El misteri de l'equilibri i el so

L’oïda és un complex òrgan sensorial que, curiosament, allotja dos sentits diferents: l’audició i l’equilibri.

“Com és que coincideixen aquests dos sentits en un mateix lloc?”
Això és precisament el què es preguntava la Laia, una aprenent de funambulista que viatjava amunt i avall amb un circ de gran renom.
L’equilibri era l’obsessió d’aquella noia. No aconseguia creuar la corda de punta a punta sense caure a la xarxa... i no entenia per què diantre havia d’estar ubicat a l’oïda una cosa com l’equilibri que ella relacionava exclusivament amb els peus, les mans, les cames i els braços.

El circ seguia el seu particular periple per diversos països d’arreu i, un estiu, un violinista entrà a formar part del grup de músics que acompanya aquella enorme família d’artistes, creadors... pervertidors de l’impossible.

Un vespre, la Laia el trobà sol, en un racó, tocant el violí, i no s’ho pensà dues vegades: s’apropà decidida i preguntà al violinista quina era la causa d’aquella estranya relació entre l’equilibri i l’audició.
El violinista es va fer el sord; continuà tocant sense immutar-se.
- Ei! Que té preguntat si saps per què tenim l’equilibri a l’oïda!
Res. El paio, com si sentís ploure, tancà els ulls i prosseguí amb la suau melodia que, tímida, sorgia rera cada petita embastida de l’arquet.

La Laia, en un primer moment indignada, acabà per imitar el silenci del músic: Tancà els ulls i es deixà endur per la preciosa música que omplia les seves orelles d’harmoniosos sons.

El so, com sabeu, es propaga a través de l’aire, ens colpeja l’orella, ens acarícia el cervell. Aquelles delicades carícies que enviava el violí plaïen enormement la funambulista i, tot d’un plegat, se sentí hàbil, desperta, equilibrada.
Sense obrir els ulls, pujà dalt de la corda, estengué els braços i es deixà guiar pel ritme pausat del violinista.

Compàs rera compàs, la funambulista enllaçava les seves passes amb un moviment segur i acompassat. Al cap d’uns segons arribà, enmig d’una gran sorpresa, a l’altra banda de la corda. Ho havia aconseguit!

Eufòrica, girà l’esguard cap al violinista que, cofoi, li va dir:
- La música ens dóna consol, ens calma, ens equilibra: aquest és el secret de l’oïda, aquest és el misteri de l’equilibri i el so.
La Laia, acotà el cap i respongué amb un somriure.