Mandragora officinarum

Començarem l’any parlant d’una planta força curiosa i també bastant coneguda: La Mandràgora. De fet, s’anomena igual que en llatí, Mandragora officinarum. És, igual que l’estramoni que vam parlar fa unes setmanes, una de les quatre plantes principals reconegudes com a màgiques i molt utilitzades durant l’edat mitjana.

Per reconèixer-la, les seves carecterístiques són les següents.
- Arrels: el més representatiu de la planta. Són gruixudes, i en baix número, però a vegades només n’hi ha dues, de color blanquinós, i recorden dues cametes. A aquetes mandragores de forma “humana”, són les que se’ls hi atribuïen propietats màgiques.
- Tija: és de color verd fosc. La planta arriba a fer uns 30 cm.
- Fulles:són amples i amb una superficie rugosa, del mateix color que la tija.
- Flors:surten del centre, i són de color blanc-violaci.
- Fruit: surt a la tardor, té color groguenc o ataronjat, i recorda a una poma petita, i fa una olor força dolenta.
Creix als boscos ombrívols, a la vora dels rius, on la llum del sol gairebé no penetra.

La química de la planta, és la què li dóna les propietats màgiques que se li atribuien durant l’Edat Mitjana. Presenta diferents alcaloides, els més importants són l’atropina i l’escopolamina.

Degut a això, era utilitzada de forma terpèutica. Antigament es bullien les fulles en llet i s’aplicaven a les úlceres. La rel fresca s’utilitzava com a purgant, i si es macerava amb alcohol i es bebia, s’utilitzava com a anestèsia, ja que produia son i a més a més servia com a analgèsic en els dolors reumàtics, atacs i convulsions i fins i tot melancolia. En temps de Plini, abans de les operacions es donava un tros de rel perquè el pacient la mastegués i li entrés somnolència.
Això és degut a que els seus alcaloides bloquegen els receptors de l’aceticolina, i deprimeixen així els impulsos de les terminacions nervioses. En canvi, en dosis elevades, és un estimulant en un primer moment, després provoca igualment la depressió dels impulsos.
En quantitats elevades però, és verinosa. Provoca el vomit i és laxant.

Segons les antigues creences, la mandràgora era utilitzada per combatre els casos de possessions diabòliques i els casos d’infertilitat. També la utilitzaven per curar totes les malalties dels òrgans sexuals, els ronyons i de la melsa.
A més a més, aquells que tenia una arrel de mandràgora a casa seva i se’n cuidava, era afortunat en els negocis i en temes sentimentals. Per això es venien tan cares, ja que ademés eren molt difícils d’aconseguir.

Per collir-la, no es podia arrencar, ja que si ho feies, “l’homenet” es posava a cridar i a gemegar i et desmaiaves o fins i tot podies morir, per l’increible soroll. Per arrencar-la doncs, el què es feia era excavar al voltant de la rel fins a posar-la al descobert. Mentre no s’intenta arrencar-la no hi ha perill. Aleshores es lligava una corda a la rel i l’altra extem al coll d’un gos. Un s’allunyava i es cridava el gos des de certa distància, que al venir cap a tu, estirava de la planta i l’arrencava, ella cridava i el mal el patia el gos.

També en trobem referents a la literatura. Julieta se suposa que va utilitzar un elixir preparat amb mandràgora per fingir la seva mort. I Maquiavel va utilitzar la creença de que era bona per convatre la infertilitat per escriure una comèdia anomenada precisament “La mandràgora”, que parla dels problemes d’una parella estèril que intenta aconseguir la planta. També apareix a la película “El laberinto del Fauno” i a una de les entregues de “Harry Potter”.

De totes maneres, tot això són llegendes, ja que s’ha pogut veure que molt poques d’aquestes plantes ténen realment una forma humana en la seva arrel. És possible que durant d’Edat Mitjana, les arrels de mandrágora fossin manipulades previament per tal que sembléssin petits homenets.