongena).

Com a planta tòxica, s'ha de reconèixer, així que ara parlarem del seu aspecte:

Planta enfiladissa, liana d’uns 2-3m d’alçada. És força comuna a Europa, pròpia de les zones boscoses molt humides i ombrívoles.
Fulles: fosques, alternes.
Flors: petites, de color violaci, surten en raïms laxes i pènduls.
Fruit: baia, com un petit tomàquet, de color vermell fort. És molt amarg, i és verinós. Al menjar-los, tenen el gust amarg, i després es tornen dolços. D’aquí el nom comú de la planta.

Aquesta planta era molt famosa durant l'Edat Mitjana, ja que la era utilitzada per les bruixes per a realitzar el seu ungüent per a volar, degut als seus compostos químics que comentem tot seguit.

Els seus compostos actius principals són la solanina, la dulcamarina i l’àcid dulcamarètic.
La planta es recol·lecta entre març i octubre. Se n’agafen les extremitats de les tiges, les més joves, i es deixen assecar. Després se’n fan infusions.

Usos interns : s’utilitza en afeccions reumàtiques, com a depurativa per a tractar l’acumulació de líquids, ja que és diürètica i laxant, així que també es pot utilitzar en casos de sobrepès associat a la retenció de líquids.
També usada en casos de gota i en casos de problemes circulatoris, en que hi ha una elevada pressió arterial o massa colesterol, ja que facilita la circulació i ajuda a eliminar impureses.

Degut als seus compostos químics, aquesta planta té poders sedants, i s’ha utilitzat per a paliar els atacs de tos en els asmàtics.

Usos externs: El líquid resultant de la decocció de les tiges es pot utilitzar per al tractament de les malalties de la pell, com exsemes, psoriasis, berrugues, dermatitis i úlceres.

Cal dir, que els alcaloides d’aquesta planta, juntament amb altres solanàcies, formen part de certs preparats que s’usen en la investigació contra el càncer de pell.

En l’Edat Mitjana, utilitzaven els fruits de la morella per preparar cremes de bellesa pel cutis. Tot i això, hi ha referències de que l’aplicació directe de les baies fresques sobre les ferides o les mucoses de la pell, han produït reaccions adverses. Tot i que en general, es diu que sobre les picades d’abella o vespes, calmen el dolor.
En canvi, sí que es poden aplicar en cops, esquinços o contusions on no hi ha ferida, tenen un poder antiinflamatori.

Contraindicacions: Encara que es pot utilitzar en petites dosis, la Morella és verinosa, i actua a nivell sanguini. L’enverinament produeix vòmits, diarreas, calfreds, convulsions i colapse cardiorrespiratori. La intoxicación per aquesta planta prosueix efectes molt similars als del jusquiam. S’ha de vigilar molt amb la dosis que es pren.

Així va nèixer el Calaix d'Arquimedes

Aquí podeu escoltar el primer programa que es va emetre del Calaix d'Arquimedes.
Gràcies a tots aquest programa ja ha encetat la tercera temporada!

I una notícia de benvinguda al "Més Maresme" del 17 d'Octubre del 2006

Achillea millefolium

Avui parlarem d’una planta força utilitzada en la tradició popular per a fer remeis casolans. El seu nom científic és Achillea millefolium, i es coneix en català com a milfulles o herba d’Aquil·les, o bé milenrama o colchón de pobre en castellà.

Habita principalment a la zona mediterrània d’Europa, això fa que sigui difícil de trobar en zones com Andalusia o Portugal. Aquí la podem trobar en prats abandonats, bores de camins o de rius, generalment en zones humides. Les seves característiques les expliquem tot seguit:

Flors: són molt petites, de color blanc, i que s’agrupen en capítols (fent com una sola flor). A més a més, aquests capítols s’agrupen formant un corimbe (surten de nivells diferents). Tot això, dóna l’aspecte d’una gran flor blanca.

Fulles: molt dividides, fent primer lòbuls molt pronunciats que arriben fins al nervi central de la flor, i aquests lòbuls, per la seva banda, també tornen a estar dividits.

Usos de la planta durant la història

Dioscòrides, en el seu llibre, ja comenta que : “És molt útil aquesta herba contra les efusions de sang, contra llagues recents i antigues.”

Popularment s’han utilitzat, i s’utilitzen, els capítols en infusió, per rentar les ferides externes.

A més a més, també és molt aconsellable per a totes aquelles situacions que impliquen tensió, però que requereixen una ment clara, com un examen o una entrevista, perquè no produeix son i tampoc disminueix les facultats mentals.

Durant l’edat mitjana, es creia que era una planta molt poderosa per la màgia de l’amor. Era doncs una planta molt utilitzada per bruixes i fetilleres. La utilitzaven juntament amb la menta com a remei per a cicatritzar les ferides espirituals de l’ànima o d’un cor destrossat per un desengany amorós. Es recomanava prendre 3 infusions diàries, ja que ajudava a sobreposar-se amb serenitat d’aquests problemes, evitant les depressions i els desajustos nerviosos.

