La fragància de la sorra

L’olfacte és curiós.
Per començar, resulta que és l’únic sentit que s’activa de forma intermitent; és a dir, de fet olorem a batzegades, al ritme de la nostra respiració.
L’olfacte ens guia a l’hora d’assaborir tota l’amalgama d’aliments que tenim a la nostra disposició, ens permet deixar-nos seduir per determinades aromes, ens alerta de possibles alteracions que es produeixen al nostre voltant i, curiosament, ens permet també rememorar moments passats. Sí, l’olfacte ens ajuda a desenterrar records.

Era una tarda preciosa d’hivern, en la què el sol afeblit del capvespre esquitxava els núvols de tons càlids, i vaig decidir anar a passejar per la platja amb la gossa.
La mar restava en calma i, arran d’aigua, ens entreteníem tots dos jugant amb el lleu vaivé de les onades. Caminava resseguint la costa; i la suau brisa de mestral que m’acariciava el rostre, em permetia airejar les cabòries.

Al cap d’una estona, vam seure a pet d’ones per reposar. Però la gossa, de seguida, s’aixecà inquieta i començà a donar voltes sobre si mateixa, tot ensumant la sorra humida i compacte de sota les seves potes.
“Què ensuma aquesta ara?” vaig pensar.
Jo assegut davant del mar i la gossa, al costat, ensumant la sorra sense parar. Ensuma que ensumaràs fins que, de cop, la gossa para, i comença a gratar, a excavar.
“Caram! Potser deu olorar alguna cosa que ha quedat colgada per aquí sota...”
Ella, concentrada, cavava i cavava; i, en un tres i no res, ja havia fet un enorme forat.
“Va, para! Que no veus que no trobaràs res!” vaig dir-li.

Ella com si sentís ploure, cavava i cavava...
fins que, de sobte, s’aturà en sec.
Ja està, ja havia acabat el forat.
“Apa... I ara què?” li vaig engegar
“ja t’ho deia jo que no trobaries res!”
Però ella, tota cofoia, s’acomodà a poc a poc dins l’enorme cavitat feta a la sorra i s'endormiscà.
Era això.
La gossa no buscava res, simplement havia anat excavant a terra per a tenir un bon espai on poder reposar tranquil·lament.

Pels humans, alçar-nos fou la condemna de l’olfacte.
Podríem dir que esdevenir bípedes inicià l’hegemonia de la vista, representà el començament de la davallada de l’ensumar.
Però l’olfacte encara, ara, ens ajuda a desenterrar records.

Aquell vespre, assegut a pet d’ones amb la gossa, vaig veure que això d’excavar no sempre ens ajuda a trobar coses, no; sinó que, de vegades, el fet de gratar la superfície, de desenterrar records, d’aprofundir en el passat, pot ser simplement una bona manera d’obtenir un espai on reposar.

Claviceps purpurea

Avui toca parlar d’un fong, ja fa massa dies que parlem de plantes. El nostre protagonista d'avui és un fong que creix paràsit dels cereals, sobretot del sègol. D’aquí el nom comú, Banya del Sègol en català o Cornezuelo del Centeno en castellà. En llatí s’anomena Claviceps purpurea.

Per reconèixe’l, primer cal mirar les espigues dels cereals. A vegades es pot veure com una mena d’excrescència, en forma de claus lleugerament corbats, d’entre 1- 4cm de llarg, de color negre-violaci, que es fixa en alguns dels grans de l’espiga. Aquests “claus”, que reben el nom d’esclerotids, cauen a terra i s’hi queden en estat letargic, fins que es donen les condicions adequades per formar la fructificació i les espores que infectaran a nous cereals.
S’acostuma a trobar en camps de cereals descuidats, sempre en anys humits, i en zones també humides. A Catalunya és molt difícil de trobar, però es pot veure en les comarques plujoses de la Península Ibèrica, com ara Galícia i el nord de Portugal.

