Herba de Sant Joan

Avui, ja que la setmana passada va ser Sant Joan, parlarem d’una planta que té com a nom comú Herba de Sant Joan, tot i que també es pot dir pericó. El nom científic, que descriu molt bé a la planta és el d’Hypericum perforatum.

Comentem una mica quin aspecte té. És una planta herbàcia, present a bona part d’Europa, Àfrica i Àsia occidental. El nom científic de perforatum li ve donat perquè, al mirar les fulles de la planta a contrallum, sembla que tinguin petits forades circulars. Això són en realitat les glàndules d’oli essencial de la planta.
La planta fa uns 30-60cm d’alçada. Les fulles són lanceolades, oposades entre elles. Les flors tenen 5 pètals, hermafrodites, són de color groc viu.
S’acostuma a trobar a llocs poc humits, principalment als marges dels camins o carreteres, en ribes,

Usos medicinals

S’utilitzen sobretot la part capital de la planta, allí on hi ha les flors i les fulles més superiors.
-Ús tòpic: és antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic, molt utilitzat per a cops, ferides i cremades. S’agafa ¼ de litre d’oli d’oliva i s’hi deixen macerar la parts capitals de la planta, per tal que aquesta deixi anar els seus olis essencials. Hi ha una dita popular que diu “Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.

-Ús intern: és un bon antidiarreic, antiparasitari i també diürètic. També té propietats hipnòtic-sedants, ja que produeix una depressió del SNC i antidepresseives, s’utilitza per l’ansietat i la depressió lleu i moderada. Això és degut a que conté compostos floroglucinics i xantones, i només funciona en casos lleus i després de unes 2 setmanes de tractament. També millora la concentració i la memòria, i és relaxant.

Composició Química

Olis essencials, flavonoides, tanins, polifenols, esteroides, cumarines i molt importants les diantrones, concretament naftodiantrones, com la hipericina i la pseudohipericina.
L’Herba de Sant Joan pot tenir també efectes secundaris, com ara molèsties gastrointestinals, hiperpigmentació, dermatitis, urticaria, fatiga, mareigs, mal de cap... A més a més té moltes interaccions amb altres medicaments com anticonceptius, antidepressius, analgèsics, antibiòtics... i en provoca la pèrdua de l’efecte i la toxicitat.

Mites i llegendes sobre l’Hypericum. A l’edat mitjana es cremava en les cases en què es creia que hi havia entrat el dimoni, i la planta era coneguda com a espantadimonis. Es deia que curava la melancolia (sí, és antidepressiva), i atrau l’amor. En la cultura celta es deia també que els essers màgics malvats no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per aquesta planta. El nom d’Herba de sant Joan és perquè la seva floració, i per tant, quan més concentració de compostos té la planta, és fa pels voltants de St. Joan, i era una de les plantes necessàries a recollir aquesta nit màgica.

La nit màgica

Actualment, la nit del dia 23 al 24 se celebra la revetlla de Sant Joan, una festa que, tot i estar dedicada a un Sant cristià, se sap que té uns orígens molt pagans. De fet, el què originàriament se celebrava, i es continua celebrant, és el solstici d’estiu, és a dir, el dia on la llum és la protagonista, el dia més llarg de l’any, i per tant, la nit més curta. L’origen de la festa és cèltic, ells l’anomenaven Alban Heruin, però l’església, com amb molts altres ritus precristians, l’adapta al seu credo i la fa seva.

La celebració del solstici d’estiu és gairebé tan antiga com la pròpia humanitat. En aquest dia, el sol es pot dir que ha aconseguit el seu estat més poderós, la natura està en ple creixement, però a partir d’avui, el sol començarà a perdre poder, i els dies s’aniran escurçant. A partir de demà, començarà l’estiu.

Per això, es considera que aquesta nit és màgica. Es creu que el fort desequilibri entre la duració del dia i la nit, permeten que s’obrin les portes del món màgic i que els éssers que l’habiten es puguin posar en contacte amb els humans. Aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. Les nimfes, els follets i altres éssers no tant bons es passegen entre nosaltres.
També es diu que les plantes guaridores, les plantes màgiques, multipliquen les seves propietats aquesta nit. És per tant quan s’han de recollir les plantes i deixar-les assecar per utilitzar-les durant l’any.