Actualment, la dosis diària tampoc ha variat. Es recomana preparar una infusió de dues cullerades de flors per tassa d’aigua, i prendre’n 3 al dia.

Components químics de la planta

Presenta un sesquiterpè (semblant al què trobem a la camamilla), que forma part dels olis essencials de la planta, i que té propietats antiinflamatòries i cicatritzants.

Té també un coponent amarg, la aquilicina, que té propietats antiinflamatòries, antihemorràgiques i cicatritzants.

A més a més, hi trobem diferents flavones, com l’apigenol i el luteolol, que tenen propietats antiespasmòdiques.

Així doncs, després de tot el què hem comentat, en general podem dir que té propietats antiespasmòdiques, antiinflamatòries, antihemorroïdals, astringents, cicatritzants...

S’ha utilitzat doncs per a moltes coses: febre, diarrees, regulador de la menstruació, per la menopausa, estimulant de la secreció gàstrica, en hemorràgies, en situacions de falta de gana, per la gota, el reuma, trastorns de la circulació, hemorroides...

Com totes les drogues, s’ha de vigilar amb la quantitat, dosis elevades poden causar mal de cap i vertigen. A més a més, hi ha persones, encara que poques, que són al·lèrgiques a aquesta planta.

Amanita phalloides

Com que estem a la tardor, i és la temporada d’anar a buscar bolets, començarem aquesta nova temporada de "El Calaix d'Arquimedes" parlant d’un bolet força perillós, definit com a mortal, que s'anomena Amanita phalloides, la Farinera Borda, que es coneix en català.

Com que es tracta d'un bolet molt perillós, explicarem primer com podem reconèixe’l:
El barret (píleu) té una coloració verd-groguenca, més olivàcia cap a la zona central.
Les làmines del seu himeni estan força apretades, són desiguals de mida, de color blanc.
El peu (estípit), de color blanc, està eixamplat cap a la base, i acaba fent una forma de bulb. Presenta una volva que l’embolcalla.
Al principi, fa una olor perfumada de roses, però a mesura que es fa vell, la olor es torna més desagradable.
És una espècie força abundant a la tardor, que s’acostuma a trobar en alzinars o rouredes.

Anem ara a parlar dels seus compostos químics i del què provoca.

Ja em dit que és una espècie mortal, defet, és causant del 90% dels casos de mort per bolets, l'espècie que més n'ha provocat.

Al menjar-la, produeix una intoxicació de llarg període de latència, de 6 a 12h, fins que apareixen els primers símptomes. Però quan aquests apareixen, ja hi ha un dany important en òrgans vitals com el fetge i el ronyó. Per això, és molt important anar corrents a l’hospital.
Es creu que aquest bolet està relacionat amb la mort de l’emperador romà Claudi, i del rei de Bohèmia, Carles VI.

Degut a la seva elevada toxicitat, ha estat molt estudiat, i s’han isolat els seus agents biològicament actius, dels quals en parlarem tot seguit.
Està estimat que 30g del bolet és suficient per matar a una persona. A més a més, al contrari del què passa en altres bolets tòxics, la seva toxicitat no es redueix al cuinar-lo, congelar-lo o assecar-lo.

Aquesta espècie presenta dos grups de toxines principals: amatoxines i fallotoxines.

Amatoxines: les principals responsables dels efectes tòxics són α-amanitin i β-amanitin. El què provoquen és la inhibició de la RNA polymersa II, un enzim vital per la síntesi de l’RNA missatger. Sense aquesta proteïna essencial doncs, el metabolisme de la cèl·lula s’atura, i questa mor.
El fetge és el principal òrgan afectat, ja que és el primer que rep la toxina després de l’absorció gastrointestinal. El següents en estar afectats són els ronyons. Aquestes amatoxines no afecten al bolet, així que A. phalloides és insensible als afectes de la seva amatoxina.

Fallotoxines: una de les més importants és la toxina Faloidina, que s’uneix als filaments d’actina de les cèl·lules, impedint que es aquests es despolimeritzin. Els filaments d’actina els trobem en totes les cèl·lules, tot i ser potser més coneguts en les cèl·lules musculars, perquè en permeten la contracció. En la resta de cèl·lules, els filaments es formen i es desfan segons les necessitats de la mateixa cèl·lula. Juguen un paper molt important en processos de mobilitat cel·lular, com la locomoció, fagocitosi, extenció...