Quan la Banya del Segol infecta un camp, provoca la reducció de la producció, tant en quantitat com en cualitat, i en cas de ser destinat al consum, pot provocar una malaltia als animals o persones que l’ingereixin anomenada ergotisme. Això és degut als alcaloides del grup de l’ergolina que conté, com ara l’ergotamina, l’ergocristina, l’ergometrina i l’ergocriptina. Totes elles tenen un ampli aspectre d’acció en el cos, incloent efectes vasoconstrictors a nivell circulatori o de neurotransmissió.
Úsos: Al ser vasoconstrictor és utilitzat pel tractament de la hipotensió arterial i les crisis de migranya. També s'usa durant el part, ja que provoca contraccions de l’úter. Sobretot en els parts difícis. Per provocar-lo, y també per aturar les hemorràgies post-part. Però si la dona s’infectava durant l’embaràs, li provocava l’abortament.

Ara parlarem de tres conceptes diferents, que en un principi sembla que no hagin de tener res a veure entre ells, però que estan del tot relacionats. Són el “Foc de Sant Antoni”, l’LSD i els “Misteris d’Eleusis”.

El Foc de Sant Antoni:L’Ergotisme, es conexia a l’Edat Mitjana com a “Foc de Sant Antoni”. A vegades es donava el cas de l’enverinament dels humanas degut al consum de pa que es feia amb el gra infestat de Claviceps. Es coneixen casos d’intoxicacions massives, moltes de l’edat mitjana, considerats com a bruixeria o càstigs divins, però també n’hi ha de més modernes. Al 1951, es va donar el cas del “pa maleït” al poblet francès de Pont Saint-Esprit, on van morir 40.000 persones. La ordre de St.Antoni es dedicava especialment a cuidar aquests malalts, d’aquí el nom.
Els efectes de l’enverinament són al•lucinacions, convulsions i contracció arterial, que pot portar a la necrosis dels teixits i a l’aparició de gangrena en les extremitats. Les sensacions que téns són primer de fred intens i sobtat en totes les extremitat, i acaba passant a ser una sensació aguda de cremor. Les víctimes que sobrevivien soviet perdien les extremitats.

LSD: La Dietilamina de l’Àcid Lisèrgic va ser sintetitzat per accident al 1943, quan el químic suís Albert Hofmann va descobrir els seus efectes mentre treballava amb la banya del sègol i els seus compostos, ja que aleshores l’utilitzaven les llevadores en parts complicats.
Mentre treballava, es va adonar de que començava a tenir al•lucinacions i que veia les coses de molts colors brillants. L’LSD és una de les substàncies psicotròpiques més potents que es coneixen, i tot i que inicialment es va utilitzar per tractar pacients alcohòlics, va passar de l’ús clínic al recreatiu. Va ser molt famós i utilizat durant els anys 70, i bona part de l’art de l’època, etiquetat com a hippie o psicodèlic, s’inspita en l’experiència de l’LSD.

Misteris d’Eleusis: Eren rituals iniciàtics anuals, dedicats al culte de les deeses agrícoles Deméter i Perséfone. Els rituals eren secrets, i el què s’aconseguia en ells era unir l’adorador amb el déu, ja que els participans arribaven en un estat de trànsit. Alguns investigadors diuen que el beuratge que consumien els participants, que s’anomenava Kykeon, fet a partir d’una infusió de poniol i cibada, tenia uns efectes al•lucinògens propis del Claviceps. De fet, se sap que el beuratge era de color porpra o lilat, que és el color que deixa la banya del sègol. Es diu doncs, que la cibada utilitzada estava contaminada amb aquest fong.

Palpar els estats

Tocar, palpar, és la prova irrefutable de l’existència de
qualsevol cosa.
Evidentment existeixen coses que no podem tocar, d’acord...
però, això sí, tot allò que podem tocar existeix.

