Palpar els estats

Tocar, palpar, és la prova irrefutable de l’existència de
qualsevol cosa.
Evidentment existeixen coses que no podem tocar, d’acord...
però, això sí, tot allò que podem tocar existeix.

I això és precisament el què, de forma inconscient, omplia de força la pregunta d’aquella mare.
Bé, de fet encara no ho era de mare... de moment es trobava absorta i convulsa, concentrada en el darrer esforç:
el darrer gemec abans de veure néixer el seu fill.
La noia, estirada dins una estança blanca, impol•luta i asèptica de l’hospital, fa un últim esforç i conté la respiració. Tothom està expectant; es produeix un tens silenci; fins que, de sobte, és l’infant qui, amb el seu bram, esquinça el neguit i aboca una explosió d’emocions, un garbuix de sentiments.
La joia és enorme, incommensurable, però immediatament la mare es preocupa i formula la pregunta:
“Com està?! Es troba bé??”
És clar, la seva preocupació era aquesta: el seu fill ha nascut, existeix, i ho vol comprovar... Vol veure com n’és de real.
El seu fill ha nascut, existeix, i el primer que vol és tocar-lo.

Tocar és una via directa d’estar en contacte i descobrir:
palpar és experimentar, conèixer.
Quan estem plens de joia afirmem que hem tocat el cel amb la punta dels dits; o davant una inesperada fallida diem que hem acariciat la glòria; i fins i tot quan ens deixem aclaparar per la dissort i el desconsol ens lamentem d’haver tocat fons.
Ja sigui, doncs, el cel o el fons; tocar, palpar, és la confirmació de l’experiència, la prova d’haver estat en contacte.

La mare palpava el seu fill, confirmava la seva existència, sentia la pell verge i desemparada de l’infant. Radiant, s’emocionava al poder acaronar el cos sòlid, tendre i vital del seu fill.

En aquell moment, a aquella mare li importava un rave la certesa que tot el què som capaços de tocar (és a dir, la matèria) pot arribar a assolir diferents estats. La matèria pot presentar-se en forma sòlida, líquida, gasosa o fins i tot plasmàtica. A ella li era igual saber que l’estat en què es presenta la matèria depèn de les seves forces de cohesió interna, de l’excitació de les partícules que la composen. Però, mireu, tocar és establir contacte amb l’entorn...
Constantment estem palpant sòlids, líquids i gasos. A nivell simbòlic podem parlar també dels elements: aire, aigua i terra.
Nosaltres estem fets de tots plegats, d’una mica de cada.
Gas, líquid, sòlid... és a dir: aire, aigua i terra... fins i tot foc!
El foc és, potser també, motor del nostre existir.
Sí, el foc intern que ens mou. El mateix foc que omplia de joia aquella mare que, exhausta, reclamava sostenir el seu fill en braços.

El tacte, la carícia, és la nostra manera de transmetre afecte, d’estimar.
És talment com si palpar ens permetés rebre i, al mateix temps, acariciar ens permetés donar i compartir.
Al llit de l’hospital, la mare palpa i acaricia el seu fill.
Rep i dóna; l’observa. L’infant finalment ha nascut, existeix, i ella, és clar, no es pot estar de comprovar-ho amb una carícia.