Inicialment, els símptomes que provoca la ingesta d'aquest bolet, són gastrointestinals, inclouen dolors abdominals, diarrea i vòmits, la qual cosa pot portar a la deshidratació. Poden arribar inclús a la hipotensió, taquicardia, hipoglicemia i problemes de pH en l’organisme. Aquests símptomes se solucionen dos o tres dies després de la ingestió.Un major deteriorament del fetge es pot donar, cosa que provoca deliris i fins i tot coma provocat per una fallada hepàtica fulminant. També es pot donar una fallada renal. La mort es produeix generalment al cap de 6 dies

La ciència del sentir i l'actuar

El sol, lumínica circumferència, distant focus de pausada cadència, es pon rera les muntanyes de Siracusa.
Arquimedes, de la finestra estant, el contempla alegre i sospira.
Avui està content perquè ha tingut una nova ocurrència, ha estructurat una nova reflexió. Inspirat, el savi la comença a escriure:

"Quatre són les entitats fonamentals que configuren l'ésser, que regulen l'existir: percebre, sentir, pensar i actuar."

Arquimedes sap que la realitat és d'una inabastable complexitat que només ens permet intentar establir models per a comprendre-la i representar-la.
La indeterminació dels fenòmens i processos que s'esdevenen, fa que aquesta tasca científica resulti inacabable, inassolible.

Dins la seva estança, emparat per la tènue llum d'una espelma, el primer gran científic de la Història prossegueix anotant els seus pensaments:

"Percebre, sentir, pensar i actuar; és la nostra sort, el nostre fat.
Percebre. Amb els sentits; a través de l'oïda, l'olfacte, la vista, el gust i el tacte.
Sentir. Viure la complexa combinació d'emocions i sentiments que ens omplen l'ànima i embriaguen de vida.
Pensar. Aquesta singular proesa de reflexionar, enllaçar ocurrències, treballar l'enginy, formular raonaments i conclusions, destriar intuïcions.
Actuar. Moure'ns per l'irrefrenable impuls de l'existir, per l'extraordinària possibilitat d'escollir.
Per tant, quatre processos: percebre, sentir, pensar i actuar."

Mentre escriu, a Arquimedes li ve al cap alguna altra categoria. Pensa que, potser, hauria d'incorporar també compartir o estimar. Però no, se'n desdiu; arriba a la conclusió que, malgrat tot, existir és percebre, sentir, pensar i actuar. No pas per separat, no necessàriament en aquest ordre.

Conscients o inconscients, gestionem la vida a partir de les nostres capacitats de percebre, de sentir, de pensar i d'actuar.
Capacitat d'escoltar, ensumar, veure, tastar i palpar; capacitat de gestionar les emocions i els sentiments, de conviure-hi; capacitat de comprendre i explicar, d'estructurar, discernir i relacionar; capacitat d'acció, de moure'ns, de fer.

Arquimedes obre un dels calaixos de la seva taula d'estudi i hi deixa el primer escrit. Està decidit a omplir-lo d'històries i raonaments.
Val la pena reflexionar al voltant de l'immens entramat d'elements que comporta el fet d'estar viu... perquè el món es mou i nosaltres, com sempre, podem fer quatre coses:
percebre, sentir, pensar i actuar.

Hyoscyamus niger

Avui parlarem de la última de les quatre plantes màgiques principals, aquelles més famoses a l’Edat Mitjana. Si ho recordeu, ja varem parlar de la belladona, la mandràgora i de l’estramoni. Avui, parlarem del jusquiam, la última d’elles. El nom llatí d’aquesta és Hyosciamus niger, i en castellà té el nom de Beleño.

Aquesta planta creix per tota Europa, també a Àsia central i occidental i a Amèrica del nord. Normalment la trobem en terrenys sorrencs, en talussos, terraplens i en marges de carretera.

Les característiques que presenta per reconèixer són les següents:
Tija: és cilíndrica i pubescent, és a dir, és lleugerament peluda.
Fulles: són oblongues, de color fosc, peciolades. Són molt lobulades.
Flors: presenten un color groguenc, pàl·lid, però presenta estries de color violeta, així com la part interior, que és d’un violeta fosc.
Fruit: fan una càpsula en pixidi, és a dir, s’obre per la part superior, com una capseta.

Aquesta planta es coneix des de fa molt de temps. Els antics egipcis van deixar testimoni dels seus coneixements sogre el jusquiam en el Papir d’Ebers, que data d’uns 1500 anys a.C. Es creu que ells utilitzaven l’oli que extreien d’aquesta planta per les llànties d’oli.
També Homer va descriure algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblaven indicar que el jusquiam era l’ingredient principal.

Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.

Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència.

Ara parlarem una mica de la farmacologia del jusquiam. Tradicionalment, amb les fulles d’aquesta planta es preparaven tes o decoccions per mitigar el dolor. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits s’utilitzaven com els què ja varem comentar de la belladona, és a dir, es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.

Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió.

Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos d’hipocondria, còlic, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors.
En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord, o Herba queixalera, ja que també s’utilizava per alleugerir el mal de queixal.

A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.

Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena (va viure del 980 al 1037), i deia el següent: “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”.

També en va parlar Luis Otero, que en el seu llibre Las Plantas alucinógenas, descriu que el què se sent és el següent:

El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.

El què està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.

Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.