I això és precisament el què, de forma inconscient, omplia de força la pregunta d’aquella mare.
Bé, de fet encara no ho era de mare... de moment es trobava absorta i convulsa, concentrada en el darrer esforç:
el darrer gemec abans de veure néixer el seu fill.
La noia, estirada dins una estança blanca, impol•luta i asèptica de l’hospital, fa un últim esforç i conté la respiració. Tothom està expectant; es produeix un tens silenci; fins que, de sobte, és l’infant qui, amb el seu bram, esquinça el neguit i aboca una explosió d’emocions, un garbuix de sentiments.
La joia és enorme, incommensurable, però immediatament la mare es preocupa i formula la pregunta:
“Com està?! Es troba bé??”
És clar, la seva preocupació era aquesta: el seu fill ha nascut, existeix, i ho vol comprovar... Vol veure com n’és de real.
El seu fill ha nascut, existeix, i el primer que vol és tocar-lo.

Tocar és una via directa d’estar en contacte i descobrir:
palpar és experimentar, conèixer.
Quan estem plens de joia afirmem que hem tocat el cel amb la punta dels dits; o davant una inesperada fallida diem que hem acariciat la glòria; i fins i tot quan ens deixem aclaparar per la dissort i el desconsol ens lamentem d’haver tocat fons.
Ja sigui, doncs, el cel o el fons; tocar, palpar, és la confirmació de l’experiència, la prova d’haver estat en contacte.

La mare palpava el seu fill, confirmava la seva existència, sentia la pell verge i desemparada de l’infant. Radiant, s’emocionava al poder acaronar el cos sòlid, tendre i vital del seu fill.

En aquell moment, a aquella mare li importava un rave la certesa que tot el què som capaços de tocar (és a dir, la matèria) pot arribar a assolir diferents estats. La matèria pot presentar-se en forma sòlida, líquida, gasosa o fins i tot plasmàtica. A ella li era igual saber que l’estat en què es presenta la matèria depèn de les seves forces de cohesió interna, de l’excitació de les partícules que la composen. Però, mireu, tocar és establir contacte amb l’entorn...
Constantment estem palpant sòlids, líquids i gasos. A nivell simbòlic podem parlar també dels elements: aire, aigua i terra.
Nosaltres estem fets de tots plegats, d’una mica de cada.
Gas, líquid, sòlid... és a dir: aire, aigua i terra... fins i tot foc!
El foc és, potser també, motor del nostre existir.
Sí, el foc intern que ens mou. El mateix foc que omplia de joia aquella mare que, exhausta, reclamava sostenir el seu fill en braços.

El tacte, la carícia, és la nostra manera de transmetre afecte, d’estimar.
És talment com si palpar ens permetés rebre i, al mateix temps, acariciar ens permetés donar i compartir.
Al llit de l’hospital, la mare palpa i acaricia el seu fill.
Rep i dóna; l’observa. L’infant finalment ha nascut, existeix, i ella, és clar, no es pot estar de comprovar-ho amb una carícia.

Arquimedes a Partiendo de Cero

Entrevista al doctor Oliver Carrillo i al matemàtic Joan Carreras, experts en la vida i obra de l'excel·lentíssim científic Arquimedes.

Click To Play

Fragments extrets del programa radiofònic de divulgació científica Partiendo de Cero emès l'11 de novembre de 2007. El programa, d'àmbit nacional, és conduit pel periodista Paco de León.

[disculpeu si la velocitat de reproducció d'audio no és l'adequada, intentarem resoldre-ho el més aviat possible]

Datura stramonium

Hi ha quatre plantes molt famoses conegudes com a plantes màgiques. Aquestes són la belladona, el jusquiam, l’estramoni i la mandrágora. No hi va haber cap bruixa ni bruixot de l’Edat Mitjana que ignorés uns al·lucinògens tan potents com aquests, tot i que el seu ús i abús portés a molts d’ells a la foguera. Ben mirat però, el seu únic delicte era consumir les “drogues” de moda d’aquella època.
Avui, parlarem d’una d’elles, de l’estramoni, Datura stamonium en llatí.

