Així va nèixer el Calaix d'Arquimedes

Aquí podeu escoltar el primer programa que es va emetre del Calaix d'Arquimedes.
Gràcies a tots aquest programa ja ha encetat la tercera temporada!

I una notícia de benvinguda al "Més Maresme" del 17 d'Octubre del 2006

Achillea millefolium

Avui parlarem d’una planta força utilitzada en la tradició popular per a fer remeis casolans. El seu nom científic és Achillea millefolium, i es coneix en català com a milfulles o herba d’Aquil·les, o bé milenrama o colchón de pobre en castellà.

Habita principalment a la zona mediterrània d’Europa, això fa que sigui difícil de trobar en zones com Andalusia o Portugal. Aquí la podem trobar en prats abandonats, bores de camins o de rius, generalment en zones humides. Les seves característiques les expliquem tot seguit:

Flors: són molt petites, de color blanc, i que s’agrupen en capítols (fent com una sola flor). A més a més, aquests capítols s’agrupen formant un corimbe (surten de nivells diferents). Tot això, dóna l’aspecte d’una gran flor blanca.

Fulles: molt dividides, fent primer lòbuls molt pronunciats que arriben fins al nervi central de la flor, i aquests lòbuls, per la seva banda, també tornen a estar dividits.

Usos de la planta durant la història

Dioscòrides, en el seu llibre, ja comenta que : “És molt útil aquesta herba contra les efusions de sang, contra llagues recents i antigues.”

Popularment s’han utilitzat, i s’utilitzen, els capítols en infusió, per rentar les ferides externes.

A més a més, també és molt aconsellable per a totes aquelles situacions que impliquen tensió, però que requereixen una ment clara, com un examen o una entrevista, perquè no produeix son i tampoc disminueix les facultats mentals.

Durant l’edat mitjana, es creia que era una planta molt poderosa per la màgia de l’amor. Era doncs una planta molt utilitzada per bruixes i fetilleres. La utilitzaven juntament amb la menta com a remei per a cicatritzar les ferides espirituals de l’ànima o d’un cor destrossat per un desengany amorós. Es recomanava prendre 3 infusions diàries, ja que ajudava a sobreposar-se amb serenitat d’aquests problemes, evitant les depressions i els desajustos nerviosos.

Actualment, la dosis diària tampoc ha variat. Es recomana preparar una infusió de dues cullerades de flors per tassa d’aigua, i prendre’n 3 al dia.

Components químics de la planta

Presenta un sesquiterpè (semblant al què trobem a la camamilla), que forma part dels olis essencials de la planta, i que té propietats antiinflamatòries i cicatritzants.

Té també un coponent amarg, la aquilicina, que té propietats antiinflamatòries, antihemorràgiques i cicatritzants.

A més a més, hi trobem diferents flavones, com l’apigenol i el luteolol, que tenen propietats antiespasmòdiques.

Així doncs, després de tot el què hem comentat, en general podem dir que té propietats antiespasmòdiques, antiinflamatòries, antihemorroïdals, astringents, cicatritzants...

S’ha utilitzat doncs per a moltes coses: febre, diarrees, regulador de la menstruació, per la menopausa, estimulant de la secreció gàstrica, en hemorràgies, en situacions de falta de gana, per la gota, el reuma, trastorns de la circulació, hemorroides...

Com totes les drogues, s’ha de vigilar amb la quantitat, dosis elevades poden causar mal de cap i vertigen. A més a més, hi ha persones, encara que poques, que són al·lèrgiques a aquesta planta.

Amanita phalloides

Com que estem a la tardor, i és la temporada d’anar a buscar bolets, començarem aquesta nova temporada de "El Calaix d'Arquimedes" parlant d’un bolet força perillós, definit com a mortal, que s'anomena Amanita phalloides, la Farinera Borda, que es coneix en català.

Com que es tracta d'un bolet molt perillós, explicarem primer com podem reconèixe’l:
El barret (píleu) té una coloració verd-groguenca, més olivàcia cap a la zona central.
Les làmines del seu himeni estan força apretades, són desiguals de mida, de color blanc.
El peu (estípit), de color blanc, està eixamplat cap a la base, i acaba fent una forma de bulb. Presenta una volva que l’embolcalla.
Al principi, fa una olor perfumada de roses, però a mesura que es fa vell, la olor es torna més desagradable.
És una espècie força abundant a la tardor, que s’acostuma a trobar en alzinars o rouredes.

