Una salada dolçor

El gust és, dels cinc sentits, el que exemplifica la subjectivitat.
El gust és absolutament personal; "sobre gustos no hi ha res escrit", diuen.

Ella sortia de l’aigua radiant, somrient.
Balancejant el cos amb força, lluitava contra l’escuma blanca que arrossegava les seves delicades cames mar endins.
Jo l’esperava a la tovallola, acalorat, contemplant l’esforç,
ajudant-la amb la mirada.
“Brrruffff... féu ella a l’arribar a la sorra “Quin fred!”.
S’ajup, arreplega la tovallola d’una volada i em fa un breu i refrescant petó als llavis.
“Mmmmm...!” me’ls llepo “Estàs salada...”

El gust és un sentit que es recolza sempre en l’olfacte, però s’emplaça principalment a la llengua. Sobre la seva rugosa superfície (i més escasses al paladar bla o en altres llocs de la mucosa bucal i la faringe) una munió de papil·les gustatives, farcides de cèl·lules especialitzades amb petits receptors, es reparteixen la sensibilitat vers quatre grans percepcions, quatre sabors clàssics:
dolç, salat, àcid i amarg.
El gust és, entre altres coses, la combinació d’aquests quatre elements. Cada sabor s’articula a partir d’una determinada proporció d’aquestes percepcions.

A la platja, el petó fresc i salat m’omplia l’ànim de dolça tendresa.
El sol radiant ens embriagava amb la seva sufocant escalfor i vam decidir recórrer al contrast d’un parell d’enormes gelats.
El contrast és gratificant, enriquidor.
La xafogor ambiental ens assolava, però nosaltres fluíem refrescant-nos a través d’una saborosa barreja pasteuritzada de derivats làctics i d’altres aliments: un gelat, vaja.
La veritat és que no en recordo el gust... potser era d’àcida llimona o d’amarg cafè. La qüestió és que, bruts de sal marina, caminàvem pel passeig marítim tot parlant del gust, del contrast i del risc.

Sí, el gust va associat al risc.
Degustar és potser un dels contactes més íntims que es pot establir amb el món. Llepar, mastegar, empassar.
Tastar és obrir-se a l’experimentació.

El gelat s’anava fonent, enllardant-nos els dits.
El sol picava i vam parar uns instants a protegir-nos sota l’ombra reconfortant d’una morera. Es féu el silenci i ens vam besar.
“Mmmmm...!” la sal del mar que perdurava als llavis ens obsequiava altra vegada amb aquell delicat sabor.
“Estàs salada...” li vaig repetir.

El llarg i tendre petó ho confirmava; tinc una particular predilecció pel contrast. El gust és subjectiu, absolutament personal, d’acord; però, de debò... val la pena arriscar-se a assaborir l’exquisit contrast d’una salada dolçor.