Parlem ara una mica dels rituals “màgics” dels druides i de perquè els feien. Un d’ells era purificar els camps, i com ho feien? La llenya i la cendra de la foguera “màgica” que havia cremat la nit més curta de l’any, es repartia després sobre els camps de cultiu, i els purificava. Però què feia més? Els adobava, i gràcies a la màgia, eren més productius, i la natura, renaixia. La nit màgica del solstici té un caràcter de fecunditat, però no només pels camps! Encara avui a Irlanda, les parelles salten per damunt el foc per assegurar-se la descendència.

Però perquè l’església va escollir Sant Joan? Normalment, en la tradició cristiana, l’església col·loca al santoral el dia de la mort del sant, però amb aquest sant, passa justament al revés, se celebra el dia del naixement del sant. I això, curiosament, només passa amb Sant Joan i amb Jesús, que també se celebra per Nadal el seu naixement. Curiosament però, això passa 6 mesos més tard que sant Joan, quan hi ha el solstici d’hivern.

Una altra curiositat, és el nom de Berbena que té aquesta festa. Se li va donar perquè en alguns llocs, les noies joves en edat de casar-se havien d’anar a recollir berbena, una planta que té com a nom científic Verbena officinalis, de flors petites, blanques o rosades, de 5 pètals. Les noies hi havia d’anar a les 12 d’aquesta nit, per així assegurar-se que aconseguirien l’amor de l’home que estimaven.

Medicina a l'Edat Mitjana: La Teoria dels Quatre Humors

L’Edat mitjana va començar al s.V, amb la caiguda de l’Imperi Romà, al 476 i va continuar fins al s.XV amb la caiguda de Constantinoble, al 1453 o al 1492 amb el descobriment de les amèriques, que va ser quan va començar el Renaixement.

Aquest nom d’Edat Mitjana va ser posat pels humanistes des Renaixement, perquè la consideraven una època fosca, d’estancament, entre dues èpoques de gran esplendor cultural.

Durant aquest període, la medicina no va avançar gens ni mica, l’Edat Mitjana va servir de pont entre la medicina clàssica, grega i romana, i la renaixentista. Es van limitar a conservar els coneixements que havien adquirit els grecs i romans, copiant durant segles els grans llibres i cultivant plantes medicinals.

Aquesta feina de curar, com el seu nom indica, va passar a mans de l’església, dels “cures”. Eren els monjos i els capellans els que tenien els llibres en les seves biblioteques, i els que havien anat a les universitats a estudiar medicina. En els monestirs van aparèixer infermeries, farmàcies i petits horts medicinals.
Aquests monjos van heretar els coneixements de Dioscòrides i Galè, i a més a més, a tot s’hi afegia una forta religiositat, és a dir, que si estaves malalt el millor era anar a prop de l’altar o de les relíquies d’un sant per curar-te.

I ara que ja ens hem situat una mica en l’època, explicaré una teoria proposada Hipòcrates i desenvolupada per Galè, que era la que regia la medicina a l’edat mitjana. És la Teoria dels Quatre Humors.

Aquesta teoria diu que el cos humà està ple de 4 substàncies bàsiques, els humors. És a dir, de 4 tipus de líquids diferents. Un individu estava sa si tenia un equilibri intern entre els quatre humors. Quan la quantitat d’humors es desequilibrava, aleshores es patien les malalties.

Els humors són els següents, i segons el predominant en una persona, aquesta tenia un caràcter concret:

- bilis negra à temperament melancòlic
- bilis groga à temperament colèric
- flema à flemàtic (calmat)
- sang à sanguinis (emocionals)

En la imatge, tenim els 4 humors, colèric, melancòlic, sanguini i flemàtic.

La teoria deia que un ésser humà era com un microcosmos, format per humors que han d’estar regulats. Així com en el món hi havia els 4 elements, en l’home hi havia els 4 humors, que a més a més, provenien cada un d’ells d’un dels elements del planeta.

Per poder restaurar l’equilibri adequat dels humors, es feia controlant 2 parells de qualitats oposades: calor/fred i sec/humit, ja que cada humor provenia d’un element amb unes característiques que el determinaven.
Sang: Prové de l’aire, que és humit i calent, i es fa en el fetge.
Bilis negra: prové de la terra, seca i freda, i es produeix en la melsa.
Bilis groga: prové del foc, calent i sec, i es forma en la vesícula biliar.
Flema: prové de l’aigua, freda i humida, i es forma al cervell i al pulmó.

Aquesta teoria humoral va dominar la pràctica de la medicina, en ocasions provocant situacions una mica dramàtiques. El diagnòstic es basava sobretot en la inspecció de l’orina, i s’interpretava segons les capes de sediment que s’hi formaven, ja que cada una d’elles corresponia a una zona específica del cos. A més a més, també s’inspeccionava la sang i la saliva.