Anem ara a parlar dels seus compostos químics i del què provoca.

Ja em dit que és una espècie mortal, defet, és causant del 90% dels casos de mort per bolets, l'espècie que més n'ha provocat.

Al menjar-la, produeix una intoxicació de llarg període de latència, de 6 a 12h, fins que apareixen els primers símptomes. Però quan aquests apareixen, ja hi ha un dany important en òrgans vitals com el fetge i el ronyó. Per això, és molt important anar corrents a l’hospital.
Es creu que aquest bolet està relacionat amb la mort de l’emperador romà Claudi, i del rei de Bohèmia, Carles VI.

Degut a la seva elevada toxicitat, ha estat molt estudiat, i s’han isolat els seus agents biològicament actius, dels quals en parlarem tot seguit.
Està estimat que 30g del bolet és suficient per matar a una persona. A més a més, al contrari del què passa en altres bolets tòxics, la seva toxicitat no es redueix al cuinar-lo, congelar-lo o assecar-lo.

Aquesta espècie presenta dos grups de toxines principals: amatoxines i fallotoxines.

Amatoxines: les principals responsables dels efectes tòxics són α-amanitin i β-amanitin. El què provoquen és la inhibició de la RNA polymersa II, un enzim vital per la síntesi de l’RNA missatger. Sense aquesta proteïna essencial doncs, el metabolisme de la cèl·lula s’atura, i questa mor.
El fetge és el principal òrgan afectat, ja que és el primer que rep la toxina després de l’absorció gastrointestinal. El següents en estar afectats són els ronyons. Aquestes amatoxines no afecten al bolet, així que A. phalloides és insensible als afectes de la seva amatoxina.

Fallotoxines: una de les més importants és la toxina Faloidina, que s’uneix als filaments d’actina de les cèl·lules, impedint que es aquests es despolimeritzin. Els filaments d’actina els trobem en totes les cèl·lules, tot i ser potser més coneguts en les cèl·lules musculars, perquè en permeten la contracció. En la resta de cèl·lules, els filaments es formen i es desfan segons les necessitats de la mateixa cèl·lula. Juguen un paper molt important en processos de mobilitat cel·lular, com la locomoció, fagocitosi, extenció...

Inicialment, els símptomes que provoca la ingesta d'aquest bolet, són gastrointestinals, inclouen dolors abdominals, diarrea i vòmits, la qual cosa pot portar a la deshidratació. Poden arribar inclús a la hipotensió, taquicardia, hipoglicemia i problemes de pH en l’organisme. Aquests símptomes se solucionen dos o tres dies després de la ingestió.Un major deteriorament del fetge es pot donar, cosa que provoca deliris i fins i tot coma provocat per una fallada hepàtica fulminant. També es pot donar una fallada renal. La mort es produeix generalment al cap de 6 dies

La ciència del sentir i l'actuar

El sol, lumínica circumferència, distant focus de pausada cadència, es pon rera les muntanyes de Siracusa.
Arquimedes, de la finestra estant, el contempla alegre i sospira.
Avui està content perquè ha tingut una nova ocurrència, ha estructurat una nova reflexió. Inspirat, el savi la comença a escriure:

"Quatre són les entitats fonamentals que configuren l'ésser, que regulen l'existir: percebre, sentir, pensar i actuar."

Arquimedes sap que la realitat és d'una inabastable complexitat que només ens permet intentar establir models per a comprendre-la i representar-la.
La indeterminació dels fenòmens i processos que s'esdevenen, fa que aquesta tasca científica resulti inacabable, inassolible.

Dins la seva estança, emparat per la tènue llum d'una espelma, el primer gran científic de la Història prossegueix anotant els seus pensaments:

"Percebre, sentir, pensar i actuar; és la nostra sort, el nostre fat.
Percebre. Amb els sentits; a través de l'oïda, l'olfacte, la vista, el gust i el tacte.
Sentir. Viure la complexa combinació d'emocions i sentiments que ens omplen l'ànima i embriaguen de vida.
Pensar. Aquesta singular proesa de reflexionar, enllaçar ocurrències, treballar l'enginy, formular raonaments i conclusions, destriar intuïcions.
Actuar. Moure'ns per l'irrefrenable impuls de l'existir, per l'extraordinària possibilitat d'escollir.
Per tant, quatre processos: percebre, sentir, pensar i actuar."

