Avui parlarem de la última de les quatre plantes màgiques principals, aquelles més famoses a l’Edat Mitjana. Si ho recordeu, ja varem parlar de la belladona, la mandràgora i de l’estramoni. Avui, parlarem del jusquiam, la última d’elles. El nom llatí d’aquesta és Hyosciamus niger, i en castellà té el nom de Beleño.Aquesta planta creix per tota Europa, també a Àsia central i occidental i a Amèrica del nord. Normalment la trobem en terrenys sorrencs, en talussos, terraplens i en marges de carretera.
Les característiques que presenta per reconèixer són les següents:
Tija: és cilíndrica i pubescent, és a dir, és lleugerament peluda.
Fulles: són oblongues, de color fosc, peciolades. Són molt lobulades.
Flors: presenten un color groguenc, pàl·lid, però presenta estries de color violeta, així com la part interior, que és d’un violeta fosc.
Fruit: fan una càpsula en pixidi, és a dir, s’obre per la part superior, com una capseta.
Aquesta planta es coneix des de fa molt de temps. Els antics egipcis van deixar testimoni dels seus coneixements sogre el jusquiam en el Papir d’Ebers, que data d’uns 1500 anys a.C. Es creu que ells utilitzaven l’oli que extreien d’aquesta planta per les llànties d’oli.
També Homer va descriure algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblaven indicar que el jusquiam era l’ingredient principal.
Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.
Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència.
Ara parlarem una mica de la farmacologia del jusquiam. Tradicionalment, amb les fulles d’aquesta planta es preparaven tes o decoccions per mitigar el dolor. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits s’utilitzaven com els què ja varem comentar de la belladona, és a dir, es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.
Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió.
Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos d’hipocondria, còlic, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors.
En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord, o Herba queixalera, ja que també s’utilizava per alleugerir el mal de queixal.
A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.
Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena (va viure del 980 al 1037), i deia el següent: “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”.
També en va parlar Luis Otero, que en el seu llibre Las Plantas alucinógenas, descriu que el què se sent és el següent:
El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.
El què està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.
Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.
Tija: és cilíndrica i pubescent, és a dir, és lleugerament peluda.
Fulles: són oblongues, de color fosc, peciolades. Són molt lobulades.
Flors: presenten un color groguenc, pàl·lid, però presenta estries de color violeta, així com la part interior, que és d’un violeta fosc.
Fruit: fan una càpsula en pixidi, és a dir, s’obre per la part superior, com una capseta.
Aquesta planta es coneix des de fa molt de temps. Els antics egipcis van deixar testimoni dels seus coneixements sogre el jusquiam en el Papir d’Ebers, que data d’uns 1500 anys a.C. Es creu que ells utilitzaven l’oli que extreien d’aquesta planta per les llànties d’oli.
També Homer va descriure algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblaven indicar que el jusquiam era l’ingredient principal.
Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.
Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència.
Ara parlarem una mica de la farmacologia del jusquiam. Tradicionalment, amb les fulles d’aquesta planta es preparaven tes o decoccions per mitigar el dolor. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits s’utilitzaven com els què ja varem comentar de la belladona, és a dir, es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.
Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió.
Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos d’hipocondria, còlic, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors.
En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord, o Herba queixalera, ja que també s’utilizava per alleugerir el mal de queixal.
A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.
Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena (va viure del 980 al 1037), i deia el següent: “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”.
També en va parlar Luis Otero, que en el seu llibre Las Plantas alucinógenas, descriu que el què se sent és el següent:
El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.
El què està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.
Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada