La fragància de la sorra

L’olfacte és curiós.
Per començar, resulta que és l’únic sentit que s’activa de forma intermitent; és a dir, de fet olorem a batzegades, al ritme de la nostra respiració.
L’olfacte ens guia a l’hora d’assaborir tota l’amalgama d’aliments que tenim a la nostra disposició, ens permet deixar-nos seduir per determinades aromes, ens alerta de possibles alteracions que es produeixen al nostre voltant i, curiosament, ens permet també rememorar moments passats. Sí, l’olfacte ens ajuda a desenterrar records.

Era una tarda preciosa d’hivern, en la què el sol afeblit del capvespre esquitxava els núvols de tons càlids, i vaig decidir anar a passejar per la platja amb la gossa.
La mar restava en calma i, arran d’aigua, ens entreteníem tots dos jugant amb el lleu vaivé de les onades. Caminava resseguint la costa; i la suau brisa de mestral que m’acariciava el rostre, em permetia airejar les cabòries.

Al cap d’una estona, vam seure a pet d’ones per reposar. Però la gossa, de seguida, s’aixecà inquieta i començà a donar voltes sobre si mateixa, tot ensumant la sorra humida i compacte de sota les seves potes.
“Què ensuma aquesta ara?” vaig pensar.
Jo assegut davant del mar i la gossa, al costat, ensumant la sorra sense parar. Ensuma que ensumaràs fins que, de cop, la gossa para, i comença a gratar, a excavar.
“Caram! Potser deu olorar alguna cosa que ha quedat colgada per aquí sota...”
Ella, concentrada, cavava i cavava; i, en un tres i no res, ja havia fet un enorme forat.
“Va, para! Que no veus que no trobaràs res!” vaig dir-li.

Ella com si sentís ploure, cavava i cavava...
fins que, de sobte, s’aturà en sec.
Ja està, ja havia acabat el forat.
“Apa... I ara què?” li vaig engegar
“ja t’ho deia jo que no trobaries res!”
Però ella, tota cofoia, s’acomodà a poc a poc dins l’enorme cavitat feta a la sorra i s'endormiscà.
Era això.
La gossa no buscava res, simplement havia anat excavant a terra per a tenir un bon espai on poder reposar tranquil·lament.

Pels humans, alçar-nos fou la condemna de l’olfacte.
Podríem dir que esdevenir bípedes inicià l’hegemonia de la vista, representà el començament de la davallada de l’ensumar.
Però l’olfacte encara, ara, ens ajuda a desenterrar records.

Aquell vespre, assegut a pet d’ones amb la gossa, vaig veure que això d’excavar no sempre ens ajuda a trobar coses, no; sinó que, de vegades, el fet de gratar la superfície, de desenterrar records, d’aprofundir en el passat, pot ser simplement una bona manera d’obtenir un espai on reposar.