Mentre escriu, a Arquimedes li ve al cap alguna altra categoria. Pensa que, potser, hauria d'incorporar també compartir o estimar. Però no, se'n desdiu; arriba a la conclusió que, malgrat tot, existir és percebre, sentir, pensar i actuar. No pas per separat, no necessàriament en aquest ordre.

Conscients o inconscients, gestionem la vida a partir de les nostres capacitats de percebre, de sentir, de pensar i d'actuar.
Capacitat d'escoltar, ensumar, veure, tastar i palpar; capacitat de gestionar les emocions i els sentiments, de conviure-hi; capacitat de comprendre i explicar, d'estructurar, discernir i relacionar; capacitat d'acció, de moure'ns, de fer.

Arquimedes obre un dels calaixos de la seva taula d'estudi i hi deixa el primer escrit. Està decidit a omplir-lo d'històries i raonaments.
Val la pena reflexionar al voltant de l'immens entramat d'elements que comporta el fet d'estar viu... perquè el món es mou i nosaltres, com sempre, podem fer quatre coses:
percebre, sentir, pensar i actuar.

Hyoscyamus niger

Avui parlarem de la última de les quatre plantes màgiques principals, aquelles més famoses a l’Edat Mitjana. Si ho recordeu, ja varem parlar de la belladona, la mandràgora i de l’estramoni. Avui, parlarem del jusquiam, la última d’elles. El nom llatí d’aquesta és Hyosciamus niger, i en castellà té el nom de Beleño.

Aquesta planta creix per tota Europa, també a Àsia central i occidental i a Amèrica del nord. Normalment la trobem en terrenys sorrencs, en talussos, terraplens i en marges de carretera.

Les característiques que presenta per reconèixer són les següents:
Tija: és cilíndrica i pubescent, és a dir, és lleugerament peluda.
Fulles: són oblongues, de color fosc, peciolades. Són molt lobulades.
Flors: presenten un color groguenc, pàl·lid, però presenta estries de color violeta, així com la part interior, que és d’un violeta fosc.
Fruit: fan una càpsula en pixidi, és a dir, s’obre per la part superior, com una capseta.

Aquesta planta es coneix des de fa molt de temps. Els antics egipcis van deixar testimoni dels seus coneixements sogre el jusquiam en el Papir d’Ebers, que data d’uns 1500 anys a.C. Es creu que ells utilitzaven l’oli que extreien d’aquesta planta per les llànties d’oli.
També Homer va descriure algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblaven indicar que el jusquiam era l’ingredient principal.

Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.

Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència.

Ara parlarem una mica de la farmacologia del jusquiam. Tradicionalment, amb les fulles d’aquesta planta es preparaven tes o decoccions per mitigar el dolor. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits s’utilitzaven com els què ja varem comentar de la belladona, és a dir, es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.

Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió.

Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos d’hipocondria, còlic, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors.
En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord, o Herba queixalera, ja que també s’utilizava per alleugerir el mal de queixal.

A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.

Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena (va viure del 980 al 1037), i deia el següent: “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”.

També en va parlar Luis Otero, que en el seu llibre Las Plantas alucinógenas, descriu que el què se sent és el següent:

El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.

El què està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.

Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.

Serendipieses (introducció del programa del 4/3/2008)

Hi havia una vegada a l'orient llunyà, un exòtic i meravellós regne anomenat Serendip, la memòria del qual es confon amb la imaginació. Els més vells diuen que va existir, que es trobava en una illa que molts i molts anys després s'anomenà Ceilan i que avui es coneix com Sri Lanka.

Al regne de Serendip s'explicaven moltes històries meravelloses i fascinants però l'atzar va voler que només n'arribéssim a conèixer una. Es tracta de la història dels tres prínceps de Serendip, individus privilegiats no només pel seu ascendent noble sinó també pel seu do pel descobriment fortuït. Diu la llegenda que aquests tres personatges trobaven, sense cercar-la, la resposta a problemes que no s'havien plantejat, que, gràcies a la seva capacitat d'observació i a la seva sagacitat, descobrien accidentalment la solució a dilemes que no s'havien parat mai a pensar.

Una de les llegendes explica que aquests tres prínceps van refusar, després d'haver tingut una sòlida educació, de succeir al seu pare al tron. El seu pare, el rei de Serendip, emprenyat després de rebre aquella fatal notícia, expulsà els seus tres fills del regne. Així que plegats, els tres prínceps van marxar a peu per a conèixer altres regnes i descobrir les coses més meravelloses que amagava el món.