El tractament es basava en el principi del contrari, és a dir, receptar medicaments freds per malalties calentes, i tractaments secs contra les humides. En general però hi havia 4 mesures generals:

- Sangria (fotografia superior esquerra): feta amb la idea d’eliminar l’humor excessiu responsable del desequilibri. També es feia per derivar l’humor d’un òrgan a un altre, segons si es feia la sangria en el mateix costat del mal o en el contrari.
- Dieta: per evitar que a partir dels aliments se seguís produint l’humor responsable del mal. La dieta es basava en dos principis:
a) Restricció alimentaria: sovint absoluta, cosa que portava a la desnutrició.
b) Gran quantitat d’aliments i begudes permesos: tisanes, caldos, ous i llet.
- Purga: una altra manera d’eliminar l’excés d’humor. Es donaven laxants per eliminar-lo.
- Drogues: de tipus molt diferents, obtingudes la majoria de les diverses plantes medicinals a les que se’ls hi atribuïen diferents propietats, moltes vegades de forma correcta.

A més a més d’això, hi havia altres mesures curatives, basades en poders sobrenaturals. Els exorcismes quan hi havia trastorns mentals o d’epilèpsia, i la creença ens el poder curatiu de les relíquies i dels sants.

Els metges, cures i monjos, no practicaven la cirurgia, aquesta la feien els cirurgians i els barbers. Aquests no assistien a les universitats, eren considerats poc cultes i de classe inferior, però eren els que operaven hèrnies, càlculs a la vesícula, catarates... Es basaven en l’experiència. Els barbers, eren els que tallaven el cabell, però a més a més, venien ungüents, treien dents, feien ventoses, i cosien ferides i embenaven.

El Peyote

Avui parlem d’una planta ben especial, concretament un cactus, que porta com a nom científic Lophopora williamsii, però és molt més coneguda pel seu nom vulgar, El Peyote.

La zona de màxima expansió d’aquesta planta es troba a la zona entre Texas i Mèxic, i de fet, està molt representada en l’estat mexicà de Coahuila.

Té un aspecte globular, carnós, i és de color verd-blau. A diferència de molts cactus, no presenta espines, i un cop a madurat, al centre hi creixen unes flors blanquinoses.

La seva maduració és molt lenta, pot trigar fins a més de 30 anys en aconseguir l’edat de floració, tot i que aleshores la planta tampoc és molt gran, té la mida d’una pilota de golf. Cal dir però, que els espècimens cultivats, degut a les millors condicions, poden arribar a florir en uns 10 anys.

Els alcaloides que fan aquesta planta tan especial, són principalment la mescalina, el més important i que és un poderós al•lucinògen. També hi trobem la lophophorina, la peyotina, l’anhalamina i altres

Si ens remuntem una mica en la història, veiem com aquest peculiar cactus té una llegenda associada. Aquesta explica que el poble d’Huichol tenia un déu maligne, però que era mortal, així que, el poble, enfadats amb el déu, el van intentar matar. El déu però, ferit, va fugir cap el desert, i de les seves petjades ensangonades va créixer el peyote. Com a penitència pel què van fer la gent poble d’Huichol, i poder pagar-ho, han de fer un ritual anual, que consisteix en que els iniciats han de buscar per la terra on va fugir el déu els peyotes sagrats, dejunant i fent meditació.

Actualment, l’Església Nativa Americana té com a basa del seu culte aquest cactus, considerant-lo sagrat, i l’utilitzen en les seves cerimònies religioses, ja que es tracta d’un element d’unió entre l’home i la divinitat.

La toxicitat del peyote és baixa, no se’n coneixen casos de mortalitat. El què provoca és malestar després de la ingesta. La mescalina té propietats al•lucinògenes i psicoactives que influeixen en la percepció, fonamentalment en el sentit de la visió. La peyotina en canvi, pot provocar moviments convulsius, i és hipnòtica.

El símptoma que produeix és un increment general de tots els sentits, provocant sobretot l’anomenada hiperestèsia visual. Hi ha també afectes negatius, com ara la incapacitat de moviment, la dificultat respiratòria, nàusees i tremolors a les cames. Aquestes sensacions desagradables van desapareixen a poc a poc. A més a més, no s’ha demostrat que la droga creï hàbit ni que produeixi el fenomen de la tolerància.