És una herba de mida considerable, que pot fer més d’un metre d’alçada. Tot i que és originària d’Amèrica, es troba perfectament naturalitzada aquí. La podem trobar en zones abandonades, terrenys que han patit pertorbacions i amb alts continguts en nitrogen i també en camps de conreu. Es caracteritza per fer una olor agre i desagradable.
Les fulles són molt amples, amb el marge amb dents ben marcades.
Les flors són blanques amb forma d’embut, ja que els pètals estan soldats.
El fruit és una càpsula ovalada coberta de llargues espines. A l’interior hi ha les llavors de color marró.

El principal alcaloide que presenta l’estramoni és la L-hioscimina, distribuït per tota la planta. També té quantitats menors d’escopolamina, atropina i daturina. De fet, l’atropina i la hiosciamina afecten al sistema nerviós autònom (neuronas que regulen les funcions involuntàries o inconscients). En aquest cas, veiem com produeixen diferents efectes:

Antiespamòdic; Antiasmàtic; Midriàtic (indueix la dilatació de la pupila); Cardioaccelerador i elevador de la tensió arterial; Disminueix el peristaltisme gastrointestinal (moviment que empeny els aliments a través del tracte digestiu); Disminueix la secreció gàstrica, pancreàtica, sudorípara i salival. Això fa que la boca i la pell quedin seques... i un llarg etcètera.
Ja es veu com l’estramoni és una font d’alcaloides de gran aplicació en la indústria farmacèutica.

Després d’ingerir la planta, en un primer moment hi ha la fase d’allucinacions i agitacions, on augmenta la violencia de l’individu, també la seva potència i el desig sexual i fins i tot, aparèixen impulsos autodestructius. A més a més, a diferència d’altres al·lucinògens, l’estramoni causa el què s’anomena “al·lucinacions reals”, no ho diferencies de la realitat, i la gent arriba a tenir llargues conversacions amb persones que no estan presents mentre fumen un cigarret que tampoc existeix. El greu problema, és que després, la segona fase, és la de son profunda, i després, t’aixeques amb sensació de ressaca i sense recordar-te de res. La gent que la pren com a droga, creuen al despertar que no fa afecte, doncs no recorden res, i aleshores augmenten la dosis, que pot arribar a ser letal.

Els efectes poden durar dies, fins que el cos no acaba de metabolitzar els alcaloides. Pot ser però, que et vagin corrent pel reg sanguini, i al cap d’un temps, t’agafi una al·lucinació per exemple, quan estàs conduïnt.

Aixa doncs, trobem diferents usos de la planta. Alguns més científics que altres.

- Ceremonial: els xamans fumaven les fulles juntament amb el tabac per poder entrar en trànsit. - Medicinal: El làtex que es treu de la planta, s’usa pel mal d’orella; La seva arrel i el seu fruit són analgèsics; Les fulles bullides s’aplicàven per netejar ferides i grans, i barrejades
amb fang per tal de combatre les varius. Té un afecte d’anestèsia local; Infusions de les llavors eren utilitzades pels dolors del part i del reuma. I macerades amb alcohol per les hemorroides. Però cal dir que les llavors són la part més tòxica de la planta.
- Pesticida: Els fruits, degut al verí que contenen, s’havien utitlitzat per matar les rates i ratolins.
- Veterinari: Les fulles són utilitzades també per rentar els grans i les ferides dels animals.
Els herbívors no mengen la planta de forma natural, degut al gust agre que presenta, però a vegades, es poden trobar fragments de fulles o fruits en el pinso que els passen desapercebuts. Això el spot probocar complicacions i també la mort d’alguns d’ells.