Un dia, van passar pel costat de les petjades d'un camell. El germà gran, observà que l'herba de l'esquerra del camí estava rosegada mentre que la de la dreta no. Amb això, va concloure que el camell no hi veia de l'ull dret.

El germà mitjà va remarcar que a sobre del costat esquerre del camí hi havia trossos d'herbes mastegades de la mida d'una dent de camell. Va deduir llavors que el camell havia perdut una dent.

El germà petit, es va adonar que les petjades d'un peu del camell eren menys marcades que l'altre. D'això inferí que el camell era coix.

Tot caminant, un dels germans observà a un costat del camí, tota una colònia de formigues a sobre de restes de mantega, i a l'altre costat, un eixam d'abelles, mosques i vespes que voleiaven al voltant d'una substàcia transparent i enganxosa. Va deduir que el camell anava carregat d'un costat de mantega i l'altre de mel.

El segon germà va descobrir signes de que algú s'havia ajupit. També trobà la petjada d'un petit peu humà a sobre d'un bassal humit. Tocà aquell lloc mullat i de cop es va sentir ple de desig. De seguida va concloure que el fet de sentir aquella excitació era degut a que hi havia hagut una dona sobre el camell.

El tercer germà remarcà les empremtes de les mans allà on la dona havia orinat. Amb això suposà que la dona estava en cinta perquè ella va utilitzar les seves mans per aixecar-se.

Els tres germans van trobar de seguida un conductor de camells que havia perdut el seu animal. Ells li van preguntar si era borni, coix, li faltava una dent, si estava carregat amb cistells de mantega i mel, i si duia a sobre una dona en cinta. En sentir això, el conductor pensant-se que els havia robat els denuncià, i el rei de la contrada els posà a la garjola. En aquell mateix moment, com sortit del no res, va arribar un pagès dient que havia trobat el camell als afores del poble. Aquest gir inesperat de la història va fer que rei d'aquella contrada els nomenés consellers i els concedís or i riqueses.

Aquesta llegenda va arribar a orelles de l'escriptor anglès Horace Walpole al segle XVIII, i després de quedar-se fascinat per aquesta llegenda va inventar-se una paraula: "serendipity" derivada del nom del regne d'on provenien els tres prínceps i que es refereix a allò trobat de forma fortuïta, sense ser esperada.

La ciència, també està plena de descobriments "serendípics" que fan avançar el nostre coneixement i fan evolucionar la nostra civilització.

El fugu i la tetradotoxina

El fugu és el nom en japonès del peix globus. És una delicadesa culinària al Japó, on fa segles que es consumeix. Tot i això, cal dir que va estar prohibit en determinades èpoques i zones degut a la seva elevada toxicitat, que pot arribar a produir la mort.

Hi ha al voltant d’un centenar d’espècies de peix globus, però només una dotzena del gènere Takifugu, o peix globus tigre, són les comestibles. La més coneguda s’anomena Takifugu rubripes.

La toxina que el fa tan perillós es troba principalment al fetge i en els òrgans sexuals, i en una concentració menor a l’intestí i a la pell. El contingut que presenta és variable segons l’època de l’any i també de l’exemplar.

La musculatura del peix, conté una quantitat molt petita de la toxina, però és suficient per produir efectes en la llengua i en els llavis, que són buscats pels consumidors de fugu com una part de les “sensacions gustatives” produïdes per aquest aliment.

La toxina s’anomena Tetradotoxina, i és una potent neurotoxina. La seva ingestió fa disminuir les constants vitals, ja que interfereix en la conductivitat neuromuscular. Bloqueja els canals de sodi de les cèl·lules, produint insensibilitat nerviosa i paràlisis muscular. Així, pot provocar la mort en un temps que va dels 20minuts a les 8 hores. En cas de sobreviure, no deixa seqüeles de cap tipus, ni físiques ni psicològiques, i 1 sol mg pot provocar la mort d’una persona adulta. Un sol exemplar de peix globus pot tenir a les seves vísceres, verí per a matar a unes 30 persones.

Genera parastesia, paràlisis general o fins i tot la mort, depenent de la dosis, ja que produeix una fallada respiratòria. El pacient s’asfixia sense perdre en cap moment la consciència.

