Papaver somniferum

Avui parlerem d’una planta força coneguda, ja des de fa molts anys, i que ha sigut responsable fins i tot d’algunes guerres. És el Cascall en català, o Adormidera en castellà.

Es tracta d’una planta molt semblant a la rosella dels camps de blat, però en lloc de fer flors vermelles, són rosades o violàcies. Aparèixen de forma esporàdica en marges de camins i camps abandonats.

El seu fruit és una mena de càpsula, a l’interior de la qual hi ha les llavors. Quan és sec i se sacseja, les llavors del seu interior fan soroll, com si fos un sonall per nadons. De fet, antigament, se’ls hi donaven als nens quan els hi començaven a sortir les dents, perquè ho sacsejessin i ho rosseguéssin, i miraculosament, els nens deixaven de plorar i s’adormien. A més a més, els fruits secs es posaven sota el coixí, perquè es deia que així es combatia l’insomni, i també se’n feien infusions per alleujerir el mal de queixal.

Ara se sap que aquests remeis funcionaven per les substàncies psicoatives que conté la planta, com ara la Morfina (entre 10-15%), la Codeïna o la Papaverina entre altres. Així es pot entendre perquè els nens quedaven adormits i perquè treia el mal de queixal.
El cascall es coneix des de molt antic, la primera referència que es té es troba en els escrits de Teofrast, al s.III a.C, on l’estudia en els seus tractats botànics. Els metges àrabs l’utilitzaven molt, sobretot per controlar la disentería, i també va ser força utilitzat a Roma i a l’antic Egipte. No només pels efectes al·lucinògens i per l’increment de l’euforia que provoca, sinó també perquè les infusions de la planta servien com a analgèsics i calmants. Un dels seus efectes reconegut en el papir d’Ebers, és “evitar que els nadons cridin fort”, i fins i tot Homer en parla en l’Odissea i la descriu com “el què fa oblidar qualsevol pena”. En algunes imatges de la cultura cretense-micènica, es mostren els efectes del cascall, i trobem representacions d’aquesta planta en cilindres babilònics i en la cultura asiria. En els primers temples d’Esculapi, que eren institucions semblants als nostres hospitals actuals, només arribar els pacients aquests eren sotmesos al què s’anomenava “incubatio”, o “somni curatiu”, ja que se’ls hi administrava una beguda feta a partir del cascall, per alleugerir-los el dolor.
Però no sempres’utilitzava la planta directament, sinó que el què es feia, era uns talls a la càpsula, quan encara verda, pocs dies després de que li caiguéssin els pètals, i en sortia un suc blanc, una mena de làtex, que al assecar-se es convertia en una resina enganxosa i marró. Aquesta és la que es recull de la planta, i es coneix amb el nom d’Opi. El nom prové d’opion, que en grec significa suc. Quan l’opi es deixava assecar durant més temps, es converteix en una pedra dura i cristalina.
S’atribueix a Paracels el fet d’haver popularitzat de nou l’ús de l’opi a Europa, ja que aquest havia caigut en desús degut a la seva toxicitat. A més a més, en el s.XVIII, fumar opi es va fer molt popular a l’Orient.
Això va portar a les guerres de l’opi. Els xinesos consideraven que Occident no tenia res de valor per comerciar, però els anglesos i nord-americans, van veure en l’opi la possibilitat de tenir intercanvi. Penseu que l’opi i els seus derivats, com la morfina i l’heroïna, són drogues molt adictives. Això va portar una epidèmia d’adictes a Xina. Un obrer gastava fins a 2/3 del seu sou en fumadors d’opis, deixant a la familia a la miseria. L’emperador, va nomenar un conseller, en Lin Tse Hsu, perquè frenés el tràfic d’opi, i aquest va cremar les caixes on es transportava, arriscant-se a una guerra. Va escriure a la reina Victoria I demanant-li que aturés el tràfic, i ella va respondre enviant-li l’Armada Britànica. Aquesta guerra va incrementar l’estímul i va fer que més mercaders anéssin a Xina a traficar, dient que comerciaven amb te o tabac.