Física 2007: Magnetoresistència Gegant

A finals de 1988, A. Fert (Orsay) i P. Grünberg (Jülich), pràcticament de forma simultània i independent descobriren que en multicapes formades per làmines nanomètriques de ferro (Fe) i de Cr (Cr) la resistència elèctrica canviava fortament en presencia d’un camp magnètic relativament feble. Mesuraren canvis de resistència (magnetoresistència) fins al 50%; aquest valor és molt més gran que els major valors reportat fins a la data ( ~ 1% en aliatges de FeNi). A. Fert i P. Grünberg eren conscients de que una nova física estava amagada darrera d’aquest resultats sorprenents i endevinaven ja que aquesta troballa tindria un enorme impacte tecnològic. A. Fert va anomenar aquest efecte: Magnetoresistència Gegant i amb aquest nom (GMR) se l’ha conegut des de llavors.

Era evident que materials i dispositius amb canvis de resistència tan importants trobarien aplicacions immediatament com a sensors de camp magnètic. I així ha sigut. A l’any 1997, tan sols 9 anys després de la descoberta i de la mà dels desenvolupaments fets per S.S. Parkin a IBM, els primers capçals de lectura GMR per a discs durs d’ordinador van sortir al mercat.

La major sensibilitat i el tamany reduït dels sensors magnètics GMR ha permès llegir bits magnètics més petits i per tant augmentar dramàticament la densitat d’informació i reduir la mida dels discs durs dels nostres ordinadors. En menys de 10 anys des del seu descobriment, els GMR han recorregut ràpidament el camí entre els laboratoris universitaris de recerca fonamental fins ser usats un billó de cops al dia i canviar, en certa mesura, les nostres vides.

Descriurem més avall com són els sensors GMR i la física involucrada, però tal vegada sigui útil recordar com es va arribar a aquest descobriment.

Entre els anys 1960 i els 1970 Fert i Campbell estudiaven en gran detall com és la resistència elèctrica en els metalls i aliatges i com aquesta resistivitat elèctrica canvia quan petites quantitat d’altres elements, per exemple Cr, es dilueixen en matrius de metalls ferromagnètics, com el Fe. Aquests estudis els van permetre confirmar que en els metalls ferromagnètics, hi ha dos tipus diferents de portadors de càrrega: electrons amb spi up i electrons amb spi down i que aquest dos canals de transport tenen resistivitats molt diferents. Això vol dir que sofriran processos de dispersió (les seves trajectòries seran desviades) de manera molt diferent per impureses o interfases.

Era doncs natural que la fabricació de interfases ben definides, entre diferents metalls fos un requisit per a entendre encara millor aquests processos de dispersió depenent de l’orientació del spi.

A finals dels anys 1960 el desenvolupament de les tècniques de “molecular beam epitaxy” ja permetia fer créixer semiconductors i a finals de 1970 ja es creixien capes nanomètriques de metalls amb aquests mètodes. Però per a tenir interfases ben definides entre dos materials i fabricar multicapes de dos metalls diferents cal que aquests materials tinguin estructures molt similars, paràmetres de malla molt similars i obtenir el que s’anomena una “epitàxia”. A. Fert i P. Grünberg van fer la mateixa elecció (Fe i Cr) i van fabricar multicapes nanomètriques ( ~ 2 nm) d’aquests metalls.

En una multicapa de Fe/Cr/Fe la magnetització de cada capa magnètica (Fe en aquest cas) apunta en direcció oposada En aplicar un feble camp magnètic paral·lel a la magnetització d’una de les capes, l’altre es veu obligada a girar i així per a un cert camp les dues capes de Fe estaran magnetitzades en la mateixa direcció.