Actualment no hi ha cap antídot, i la única cosa que es pot fer és un massatge cardíac i la respiració boca a boca, fins a esperar a que els efectes del verí desapareguin.

Per altra banda, aquesta neurotoxina també és utilitzada de forma recreativa, ja que en dosis adequades produeix l’eufòria, i és un dels components de la zombificació. Produeix tots els símptomes de la mort sense que aquesta s’arribi a donar, i després es torna a la normalitat.

Degut a l’alta toxicitat del peix, des del 1958, la seva preparació està reglamentada, i només cuiners amb una llicència especial poden preparar i vendre fugu. El consum del fetge i els òrgans sexuals està prohibit, però la resta, si està ben preparat, la petita quantitat de verí et provoca un pessigolleig i una lleugera cremor a la llengua. Tot i això, cada any mor alguna persona perquè s’equivoquen al estimar la quantitat de verí present en les parts del peix consumides.

Atropa belladona

Avui parlarem d’una altra d’aquelles 4 plantes que sempre formaven part dels cocktails de les bruixes. La protagonista d’aquest programa és la Belladona, el nom llatí de la qual és Atropa belladona.

El seu nom ve d’Atropos, filla de la nit i d’Erebo, la més vella de les tres parques i encarregada de tallar el fil de la vida dels mortals. Això ja ens dóna certa idea de la seva toxicitat. El nom comú prové de l’ús que en feien les dones romanes amb el seu suc, que deien que servia per millorar el cutis. Així mateix, també utilitzaven la propietat midriàtica del seu alcaloide, és a dir, que feia dilatar les pupiles i per tant, feia més boniques a les dones.
Per reconèixer la planta: Es tracta d’una planta perenne i herbàcia, amb una tija erecte i lleugerament peluda, que arriba a fer més d’un metre d’alçada i que es troba en zones fresques i una mica ombrívoles, com ara a l’ombra dels arbres.
Fulles: ovalades o el·líptiques. Si es volen recol·lectar, s’hauria de fer abans de florir.

Flors: pedunculades, amb la corol·la en forma de campana de color fosc violaci per la cara externa, però groc-púrpura per la part interna.

Fruits: són globosos, de la mida d’una cirera, de color negre brillant quan són madures.

El principi actiu que presenta és l’Atropina, és l’alcaloide que trobem amb major quantitat, tot i que també hi podem trobar Escopolamina, en quantitats menors.

Actualment, trobem medicaments que contenen atropina, tot i que la majoria són sintetitzats de forma química. Antigament però, la Belladona s’utilitzava en casos de neuràlgies, tos nerviosa, asma, convulsions, epilèpsia, constriccions espasmòdiques... Això és perquè bloqueja els impulsos de les terminacions nervioses, preveient així les contraccions dels músculs involuntaris. Per exemple, si s’ha d’operar un ull, per evitar que parpellegi o es mogui de forma involuntària, s’administra belladona.

Els efectes fisiològics i psicotròpics que provoca la ingesta d’atropina, depenen sobretot de la dosis. Si és lleu, redueix la salivació i la sudoració. Amb dosis majors en canvi, augmenta el pols i el ritme respiratori, l’acció dels músculs involuntaris decreix, i s’accelera la freqüència cardíaca. Hi ha primer una forta estimulació que va seguida d’una depressió.

És molt marcada la dilatació de les pupil·les, i fa que el cristal·lí quedi fixat per la visió llunyana, així que els objectes propers es veuen borrosos. Si s’aplica directament a l’ull, l’acomodació ocular no es recupera fins passats 7-12 dies.

Si les dosis són encara més elevades, s’inhibeix la micció i es presenten al·lucinacions visuals i auditives. Sensació de vertigen i es veuen els objectes amb els mides canviades.

Segons les llegendes europees de tradició oral, l’esperit que habita dins de la planta de la belladona, només surt una nit a l’any, la nit de Walpurgis, celebrada la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Aquesta nit, les bruixes celebraven un dels seus Sabbaths, per esperar la primavera, i l’esperit de la belladona sortia per celebra-ho amb elles.

També es parla d’una secta de sacerdots, que prenien una infusió de belladona per honorar i invocar l’ajuda de Bellona, la deesa de la guerra, i així aconseguien posar-se en contacte amb la divinitat.

