Amanita muscaria

Com que ja és temporada d’anar a buscar bolets, he pensat que el millor és començar parlant d’un bolet molt famós, l’Amanita muscaria, o "Reig bord" en català.

És el típic bolet que apareix a les il·lustracions de gnoms i fades, i on moltes vegades s’ha dit que hi viuen aquests éssers.

Per reconèixe’l, és molt senzil:
El peu del bolet és llarg, inflat a la base i de color blanc.
El què és característic és el barret, de color vermell, recobert de petites berrugues blanques.
És propi de climes de muntanya i de zones nòrdiques, altes i fredes, més amunt dels 1000m. A Catalunya es pot trobar en els boscos del Pirineu.

El problema és que a mesura que passen els dies, l’aigua de la pluja li pot fer perdre aquestes berrugues blanques tan característiques, i el pot descolorir lleugerament, de manera que acaba agafant unes tonalitats ataronjades o groguenques, i això pot portar a confondre el Reig bord amb un altre bolet, l’"Ou de Reig", que a diferència del primer sí que és comestible i a més a més està boníssim. De fet, el nom científic de l’"Ou de Reig" és Amanita caesaria , ja que era un bolet que estava destinat als cèsars de l’antic Imperi Romà. Alguna vegada s’ha comentat, que més d’un cèsar va morir enverinat o simplement que va passar una mala estona, perquè algú, no se sap si per error o no, va confondre el "Reig bord", (Amanita muscaria) per l’"Ou de Reig" (Amanita caesaria).

Ara bé, perquè el nom científic del reig bord és MUSCARIA? Doncs resulta que a la seva cutícula hi trobem una substància tòxica, la muscarina, que deixa mig estabornides a les moques i altres insectes que es paren sobre el bolet, i deixant-les paralitzades o a vegades mortes i tot. De fet, el nom popular en castellà és matamoscas.

I perquè s’ha fet famós aquest bolet? La resposta és molt simple, per les seves propietats químiques. La muscarina no té el mateix efecte en les moques que en els homes. En nosaltres provoca intoxicacions, amb uns símptomes que es manifesten al cap de poca estona de la seva ingestió, entre 1 i 4 hores. En un primer moment trobem problemes digestius, vòmits violents i diarrees, que són símptomes prèvis a una reacció al·lucinògena, deliris i visions profètiques, confusió mental, increment de l’energia eròtica i també de la força muscular.

Els bolets sempre han cridat l’atenció. Els seus colors, la forma que tenen, i molt important, el fet que sembla “creixin” del no res! De llocs del bosc on no veiem res, 8 dies després d’un aiguat, apareixen pràcticament d’un dia per l’altre.

En moltes cultures, com els indis de nord Amèrica i en l’antiga Grècia, l’ingesta de bolets estava limitada només a certes persones de la població, com ara els xamans o les sacerdotesses, ja que així es podien posar en contacte amb les divinitats.

La majoria de llegendes que es tenen, provenen de les zones nòrdiques, ja que allí és on abunda l’Amanita muscaria durant les èpoques fredes. Anys enrere, es parlava de la fúria dels víkings, quan aquests atacaven. Ara se sap que era deguda a la consumició del Reig bord, que els portava a una situació de deliri durant la batalla i els incrementava la força.

Per tal d’evitar els problemes gastrointestinals, s’ha de transformar la muscarina en muscinol, per un procés de descarboxilació. Hi ha dues maneres de fer-ho, una és assecant el bolet, tot i que així només elimines un 10%, i l’altra és ingerint el bolet, i és el propi organisme el què ho fa, així que després dels problemes intestinals, el muscinol, i només el muscinol, és excretat per l’orina. En algunes zones, es feia prendre el bolet als esclaus, i se’n recollien els orins, així que els amos, després de beure’ls, podien tenir les al·lucinacions sense haver de patir ni un lleuger mal de panxa.

En general, la creença de fades, gnoms i elfs no és més que fruit de valors culturals que s’han anat heretant d’unes generacions a altres. Hi ha zones més característiques que altres on destaquen les llegendes d’aquests éssers, però s’hi veu una certa relació entre aquestes i aquelles on hi creix Amanita muscaria. Per altra banda, la representació clàssica dels gnoms, no deixa de ser la de caputxa vermella i cos blanc, semblant a la del bolet.

Potser això ens ajuda a entendre perquè Alicia en el seu viatge al país de les meravelles havia de menjar bolets que li permetien canviar de mida ja que la sensació de veure les coses més petites o més grans és un altre efecte al·lucinògen de la ingesta d’Amanita. I també podem veure així d’on ve la famosa frase tan catalana d’”Estar tocat del bolet.”