En fer passar un corrent elèctric a través de la heterostructura, els electrons amb spi up que surtin d’un dels elèctrodes de Fe, diguem el superior, i arribin a l’elèctrode inferior sofriran una difusió (resistivitat) diferent si es troben l’elèctrode amb la magnetització paral·lela o antiparal·lela al seu spi. El mateix passa amb els electrons amb spi down i per tant la resistència total que mesurarem serà diferent en cada cas. Així doncs mesurant un canvi de resistència podrem determinar la presencia d’un camp magnètic i la seva orientació. Tindrem un sensor magnètoresistiu.

Esquema d’un sensor GMR: quan les magnetizacions dels dos elèctrodes son antiparal·leles (a dalt) la resistència elèctrica és més gran que quan son paral·leles (a baix)

El canvi de resistència que A. Fert i col·laboradors van mesurar en una multicapa (Fe/Cr/Fe)_n va ser de fins un 50%: una Magnetoresistència Gegant. P. Grünberg va mesurar un 10% en una tricapa Fe/Cr/Fe.

La porta estava oberta per al desenvolupament d’aplicacions innovadores però també havia quedat palès que la capacitat de manipular el spí dels portadors de càrrega i explotar aquesta propietat podia oferir noves oportunitats. De fet l’electrònica convencional, la que coneixem, està basada en el control, mitjançant l’aplicació d’un camp elèctric, de la càrrega elèctrica que circula per un circuit. Tan sòls es controla la càrrega transportada per els portadors: l’electrònica convencional havia oblidat el spí. Amb el descobriment de Fert i Grünberg va ser palès que el control de la càrrega i el spí obria un camp totalment nou: la spintrònica.

Els dispositius GMR son potser, el primer exemple de la conjunció de nanotecnologia i spintrònica. Les unions túnel magnètiques (MTJ) que avui es desenvolupen són el pas següent i tal vegada arribaran a permetre fer capçals de lectura encara més sensibles i petits, canviant radicalment la forma en que emmagatzem la informació en les memòries dinàmiques i fins i tot la pròpia computació.

Referència: http://www.icmab.es/icmab/ca/node/579

Pol

Hi havia una vegada un noi que vivia en una bonica població de la costa del Maresme.

Es deia Pol i tenia, entre altres coses, la curiosa tendència d'apuntar-se a diverses històries que trobava interessants.

Per això, un dia, quan un amic que s'havia llicenciat en ciències físiques li va proposar incorporar-se a l'equip de persones que planejaven conduir un programa de divulgació científica a la ràdio municipal, no s'ho va pensar dues vegades... sinó que amb una i mitja ja en va tenir prou per decidir-se a col·laborar en aquella engrescadora iniciativa.

Una de les qualitats del noi no era precisament la gestió eficaç de l'espai-temps. Físic frustrat, delineant de pa sucat amb oli, ell anava i venia cada dia de la capital on estudiava (en un preciós edifici modernista) una d'aquelles carreres que tenen la llargada del nom inversament proporcional a l'interès que desperten entre la gent: Enginyeria Tècnica Industrial Mecànica.

Però, mira, mica en mica va aprendre a aprofitar els llargs trajectes ferroviaris per bastir, amb més o menys gràcia, un seguit de narracions amb rerafons científic.

L'equip de joves científics es va consolidar. Il·lusionats, intentaven transmetre la seva passió per la ciència a través d'entrevistes, jocs, curiositats, enigmes,...

En Pol ho disfrutava, n'estava molt content: "És magnífic moure's entre el comprendre i el transformar" pensava al tancar la llibreta mentre lentament el tren arribava, com sempre, a la bonica població de la costa del Maresme.

Jan

Bon dia "calaixeros"!!!! Abans d'entrar en presentacions, benvinguts al nostra blog!!!!! Com us podeu imaginar, aquest xiquet sóc jo, en Jan.
Sóc el que sempre la lia i el que se'n va "por los cerros de hubeda" en el programa.
Segurament, us preguntareu quina relació tinc amb la ciència?... doncs,sóc llicenciat en ciències físiques per la UB. Actualment, estic realitzant el projecte final de màster en enginyeria biomèdica sobre processat de senyals genètiques en el CREB i imparteixo classes sobre la radiacions en els CFGS de radioteràpia i imatge pel diagnòstic. A més a més, com podeu veure per la imatge, m'agrada molt perdre'm per la muntanya ( i mai més ben dit!!!!) amb bona companyia .
Doncs res més, només animar-vos a escoltar cada setmana el nostre programa i a participar-hi.
Fins aviat.