Les menades de les orgies dionisíaques que ens parla la mitologia grega, també sembla que tenen una relació amb la planta. Es parla sovint de que es llençaven als homes amb els ulls de foc, ja que el vi que se servia a les bacanals era sovint adulterat amb suc de belladona.

Ja dins del què es coneix com a botànica oculta, se suposa que la belladona forma part del grup de les 4 plantes que les bruixes havien de conèixer, i que utilitzaven en la majoria de les seves pomades i ungüents.

Bufo i bufotenina

Portem molts dies parlant de plantes, crec que ja és hora de que donem una mica de protagonisme a un animal.
Segurament a tots us sona quins eren els ingredients que ficaven les bruixes al calderot, aranyes, ales de rat-penats, ulls de llangardaix... i també gripaus.
Si bé molts d’aquests ingredients eren inútils en la poció, i servien només per causar fàstic o terror als demés, no era el cas dels gripaus.
Es diu que abans de llençar-los a la poció, els molestaven donant-los copets amb un bastonet, i el gripau, com a defensa, segregava una secreció cutània. Aquesta substància sí que tenia propietats analgèsiques i alucinògiques.
Segurament tots recordem el capítol dels Simpson en que en Homer va a fer de misioner en una illa i es passa el dia llepan gripaus.

Els gripaus, en llati, reben el nom de Bufo sp. per això, a la substancia que fabriquen alucinògena, se la va anomenar bufotenina. Es tracta d’un alcaloide derivat de la serotonina. Evidentment, no es troba en tots els gripaus, només en aquells del gènere Bufo, com és Bufo marinus. Aquest alcaloide actua sobre receptors específics de l’escorça cerebral.
Per tal què us imagineu la importància de la substància, cal dir que està classificada com a droga de Classe 1, és a dir, en la mateixa classificació que l’heroïna i la cocaïna. Els seus efectes són similars als de l’enverinament suau; té un efecte estimulant, que inclou al·lucinacions que duren com a mínim una hora.

El què fa molta gent és llepar-los, però això porta problemes. El Bufo secreta bufotenina en quantitats baixes, i junt amb ella, surten també altres toxines, proporcionalment en més quantitat, de manera que podria causar sèries malalties i fins i tot la mort.

Els indígens sudamericans, a vegades els porten penjats d’una pota, però vius. Quan ho necessiten, amb un palet apretaven les glàndules de l’esquena de l’animal per extreure’n el verí. Aquest s’utilitzava en rituals: el shaman practicava un petit tall a la pell i hi posava al damunt una goteta de verí, que no trigava massa a fer efecte i a produir al·lucinacions.

L’espècie més coneguda com a tipus de gripau al·lucinògen, és el Bufo marinus, també conegut com a gripau neotropical gegant, nadiu de Centreamèrica i Sudamèrica. Aquest animal pot mesurar de 10-15cm, tot i que el més gran que s’ha trobat, feia 38cm i pesava 2’65Kg.

Degut a les seves glàndules verinoses, tant els adults com els capgrossos, al ser ingerits per altres animals, són altament verinosos.
Aquests gripaus, també es conèixen amb el nom de “gripaus de la canya e sucre”, ja que al menjar pràcticament de tot, van ser introduïts a les plantacions per tal d’erradicar les plagues. El problema és que el tòxic de la seva pell mata als depredadors natius quan l’ingereixen, de manera que s’ha convertit en una plaga en moltes zones.

A la zona de Galicia, famosa per les meigas (bruixes gallegues), s’hi fa la Queimada, una poció barreja de medicina i màgia, amb la que espantes els mals esperits i atreus els bons, i además, cures els mals de l’anima, que els gallecs anomenen meigallo i els psiquiatres moderns, depressió.
Mentre es fa, s’han d’apagar les llums i recitar el conjur. Aquest, en gallec, comença dient:

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas. Demos, trasnos e dianhos, espritos das nevoadas veigas.
Corvos, pintigas e meigas, feitizos das mencinheiras.Pobres canhotas furadas, fogar dos vermes e alimanhas. Lume das Santas Companhas, mal de ollo, negros meigallos, cheiro dos mortos, tronos e raios. Oubeo do can, pregon da morte, foucinho do satiro e pe do coello. Pecadora lingua da mala muller casada cun home vello.

