Atropa belladona

Avui parlarem d’una altra d’aquelles 4 plantes que sempre formaven part dels cocktails de les bruixes. La protagonista d’aquest programa és la Belladona, el nom llatí de la qual és Atropa belladona.

El seu nom ve d’Atropos, filla de la nit i d’Erebo, la més vella de les tres parques i encarregada de tallar el fil de la vida dels mortals. Això ja ens dóna certa idea de la seva toxicitat. El nom comú prové de l’ús que en feien les dones romanes amb el seu suc, que deien que servia per millorar el cutis. Així mateix, també utilitzaven la propietat midriàtica del seu alcaloide, és a dir, que feia dilatar les pupiles i per tant, feia més boniques a les dones.
Per reconèixer la planta: Es tracta d’una planta perenne i herbàcia, amb una tija erecte i lleugerament peluda, que arriba a fer més d’un metre d’alçada i que es troba en zones fresques i una mica ombrívoles, com ara a l’ombra dels arbres.
Fulles: ovalades o el·líptiques. Si es volen recol·lectar, s’hauria de fer abans de florir.

Flors: pedunculades, amb la corol·la en forma de campana de color fosc violaci per la cara externa, però groc-púrpura per la part interna.

Fruits: són globosos, de la mida d’una cirera, de color negre brillant quan són madures.

El principi actiu que presenta és l’Atropina, és l’alcaloide que trobem amb major quantitat, tot i que també hi podem trobar Escopolamina, en quantitats menors.

Actualment, trobem medicaments que contenen atropina, tot i que la majoria són sintetitzats de forma química. Antigament però, la Belladona s’utilitzava en casos de neuràlgies, tos nerviosa, asma, convulsions, epilèpsia, constriccions espasmòdiques... Això és perquè bloqueja els impulsos de les terminacions nervioses, preveient així les contraccions dels músculs involuntaris. Per exemple, si s’ha d’operar un ull, per evitar que parpellegi o es mogui de forma involuntària, s’administra belladona.

Els efectes fisiològics i psicotròpics que provoca la ingesta d’atropina, depenen sobretot de la dosis. Si és lleu, redueix la salivació i la sudoració. Amb dosis majors en canvi, augmenta el pols i el ritme respiratori, l’acció dels músculs involuntaris decreix, i s’accelera la freqüència cardíaca. Hi ha primer una forta estimulació que va seguida d’una depressió.

És molt marcada la dilatació de les pupil·les, i fa que el cristal·lí quedi fixat per la visió llunyana, així que els objectes propers es veuen borrosos. Si s’aplica directament a l’ull, l’acomodació ocular no es recupera fins passats 7-12 dies.

Si les dosis són encara més elevades, s’inhibeix la micció i es presenten al·lucinacions visuals i auditives. Sensació de vertigen i es veuen els objectes amb els mides canviades.

Segons les llegendes europees de tradició oral, l’esperit que habita dins de la planta de la belladona, només surt una nit a l’any, la nit de Walpurgis, celebrada la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Aquesta nit, les bruixes celebraven un dels seus Sabbaths, per esperar la primavera, i l’esperit de la belladona sortia per celebra-ho amb elles.

També es parla d’una secta de sacerdots, que prenien una infusió de belladona per honorar i invocar l’ajuda de Bellona, la deesa de la guerra, i així aconseguien posar-se en contacte amb la divinitat.

Les menades de les orgies dionisíaques que ens parla la mitologia grega, també sembla que tenen una relació amb la planta. Es parla sovint de que es llençaven als homes amb els ulls de foc, ja que el vi que se servia a les bacanals era sovint adulterat amb suc de belladona.

Ja dins del què es coneix com a botànica oculta, se suposa que la belladona forma part del grup de les 4 plantes que les bruixes havien de conèixer, i que utilitzaven en la majoria de les seves pomades i ungüents.