Gemma

Hola a tots! Sóc la Gemma, també coneguda com a la "bitxòloga" del grup.

Ei! No us penseu que és fàcil estar envoltada de tants físics! Sempre acaben parlant de entropies, camps, ones i coses que a mi, sincerament, em costen una miqueta d'entendre.

Sobre mi... he fet biologia a la UB, vaig acabar fa un parell d'anys. Ara estic fent el doctorat, i em podeu trobar al departament de botànica si algun dia us perdeu per la facultat de biologia. També hi faig classes de botànica general. Generalment però, estic al laboratori, intentant extreure el DNA dels líquens, que és amb els quals treballo. Per entendre'ns, els líquens són les taques de colors que surten damunt dels arbres. ;) (o així els anomenen els meus amics "no-biòlegs").

A la foto em podeu veure en plena feina, a la muntanya buscant líquens. Vinga, no us n'estigueu i poseu comentaris! Una abraçada per a tothom!

Gemma

El misteri de l'equilibri i el so

L’oïda és un complex òrgan sensorial que, curiosament, allotja dos sentits diferents: l’audició i l’equilibri.

“Com és que coincideixen aquests dos sentits en un mateix lloc?”
Això és precisament el què es preguntava la Laia, una aprenent de funambulista que viatjava amunt i avall amb un circ de gran renom.
L’equilibri era l’obsessió d’aquella noia. No aconseguia creuar la corda de punta a punta sense caure a la xarxa... i no entenia per què diantre havia d’estar ubicat a l’oïda una cosa com l’equilibri que ella relacionava exclusivament amb els peus, les mans, les cames i els braços.

El circ seguia el seu particular periple per diversos països d’arreu i, un estiu, un violinista entrà a formar part del grup de músics que acompanya aquella enorme família d’artistes, creadors... pervertidors de l’impossible.

Un vespre, la Laia el trobà sol, en un racó, tocant el violí, i no s’ho pensà dues vegades: s’apropà decidida i preguntà al violinista quina era la causa d’aquella estranya relació entre l’equilibri i l’audició.
El violinista es va fer el sord; continuà tocant sense immutar-se.
- Ei! Que té preguntat si saps per què tenim l’equilibri a l’oïda!
Res. El paio, com si sentís ploure, tancà els ulls i prosseguí amb la suau melodia que, tímida, sorgia rera cada petita embastida de l’arquet.

La Laia, en un primer moment indignada, acabà per imitar el silenci del músic: Tancà els ulls i es deixà endur per la preciosa música que omplia les seves orelles d’harmoniosos sons.

El so, com sabeu, es propaga a través de l’aire, ens colpeja l’orella, ens acarícia el cervell. Aquelles delicades carícies que enviava el violí plaïen enormement la funambulista i, tot d’un plegat, se sentí hàbil, desperta, equilibrada.
Sense obrir els ulls, pujà dalt de la corda, estengué els braços i es deixà guiar pel ritme pausat del violinista.

Compàs rera compàs, la funambulista enllaçava les seves passes amb un moviment segur i acompassat. Al cap d’uns segons arribà, enmig d’una gran sorpresa, a l’altra banda de la corda. Ho havia aconseguit!

Eufòrica, girà l’esguard cap al violinista que, cofoi, li va dir:
- La música ens dóna consol, ens calma, ens equilibra: aquest és el secret de l’oïda, aquest és el misteri de l’equilibri i el so.
La Laia, acotà el cap i respongué amb un somriure.