Si el traduïm al català, veiem com diu:

Mussols, òlives, gripaus i bruixes. Dimonis, follets i diables, esperits dels camins ennuvolats.
Corbs, pintigas i bruixes, conjurs de les curanderes.
Podrides canyes foradades, llar de cucs i alimanyes, foc de les Santes Companyes, mal d’ull, negres bruixots, olor pestilent dels morts, trons i llamps.
Udol de gos, pregó de mort, musell de sàtir i peu de conill. Pecadora llengua de la mala muller casada amb home vell.

Queda comprovat com també les bruixes gallegues utilitzaven els gripaus per a les seves pòcimes.

Mandragora officinarum

Començarem l’any parlant d’una planta força curiosa i també bastant coneguda: La Mandràgora. De fet, s’anomena igual que en llatí, Mandragora officinarum. És, igual que l’estramoni que vam parlar fa unes setmanes, una de les quatre plantes principals reconegudes com a màgiques i molt utilitzades durant l’edat mitjana.

Per reconèixer-la, les seves carecterístiques són les següents.
- Arrels: el més representatiu de la planta. Són gruixudes, i en baix número, però a vegades només n’hi ha dues, de color blanquinós, i recorden dues cametes. A aquetes mandragores de forma “humana”, són les que se’ls hi atribuïen propietats màgiques.
- Tija: és de color verd fosc. La planta arriba a fer uns 30 cm.
- Fulles:són amples i amb una superficie rugosa, del mateix color que la tija.
- Flors:surten del centre, i són de color blanc-violaci.
- Fruit: surt a la tardor, té color groguenc o ataronjat, i recorda a una poma petita, i fa una olor força dolenta.
Creix als boscos ombrívols, a la vora dels rius, on la llum del sol gairebé no penetra.

La química de la planta, és la què li dóna les propietats màgiques que se li atribuien durant l’Edat Mitjana. Presenta diferents alcaloides, els més importants són l’atropina i l’escopolamina.

Degut a això, era utilitzada de forma terpèutica. Antigament es bullien les fulles en llet i s’aplicaven a les úlceres. La rel fresca s’utilitzava com a purgant, i si es macerava amb alcohol i es bebia, s’utilitzava com a anestèsia, ja que produia son i a més a més servia com a analgèsic en els dolors reumàtics, atacs i convulsions i fins i tot melancolia. En temps de Plini, abans de les operacions es donava un tros de rel perquè el pacient la mastegués i li entrés somnolència.
Això és degut a que els seus alcaloides bloquegen els receptors de l’aceticolina, i deprimeixen així els impulsos de les terminacions nervioses. En canvi, en dosis elevades, és un estimulant en un primer moment, després provoca igualment la depressió dels impulsos.
En quantitats elevades però, és verinosa. Provoca el vomit i és laxant.

Segons les antigues creences, la mandràgora era utilitzada per combatre els casos de possessions diabòliques i els casos d’infertilitat. També la utilitzaven per curar totes les malalties dels òrgans sexuals, els ronyons i de la melsa.
A més a més, aquells que tenia una arrel de mandràgora a casa seva i se’n cuidava, era afortunat en els negocis i en temes sentimentals. Per això es venien tan cares, ja que ademés eren molt difícils d’aconseguir.

Per collir-la, no es podia arrencar, ja que si ho feies, “l’homenet” es posava a cridar i a gemegar i et desmaiaves o fins i tot podies morir, per l’increible soroll. Per arrencar-la doncs, el què es feia era excavar al voltant de la rel fins a posar-la al descobert. Mentre no s’intenta arrencar-la no hi ha perill. Aleshores es lligava una corda a la rel i l’altra extem al coll d’un gos. Un s’allunyava i es cridava el gos des de certa distància, que al venir cap a tu, estirava de la planta i l’arrencava, ella cridava i el mal el patia el gos.

També en trobem referents a la literatura. Julieta se suposa que va utilitzar un elixir preparat amb mandràgora per fingir la seva mort. I Maquiavel va utilitzar la creença de que era bona per convatre la infertilitat per escriure una comèdia anomenada precisament “La mandràgora”, que parla dels problemes d’una parella estèril que intenta aconseguir la planta. També apareix a la película “El laberinto del Fauno” i a una de les entregues de “Harry Potter”.

De totes maneres, tot això són llegendes, ja que s’ha pogut veure que molt poques d’aquestes plantes ténen realment una forma humana en la seva arrel. És possible que durant d’Edat Mitjana, les arrels de mandrágora fossin manipulades previament per tal que sembléssin petits homenets.