El fugu i la tetradotoxina

El fugu és el nom en japonès del peix globus. És una delicadesa culinària al Japó, on fa segles que es consumeix. Tot i això, cal dir que va estar prohibit en determinades èpoques i zones degut a la seva elevada toxicitat, que pot arribar a produir la mort.

Hi ha al voltant d’un centenar d’espècies de peix globus, però només una dotzena del gènere Takifugu, o peix globus tigre, són les comestibles. La més coneguda s’anomena Takifugu rubripes.

La toxina que el fa tan perillós es troba principalment al fetge i en els òrgans sexuals, i en una concentració menor a l’intestí i a la pell. El contingut que presenta és variable segons l’època de l’any i també de l’exemplar.

La musculatura del peix, conté una quantitat molt petita de la toxina, però és suficient per produir efectes en la llengua i en els llavis, que són buscats pels consumidors de fugu com una part de les “sensacions gustatives” produïdes per aquest aliment.

La toxina s’anomena Tetradotoxina, i és una potent neurotoxina. La seva ingestió fa disminuir les constants vitals, ja que interfereix en la conductivitat neuromuscular. Bloqueja els canals de sodi de les cèl·lules, produint insensibilitat nerviosa i paràlisis muscular. Així, pot provocar la mort en un temps que va dels 20minuts a les 8 hores. En cas de sobreviure, no deixa seqüeles de cap tipus, ni físiques ni psicològiques, i 1 sol mg pot provocar la mort d’una persona adulta. Un sol exemplar de peix globus pot tenir a les seves vísceres, verí per a matar a unes 30 persones.

Genera parastesia, paràlisis general o fins i tot la mort, depenent de la dosis, ja que produeix una fallada respiratòria. El pacient s’asfixia sense perdre en cap moment la consciència.

Actualment no hi ha cap antídot, i la única cosa que es pot fer és un massatge cardíac i la respiració boca a boca, fins a esperar a que els efectes del verí desapareguin.

Per altra banda, aquesta neurotoxina també és utilitzada de forma recreativa, ja que en dosis adequades produeix l’eufòria, i és un dels components de la zombificació. Produeix tots els símptomes de la mort sense que aquesta s’arribi a donar, i després es torna a la normalitat.

Degut a l’alta toxicitat del peix, des del 1958, la seva preparació està reglamentada, i només cuiners amb una llicència especial poden preparar i vendre fugu. El consum del fetge i els òrgans sexuals està prohibit, però la resta, si està ben preparat, la petita quantitat de verí et provoca un pessigolleig i una lleugera cremor a la llengua. Tot i això, cada any mor alguna persona perquè s’equivoquen al estimar la quantitat de verí present en les parts del peix consumides.

Atropa belladona

Avui parlarem d’una altra d’aquelles 4 plantes que sempre formaven part dels cocktails de les bruixes. La protagonista d’aquest programa és la Belladona, el nom llatí de la qual és Atropa belladona.

El seu nom ve d’Atropos, filla de la nit i d’Erebo, la més vella de les tres parques i encarregada de tallar el fil de la vida dels mortals. Això ja ens dóna certa idea de la seva toxicitat. El nom comú prové de l’ús que en feien les dones romanes amb el seu suc, que deien que servia per millorar el cutis. Així mateix, també utilitzaven la propietat midriàtica del seu alcaloide, és a dir, que feia dilatar les pupiles i per tant, feia més boniques a les dones.
Per reconèixer la planta: Es tracta d’una planta perenne i herbàcia, amb una tija erecte i lleugerament peluda, que arriba a fer més d’un metre d’alçada i que es troba en zones fresques i una mica ombrívoles, com ara a l’ombra dels arbres.
Fulles: ovalades o el·líptiques. Si es volen recol·lectar, s’hauria de fer abans de florir.

Flors: pedunculades, amb la corol·la en forma de campana de color fosc violaci per la cara externa, però groc-púrpura per la part interna.

Fruits: són globosos, de la mida d’una cirera, de color negre brillant quan són madures.

El principi actiu que presenta és l’Atropina, és l’alcaloide que trobem amb major quantitat, tot i que també hi podem trobar Escopolamina, en quantitats menors.

Actualment, trobem medicaments que contenen atropina, tot i que la majoria són sintetitzats de forma química. Antigament però, la Belladona s’utilitzava en casos de neuràlgies, tos nerviosa, asma, convulsions, epilèpsia, constriccions espasmòdiques... Això és perquè bloqueja els impulsos de les terminacions nervioses, preveient així les contraccions dels músculs involuntaris. Per exemple, si s’ha d’operar un ull, per evitar que parpellegi o es mogui de forma involuntària, s’administra belladona.

Els efectes fisiològics i psicotròpics que provoca la ingesta d’atropina, depenen sobretot de la dosis. Si és lleu, redueix la salivació i la sudoració. Amb dosis majors en canvi, augmenta el pols i el ritme respiratori, l’acció dels músculs involuntaris decreix, i s’accelera la freqüència cardíaca. Hi ha primer una forta estimulació que va seguida d’una depressió.

És molt marcada la dilatació de les pupil·les, i fa que el cristal·lí quedi fixat per la visió llunyana, així que els objectes propers es veuen borrosos. Si s’aplica directament a l’ull, l’acomodació ocular no es recupera fins passats 7-12 dies.

Si les dosis són encara més elevades, s’inhibeix la micció i es presenten al·lucinacions visuals i auditives. Sensació de vertigen i es veuen els objectes amb els mides canviades.

Segons les llegendes europees de tradició oral, l’esperit que habita dins de la planta de la belladona, només surt una nit a l’any, la nit de Walpurgis, celebrada la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Aquesta nit, les bruixes celebraven un dels seus Sabbaths, per esperar la primavera, i l’esperit de la belladona sortia per celebra-ho amb elles.

També es parla d’una secta de sacerdots, que prenien una infusió de belladona per honorar i invocar l’ajuda de Bellona, la deesa de la guerra, i així aconseguien posar-se en contacte amb la divinitat.

Les menades de les orgies dionisíaques que ens parla la mitologia grega, també sembla que tenen una relació amb la planta. Es parla sovint de que es llençaven als homes amb els ulls de foc, ja que el vi que se servia a les bacanals era sovint adulterat amb suc de belladona.

Ja dins del què es coneix com a botànica oculta, se suposa que la belladona forma part del grup de les 4 plantes que les bruixes havien de conèixer, i que utilitzaven en la majoria de les seves pomades i ungüents.